dimarts, 13 de novembre de 2012

És un problema?

Tinc un  sentiment cada dia més gran d'incredulitat envers a totes aquestes persones que d’alguna manera ens volen vendre alguna cosa, no física.
Penso molt sovint en el discurs polític, sigui de quina sigui la força, no me'n fio, no puc acabar de creure el que expliquen i mira que de vegades m’agradaria.
Tinc la sensació que tothom treballa per el seu interès propi, tothom escombra cap a casa. Això fa que quan em poso en mans de metges, advocats, pilots d'avió o qui sigui, tinc tendència a posar en dubte el seu criteri. Qui em pot assegurar que aquella persona que m’atén ha passat per exemple una bona nit, està de bon humor, o no té cap problema per ser un autèntic professional i l’únic que té al cap és facturar per omplir el seu calaix particular,  deixant una mica de banda el nostre problema.
Per sort encara no hi he passat, però molta gent ha posat la seva vida en mans d'una sola persona, és aquí on em costa cada vegada més, creure en el que m’estan dient. Sobretot amb l’àmbit  professional em costa molt de veure-hi responsabilitat. Per sort en les persones que m’envolten, les properes, no tinc  aquesta sensació i encara hi ha molta gent per la que podria posar la mà al foc.
Potser el pas dels anys han esborrat aquella capacitat d'escoltar bocabadat contes infantils, fer volar la imaginació i veure'n la seva realitat. 

14 comentaris:

Carme ha dit...

Sí jo ho trobo un problema, sobretot perquè no és nom´s teu. És una mica general... crec que tots hem perdut confiança els uns amb els altres, cada cop més tothom escombra cap a casa.

Per sort sempre tenim persones pels quals posaríem la mà al foc.

XeXu ha dit...

No sé exactament a què et dediques, però no creus que altres poden tenir aquest mateix pensament respecte a tu? Si algú ha de dipositar la seva confiança en tu, com sap que aquell dia no estàs girat o portes una setmana de gossos? Per com et mostres tenim una imatge de tu de persona competent i complidora, però sospito que molta gent s'ho pensa d'ell mateix, i potser els altres no pensen igual.

No pretenc posar res en dubte, eh, només és una petita reflexió, sempre és fàcil fixar-se en el que fan els altres i molt difícil adonar-se del que fem nosaltres.

El porquet ha dit...

Crec que és una sensació generalitzada que, a mesura que ens anem fent grans, anem perdent aquella capacitat d'admirar una persona i de confiar-hi al 100%. Suposo que les clatellades i decepcions que, invevitablment, anem acumulant ens fan construir una mena de cuirassa defensiva, ja sigui a nivell personal o professional.

Malauradament això contribueix de manera clara a la tan negativa societat individualista.

Glòria ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Glòria ha dit...

Molt bona reflexió, Garbí. En quan als polítitics, el problema el dec tenir jo també.
Treballo directament amb "personetes", molts dies em falta motivació fins i tot per anar a la feina, però arribes allà i has de donar el 100% de tu amb els millors dels teus somriures, fins i tot un dia com avui... És aquí on treus la professionalitat i la responsabilitat.

jomateixa ha dit...

El problema és que quan un mateix no es creu el que diu, costa semblar sincer.
Els polítics no saben que han de fer perquè ens en sortim i amb aquest panorama, com hem de creure res del que ens diguin.

Tirant lo Bloc ha dit...

Com més vius, normalment, més saps i per això et qüestiones més coses.

sa lluna ha dit...

A mi em passa al contrari, confio massa amb les persones, encara que "aquell sentit" em digui que no (i li hauria de fer cas, sempre) segueixo confiant fins que ja l´han feta. Desprès penso que no tothom és bo, però és una sensació que desapareix aviat, de vegades per sort, d´altres no.

Aferradeta, jove!!

Sícoris ha dit...

Al final, resulta que tots depenem de tots: així es formen i funcionen les societats (està clar, però, que ara com ara hi hauria molt a millorar).

Inevitablement, a la vida et trobaràs gent de tota mena. Jo, encara que costi, i molt, m'estimo més fixar-me en aquells que fan les coses amb convenciment i bona fe. Encara que no ho sembli, també n'hi ha!

Pakiba ha dit...

Aquesta desconfiança ho donan els anys, sempre penses si aquella persona ho a fet per convenciment i sabiduria o per omplirse les buxaques.
Sort que encara hi ha algú,sigui familia o amic de qui poden refiarnos.

Sílvia ha dit...

De vegades m'empipo amb els meus pares o germans que sempre es pensen que tothom ens enreda, no vull perdre l'esperança en què hi hagi persones, professionals, que pensin més enllà dels diners. Però, els últims cops he de dir que han tingut raó. I penso que jo no sóc tonta però em continuen enredant!

Ssshhh ha dit...

Sóc confiada per naturalesa, el que no vol dir que em deixi enredar de bones a primeres, tot i que com tothom tb pico, però en general crec que tothom és bo i vàlid mentre no es demostri el contrari (menys els polítics, per aquests la regla és al revés)

Petonets

Glo.Bos.blog ha dit...

Suposo que quant anem desconfiant de la gent és per que tenim motius: Mecànics que canvien la peça que no calia, metges de no encerten el diagnostic, tècnics que et diuen que vindran a les 6 i no és presenten...
És inevitable desconfiar i prendre precaucions. Ja ho sabem: gat escaldat amb aigua freda en té prou...

sargantana ha dit...

en quan als politics..pasapalabra

diria que tenim una veritable crisi de liders i de valors
pero en general m'agrada poder confiar amb les persones i ho faig
el que no vol dir que sovint no en surti escaldada
encara no dec haber crescut prou...
redeu !!

una abraçada ben forta