Acceptar el NO

Potser massa acostumats, després dels darrers anys, a que tot era possible o així  ho feien creure als més inconscients, de sobte el resultat és que l’abundància del no és fa més habitual del que un voldria.

Tot és qüestió d'entrenament i, potser els que són petits ara, ho tindran més assumit que nosaltres mateixos, el fet d'escoltar el monosíl·lab lleig.

Acceptar un no hauria de ser l’empenta per aconseguir la versió contrària, posar-hi tot el que podem per fer-ho. Malauradament, hi ha massa gent que davant d'això s’enfonsa es creua i no surt endavant. Ens falta esperit de lluita, sobretot els qui sempre ho han trobat tot fet, que seran ara, els qui pitjor ho passaran.

Jo em considero entrenat per la ocasió, potser el defecte que comporta l’edat, és  l’haver vist l’inici, la glòria i la caiguda, per ara poder assimilar molt millor, el tot no pot ser.

El no, no és un carrer sense sortida, és només el graó que ens ha d'ajudar a saltar el mur que ens el barra. Siguem tossuts, no tot està perdut.