dijous, 6 de febrer del 2014

M'he deixat el mòbil

Que un sigui prou despistat com per deixar-se el mòbil a casa no és cap secret i pot passar a tothom...o quasi. No havia passat ni vint minuts  quan m’he donat compte, he pensat que fins al cap de cinc hores no el recuperaria i que estaria completament desconnectat del món.
Sempre diem que no estem enganxats, però ho estem, perquè sense passar cap neguit ni molt menys, si que de tant en tant, et ve al cap allò de: ostres, m’estarà buscant algú?
Encara que el motiu bàsic ha estat sempre de feina, dinou anys de mòbil és el que té, que t’hi acabes acostumant i amb un ventall més ample d’aplicacions cada vegada, fa que s’hagi convertit en una extensió de nosaltres mateixos, sigui per feina, lleure o per qualsevol urgència. No és que m’agradi la idea, però puc assegurar que no m’he desesperat, ni he plorat i haig de reconèixer que he estat molt tranquil, però demà segur que no me’l deixo.

22 comentaris:

Lluna ha dit...

Jajajaja Sí, no ens desesperem pas, però totes les hores que passes sense estàs pensant a veure qui t'haurà trucat/whatssapejat/feisbuquejat/twittejat i tu sense saber-ho :P
Un sinvivir!!! :)

M. Roser ha dit...

A mi, que sembla que sóc una "rara avis" perquè no tinc mòbil, tothom em localitza, en canvi sovint em costa de contactar amb els que sí que en tenen: que si està apagat, o fora de cobertura...Ves per on!

Sergi ha dit...

Jo fa molt menys temps que tinc mòbil, uns sis anys potser. Vaig trigar molt perquè no en volia. Després vaig passar la fase d'estar segur que preferia deixar-me el mòbil que el llibre. I ara... em sembla que tornaria enrere a buscar-lo. No tinc inconvenient en dir que estic força enganxat, però sobretot a les connexions. I això en realitat m'ha passat sempre, no puc saber que tinc un mail i no mirar-lo, és més fort que jo. Així que portar totes les possibles connexions a la butxaca ha agreujat la meva addicció.

I bé, m'agrada la teva darrera frase, i la crec molt certa. No has passat ànsies, però demà no te'l deixes segur! Tret que li acabis trobant el gust a que no et destorbin durant 5 hores...

Joana ha dit...

Trist, però forma part del nostre dia a dia..
Com una extensió de nosaltres mateixos.

jpmerch ha dit...

Com que només em criden els del banc, de tant en tant me'l deixe a casa per inquietar-los.

Alba ha dit...

Deixar-se el mòbil a casa pot ser, per mi, motiu per tornar enrere a buscar-lo! I la meva excusa és... - I si em truca algú per a donar-me feina??

:P

Ariadna ha dit...

És el que té acostumar-se al alguna cosa, que costa passar sense elles

Unknown ha dit...

Crec que no hem tingut tanta empatia amb la resta com quan ens diuen que s'han deixat el mòbil a casa i entens perfectament pel que està passant. ;)

I si, segur que demà no te'l descuides!! jajajaja

Helena Bonals ha dit...

Jo puc viure sense mòbil, però prefereixo no fer-ho!

xavier pujol ha dit...

Això d'obldar el mòbil em passa sovint. No et puc animar gaire, amb els anys, va a més.
Fita

Sílvia ha dit...

Uf, doncs, jo em sembla que l'hauria anat a buscar... Últimament m'ha agafat la mania que m'han de trucar d'alguna feina per fer-me una entrevista i no em truquen mai. Però cada dia és el primer que fico al bolso. Me n'alegro que hagis sobreviscut sense ;)

Núria Martínez (Bruixeta) ha dit...

Ostres, si fossis com jo que no sé mai on el deixo!!! I mira que després, com tu dius, el trobo a faltar, però soc un desastre del grossos, no se mai on recoi tinc el mòbil i això que no se viure sense ell!!!

Relatus ha dit...

Doncs jo, si no fos perquè és el número de contacte que tenen de l'escola, no pateixo gens si me'l deixo; de fet, moltes vegades no l'agafo

Elfreelang ha dit...

jo el porto sempre però no passaria res si me'l deixés a casa ....sembla que faci un segle però tots aquests invents que ens mantenen alerta i enganxats tot el dia només són de fa cinc o sis dies

Laia ha dit...

Quan ens passen coses com aquestes és quan ens n'adonem de com n'estem, de vinculats, a aquests trastos!

A mi m'agrada dur-lo a sobre, però si estic amb alguna altra persona prefereixo no fotre-li cas. El problema d'avui en dia, amb els grups de whatsapp hiperpesats i aquestes mandangues, és que es fa complicat discriminar entre els que et volen dir alguna cosa important i els que senzillament s'avorreixen. Jo tinc pensat començar a silenciar-los gairebé tots!

Pakiba ha dit...

Si el portes a sobra ni tenadones però quan tel deixas vas patin per si algú et truca, es el que tenan les noves tecnologias que ens enganxan encara que no vulguis.

Laura T. Marcel ha dit...

Jo em vaig fent gran i cada vegada em passa més sovint que em deixo coses, i en contrapartida, cada vegada hi ha més coses que sembla que no et pots deixar: els carnets, la Visa, les claus, el mòbil...
I si mai passa res, resulta que ha de passar el dia que justament t'has deixat alguna d'aquestes coses!

Montse ha dit...

el cas es que som presoners dels progrés,

Carme Rosanas ha dit...

Jo algun cop també me'l deixo i no hi pateixo gaire la veritat, però com tu dius, l'endemà segur que no me'l torno a deixar. Però al cap d'un mes o dos, algun dia sí que me'l torno a deixar...

jomateixa ha dit...

També penses... segur que avui em passa alguna cosa amb el cotxe i no puc trucar!
una mica d'angoixeta si que fa

Ferran Porta ha dit...

Haha! Comparteixo la reflexió: alguna vegada, molt però molt puntualment, me l'he oblidat en alguna banda. Jo tampoc no m'he angoixat, he pensat "doncs mira, teràpia no buscada!" i he tirat milles sense pensar-hi gaire més... però ja m'he preocupat de no tornar-me'l a oblidar fins passat molt de temps ;)

Eva ha dit...

Quina colla de nomofòbics! :P