dijous, 27 de setembre de 2012

Divorci


-No puc aguantar-te més, estic farta de que em menteixis, enganyis i em prometis coses que no compleixes mai.
-Saps de sobres que no, jo sempre faig el millor per tu, i ningú més que jo sap el que realment vols.
-Mentider, hi ha coses que portes prometent-me durant anys, em vas dir que no em controlaries tant, que em donaries més diners, que aniríem arreu agafats de la mà  i la única cosa que fas és aprofitar-te de mi.
-Et dono tot el que necessites, no sé que coi vols més. I no m’aprofito de tu, només agafo el que és meu per dret legítim.
-Ja n’hi ha prou, no vull sentir ni una paraula més, em separo, vulguis o no.
-Ah si? I on aniràs, si no et voldrà ningú, que et penses que sola te’n en sortiràs? A més si goses marxar, et denunciaré legítimament i hauràs de tornar, que et penses?.
-Doncs mira, tinc el pressentiment que sola estaré més bé que mai, que aviat faré amics dels bons i que les relacions les consentiré jo. O sigui que.....adéu Estat.
-Eh, Catalunya.....eh on vas?. Va torna, revisarem el nostre matrimoni, faré el que tu diguis, parlem.......
-Parlem? Més mentides?.......No gràcies, m’espavilaré soleta.

Finalment ella va poder ser rica i plena......ell, mai més fou altre.

28 comentaris:

Carme ha dit...

Un estat dominant, repressor i maltractador... ben bé així!

Adéu, adéu!!

sa lluna ha dit...

Més val sols que mal acompanyats!!


Uns bessets i bona nit!

rits ha dit...

Massa tard, les relacions s'han de cuidar, respectar i estimar sempre.

Glo.Bos.blog ha dit...

Coi, ja era hora!

Gerònima ha dit...

Un conte premonitori?
:)

Glòria ha dit...

Ets genial, Garbí!

sargantana ha dit...

si noi..les relacions sempre son complicades i desgasten molt; pero..s'han de mimar i cuidar tambe

ja ha pasat el temps d'esclavituts i sumisions

petons

Joana ha dit...

Has estat.. "fi" :)

Quadern de mots ha dit...

Matrimonis units per la força mai funcionen. Bon vent... i vida plena !

Sílvia ha dit...

Espero que aquesta vegada el deixi definitivament!

XeXu ha dit...

En els últims temps he vist moltes comparacions entre la situació de Catalunya-Espanya i un matrimoni mal avingut. Catalunya sempre sol ser la dona maltractada. No em desagrada, sempre i quan la dona demostri la valentia necessària com per fotre el camp i no deixar-se trepitjar més, i no acabi com malauradament acaben moltes dones per culpa de la violència de gènere.

kira permanyer ha dit...

El matrimoni sempre ha estat de conveniencia... no solen funcionar. Hi ha sempre una part que no acaba de sentir-se reconeguda, estimada....

Tirant lo Bloc ha dit...

... i ja està. No cal dir res més!

Clidice ha dit...

caldrà que estigui molt mentalitzada, perquè mentre durin els tràmits, les pressions i les amenaces seran constants.

El porquet ha dit...

Signatura dels papers ja! Clar que els d'allà sembla que no s'avindran a signar cap paper... així que haurem de tirar pel dret!

jomateixa ha dit...

Molt bo Garbí!

marta ha dit...

Si senyor que ja estem farts de que ens toquin els picarols!!!!

Agnès Setrill. ha dit...

Cal que es divorciï, no ha estat respectada, ha rebut maltracte psicològic, volia anular-li la seva personalitat, el seu passat, prendre-li el que tant li havia costat aconseguir...
...no s'entén com ha aguantat tant!

Genial post!

Pep ha dit...

Quin espant que m'has donat¡¡
Veig el títol del post i penso:
Ara en Garbí se'ns divorcia.
(Tampoc sé si estàs casat).
(Tampoc n'haig de fer res)
(la veritat tampoc m'importa, espero que ho entenguis)
Però ràpidament veig que és un divorci ben vingut,esperat de fa molts, molts anys.
Quan firmin la volguda separació farem una gran festa.. i serem feliços, i potser diran que pobres, però feliços.
Molt bon relat, Garbí.

montse ha dit...

Perejaume a pagèsiques ja ho diu.
"Fotre el camp" tant en el sentit de anar-nos-en, com en el sentit de fotre.

pons007 ha dit...

de fet no se pas ni com es van casar aquests...

belkis ha dit...

Joan, ets un dels meus cinc nominats:

http://salidadeemegencia.blogspot.com.es/2012/09/premio-liebster.html

Marta ha dit...

De fet això d'anar sempre agafats de la mà.....però segur que hi havia maltractaments, segurísssim! El divorci mai! que encara hauriem de passar-li una pensió, directament, anul·lació del matrimoni!!!!!!

Elfreelang ha dit...

Bona comparació.....

belkis ha dit...

Una molt bona entrada; ja no hauria de sorprendre'm de com escrius, però encara ho faig.
Mentre llegia l'entrada, i tots els comentaris posteriors, pensava en la situació d'una persona que conec de molt a prop. Us ho explico una mica:
Ell no la maltracta, almenys no físicament, no l'ha fet mal mai. Però sí que és cert que alguna mena de maltracte psicològic n'hi ha.
Ella intenta separar-se i ell retenir-la; sembla que hi ha una època de relativa pau entre tots dos, però finalment hi tornen, ella que vol marxar i ell que no, i encara pensa que ella no ho sabrá fer bé per si sola.
Arriba un moment que fins i tot ell s'adona que sí, que ella se'n sortirà, i que a més ho farà super genial.
En canvi, continuen casats. Infeliços però junts. Les poques persones que coneixen la seva situació no acaben d'entendre per què no se separen d'una vegada.
Realment és que no poden. Per què tenen fills, i tot i que els dos possiblement se'n sortirien pel seu compte, potser cap dels dos podria fer-se càrrec sense ajuda dels nens.
No vull crear polèmica ni res: us asseguro que és un cas real. Això sí, si algú hi vol pensar-hi...el pensament és lliure!

belkis ha dit...

I continuo (espero que en garbí em perdoni per utilitzar tant espai):
què passa amb els nens si finalment decideixen divorciar-se? Sembla evident que no voldran pactar res, ni la custòdia compartida.
Marxaren a viure uns nens amb el pare i d'altres amb la mare?

El fem fatal ha dit...

Les històries d'amor amb final feliç són les més tendres...

Dafne ha dit...

Quan algú roman al costat només pels seus diners, i sent que mai no l'ha estimada, es pensa com va poder ser que "m'hi casés". De vegades, aquestes coses passen, però com deia el meu germà, per alguna cosa es va inventar el divorci.
Endavant, sense por, tota sola podràs, malgrat al principi et costi, i et trobis una mica perduda; amb el temps, retrobaràs vells amics, i podràs reemprendre el teu camí. Catalunya jo vinc amb tu, i molts més!!!