Home previsor que en els
últims temps veu com viatgem en sentit contrari, amb direcció sense remei als
anys setanta, he decidit començar a acostumar-me utilitzant la tecnologia del
temps del “Cuéntame”.
Per això ahir en veure aquesta
joia al preu de set euros, vaig hipotecar-me per fer l’adquisició que em donaria
un viatge real en el temps. Un cop a casa, la meva sorpresa més autèntica va
ser que en endollar-lo va donar línia al instant. La por a la primera trucada
era real, no sabia del cert si aquest
aparell seria capaç de deixar parlar amb català o tenia una configuració
ancestral que tallava la comunicació al sentir una llengua tant perillosa i separatista.
Fetes les comprovacions amb persones
properes i de màxima confiança, em vaig quedar amb el plaer que dóna tornar a fer
rodar el dit al forat, repetides vegades, mentre esperes sentir de fons aquella
veu que et diu tuuuu tuuuu tuuuu tuuuu.
Tant de bo sigui només una
cosa vintage, que cada dia que passi sigui més antiga i no més quotidiana.
21 comentaris:
Que maco!!! O al menys jo l'hi trobo... records d'altres temps.
Oh, com mola!! Això és una peça de museu, hehe. Es deu fer tan estrany tornar a fer rodar els números.
Noi... vintage total!!
M'has fet venir ganes de buscar-ne un igual!
:)
Aquest va ser el primer telèfon que vaig tenir en el meu primer domicili.
El meu era vermell.
Ai, si pogués parlar!
Eiii que el meu telèfon ésigual!!! Peròmés verdós i amb un poquet de més brutícia... Però igual!!!! I el gaste molt a gust, mola. Molt bona compra!!!!
crec que per casa en corre un en versió gondola de pared
el tindrem que reciclar
petons
Una bona troballa, el trobo molt familiar!
A casa en teníem un clavadet a aquest! No és vintage això, és vell del cagar! S'aprofiten de tot ja, però com que som uns nostàlgics, ens fa gràcia. Segur que et durarà més que qualsevol mòbil modern.
I això té pantalla tàctil?
I això fa fotos?
Doncs només pots trucar i rebre trucades (que al cap ia la fi per això es van inventar) però és una "cucada".
Jo en tinc un per casa. Fa un parell d'anys em va venir de conya tenir-ho guardat, perquè vaig contractar internet i fix a una companyia que no et regalaven el telèfon i em va fer un gran servei.
És gairebé una peça de museu, però no em diguis que això de ficar el dit pel foradet no és una passada!!
Amb cura que crea addicció!! ;)
Aferradetes! :)
Com era allò dels payasos de la tele, piticlín, piticlín, piticlín?
Per casa ma mara corre la versió en color vermell... la deuria comprar clandestinament, per allò del color... :)
Molt bo, com sempre.
A casa els pares encara en tenim un, el van posar al garatge, per si trucava algú i eren allà. I sí, també funciona, i sí es pot parlar en català. Però és clar, aquest el vam tenir sempre a casa i ja estava ensenyat.
a mi m'agraden aquells negres, encara més antics. Algun dia en pescaré algun també.
Aquest sí que és digital (de dit).
Recordo que sempre li preguntaba: qui és el més atractiu i intel.ligent del món?, i em contestava TU-TU-TU.
Set euros val?.
Que vol dir d'això del temps del cuèntame? ai Joan, que també era el meu temps, he ,he...A mi ja no me'n queda cap d'aquests telèfons em sembla, segurament en algun canvi de pis els devia llançar...
Si només tinguéssim aquest telèfon de cosa antiga , aniríem d'allò més bé...El problema són moltes altres coses, que s'estan tornant quotidianes...
Bona nit.
si trobes un model "gòndola", me'l quedo. Petons, guapu!
Ei... jo en vull un d'aquests!
:D Sí, pareix que en eixos aparells tan antics només estigui permès parlar amb la lengua del imperio.
Només és vintage, segur!
Jo tb en tinc un, de la meva iaia. Però el meu no funciona i mai hi penso en arreglar-lo! ara me n'has fet venir ganes, de treure-li la pols.
Publica un comentari a l'entrada