Aquesta era la pregunta que es
repetia aquest any cada vegada que
canviàvem d’allotjament durant les vacances, amb els nostres acompanyants en edat adolescent.
Aquesta és la seva primera
preocupació, estar connectats, altres prioritats com l’ordre, el que podem fer
o el que menjarem per dinar passen a segon terme. Si alguna cosa els fa aixecar
el cul de la cadira, és el fet de posar la clau d’accés, aconseguit això, la
resta del món pot aturar-se.
Doncs no, nosaltres com a pares
dolents que som, no hem deixat aplicar aquesta llibertat de connexió, considerem que no poden deixar de
pujar a les noves tecnologies però tampoc fer-ne un abús. Un cop entès això, la
seva desídia pròpia per el que no els interessa, posa en perill la relació de
vacances, cosa mai desitjada.
Aleshores quan t’adones que la
cosa es pot torçar, els has de treure del forat en que ells sols es posen, carregar tot l’equip a l’esquena i si cal
treure el pallasso que tots portem dins per tenir una jornada sense incidents.
Al mateix temps, per exemple, fas coses com capbussar-te a l’aigua des de més
de cinc metres, que acostant-te als
cinquanta no faries sense una motivació extra.
La mainada és senzilla, el
difícil és treure’ls del seu món cada cop més digital, però quan ho aconsegueixes
t’adones que estàs més viu que mai i que et tornen tot el que els hi dones.
Des de que la història s’escriu,
es diu que la generació jove està perdent els valors, que no seran mai com
nosaltres, que on anirem a parar. Però
si ens hi acostem el necessari, arribarem a compartir més del que ens pensem.
24 comentaris:
This is the way, és clar que sí! Ells també saben valorar aquest moments de "desconnexió" i "connexió" amb altres coses que, en el fons, són tant o més importants. M'agrada molt com ho dius: et tornen tot el que els hi dones!
El meu nebot no es connecta gaire, però mira massa la tele. A banda d'això, és molt dolç de tractar.
T’ho tornen i amb escreix, encara que a vegades te’n portis més d’una enrabiada.
Les noves tecnologies sembla que t'obren a tot un món de possibilitats i no es adonem - o se n'adonen- que en realitat és una mena de tancament o aïllament.
S'ha de tenir molt bon caràcter i predisposició per lluitar contra això i treure els adolescents, i fins i tot els nens, a que mirin, sentin i escoltin sense fer servir els dits teclejant constantment.
Recordo que fa poc, en una reunió d'amics, una dona va portar una goma, d'aquelles que saltàvem algunes quan èrem petites...us en recordeu?
Vam saltar, amb bastants més esforços que ho fèiem dècades, però les nenes també....i van al.lucinar! Una cosa tan senzilla....
Gràcies per la reflexió, Joan!
(m'he menjat paraules...ho sé. Abans que algú ho critiqui com a faltes, dir que són les presses)
Si fossis el meu pare, no voldria viatjar amb tu! Coartar-me la connexió? Sí home! Jo vaig anar al mateix lloc que tu i ja em vaig preocupar de procurar-me allotjaments amb wifi. No n'hi havia a tots, però a la majoria sí. I no sóc adolescent, eh! Però si pots estar connectat, per què estar desconnectat? D'acooord, que a certes edats han d'entendre que hi ha altres coses, però bé, és que a mi és tallar-me la wifi i posar-me negre.
El que sí faig és donar suport a la teva darrera frase, aquí tens tota la raó del món!
Ei Garbi, jo estic completament d'acord amb el què dius i com ho dius. Absolutament. És més, si mai arribo a tenir criatures estic segur que intentaré fer el mateix, exactament el mateix que tu dius.
Ara, com que no en tinc... reconec que, per exemple, durant el meu darrer viatge a Islàndia... aturar-te a fer un cafetó, o a menjar un pastís de xocolata gloriós, o arribar a l'habitació a descansar... i trobar un wifi lliure... oh! era com el manà caigut del cel! Mea culpa...
Hi ha un gran ventall de coses per fer, i això és el que les hem de fer entendre i gaudir-ne tots plegats.
Vas ser molt valent ehhhh!
Uns bessets i bona tarda!
Una guerra tinc jo amb la conexió i el meu jove...
Massa conectats crec!
Has escrit una cosa que jo sempre dic i penso , massa aparells i poc disfrutar de petitas cosas.
El més important és romandre sempre a prop d'ells, i entendre´ls, perquè un dia nosaltres també vàrem ser adolescents, i no és fàcil!!!
Si cal tenir connexió, doncs, per què no!!! Després segur que la passejada, el gelat, o el que vulguem compartir és molt més saborós!!!
Jo també m'ho vaig proposar. Res d'ordinadors!
de tant en tant s'ha de fer una cura, una petita desconnexió per desintoxicar-se.
Què m'has de dir!!! El meu es desespera quan falla el uasap, ni t'explico si no hi ha conexió WIFI o no hi arriba el 3G...
Pobrets, quina vida més dura!!!
És dura la vida desconnectada... Però fins i tot és possible!
Ah, però és pot viure sense Wifi?!!
;D
Ah, però és pot viure sense Wifi?!!
;D
quan els meus van anar creixent, varem trobar un altre manera de compartir les vancances i va esser delicios
era con anar amb dos amics..
potser nomes cal una petita estrategia per fer-lis oblidar les conexions...no?? nooooo????
val..val...dons res
Trobo ja una gran diferència entre els teus adolescents i quan van ser-ho els meus fills, (ja no et dic a quan ho vaig ser jo...)
No sé, serà una percepció meva, però penso que estan massa pendents (en general) de la conexió i es desconecten de la realitat.
Estic amb tu,
sovint ens perdem les millors coses de la vida.
Em d'estar conectats, i tan.
Però també em de fer servir els sentits, escoltar el silènci, mesurar la força del aire que ens besa la pell, observar la forma dels núvols, fer una pausa per sentir que estem vius i més tard poder explicar-ho.
Això és el que intento que el meu fill entengui.
Totalment d'acord amb tu Garbí! A mi m'encantaria tenir un pare com tu, capaç de transformar-se, fer el pallasso, jugar, riure..... ^^ Bé, la veritat és que jo tampoc em puc queixar.... ;)
Tots els que malparlen del jovent és perquè se n'han allunyat. I sí, sense wifi es pot viure, no gaire bé, és veritat, però se sobreviu ;P
quina crueltat deixar-los sense wifi! ets un tirà! un opressor! buuu!! buuuu!! xD
Cada generació té les seves vivències i el seu context ....si ens apropem veurem que no som tan diferents ....
Els meus en tenen 18 i 15. T'asseguro que encara que la diferència sigui de 5 anys, no tenen res a veure. Ja m'ho diràs d'aquí uns anyets! Però bé, s'intenta trampejar la situació negociant algunes coses, oferint altres opcions i tirant i afluixant sense trencar la corda.
Publica un comentari a l'entrada