GRÀCIES

Hi havia una vegada en que una Sargantana obedient als desitjos d’un Veidedalt va voler fer el regal passant-se les normes pel forro. Amagada en el factor sorpresa, va voler deixar la virtualitat, per fer un regal en tres dimensions.

Amb el regal a l’esquena i tot movent la cua va fer camí cap al poble natal de l’afortunat, on esperava trobar un lloc públic on deixar el present. El que ella no comptava és que el nostre país és molt petit i algun dels seus pobles també, tant que no hi ha lloc públic on deixar res. Aleshores, emparant-se en la petitesa del poble, va tocar portes preguntant per l’afortunat, adonant-se que tothom el coneixia, fins a explicar-li on tenia la casa per deixar-hi el present. Li va faltar temps per presentar-se a lloc, en veure que no hi havia ningú va continuar amb el pla.....llençant un triple, va posar a lloc l’objecte.

Contenta, retorna a casa per enviar un correu a l’afortunat i avisar-lo, passada la mitjanit, en el ja anomenat St Jordi, que té una cosa que l’espera en el lloc indicat amb fotos acuradament fetes per el record.

L’afortunat, content llegint la cadena de mails, descobreix que el lloc on ha de recollir el paquet, no és casa seva....hi ha un error, típic de les casualitats i els pobles petits. El cognom de l’afortunat ha resultat ser el nom d’un Mas del poble, amb la coincidència que els noms de pila són idèntics....casum l’olla.

Una cadena de mails i trucades de mòbil confirmen l’errada. Ella, tossuda perquè el paquet acabi a les mans corresponents, torna a la casa en qüestió a pescar literalment el paquet (encara no sé com s’ho va fer), doncs els propietaris eren fora de vacances.

Un cop recuperat el paquet, descartem la possibilitat de fer l’entrega en mà, ja que ens trobem lluny un de l’altre i la opció que guanya és la de l’enviament.

Ara per ara, ja puc dir que puc gaudir del llibre: 501 llocs de silenci que has de conèixer abans de morir.

No sé si els visitaré tots, però si que agrairé més de 501 vegades el gest i l’atenció que la sargantana m’ha dedicat. Els blogs tenen vida i estan plens de bona gent.

Reportatge gràfic dels fets.......

Ara es fa més que abans

Reconec que potser ara que jo també ho faig, m’hi fixo més, però vaja, sé de sobres que la cosa ha canviat molt amb els anys i ara la gent si tira més, de totes les edats, totes races i de tots els sexes, que per cert sembla que n’hi ha més de dos.

Recordo que fa uns anys, veure persones, amb el xandall practicant esport era fins i tot estrany i feia escapar més d’una burla. Ara, sembla ser que molta gent s’ha posat a fer esport, sigui caminant, corrent o amb bici, a les zones disposades per tal efecte i fora d’aquestes també.

La veritat es que fa goig de veure com la gent es cuida cada vegada més, però la meva pregunta és: perquè la gent ha fet aquest canvi? estem davant d’una moda d’uns anys?, la gent s’ha conscienciat de que s’ha de fer?, realment agrada fer-ho?, és l’operació bikini?, potser ens ho han publicitat tant que ens han convençut? Potser tot plegat es redueix a salut o bellesa, però per les cares que veig, crec que molt poca gent ho fa per força, doncs les cares que veig m’agraden, i algun cul també.

Relats Conjunts: Diada de Sant Jordi

No tinc cap persona que esperi una rosa de part meva, fa temps que la meva vida és buida d’amor, estic molt enamorat, però ella no ho sap. Potser avui, amb l’excusa de regalar una rosa, tindré el valor suficient per acostar-me més de cinc metres. Somio amb ella, visc per ella, sé on viu i de què viu, però no tinc el valor suficient d’acostar-me, potser per por a la resposta. Mentre no m’hagi dit, no, podré mantenir viva l’esperança de tenir-la entre els meus braços.

Vaig a comprar la rosa, d’avui no passa que li digui el que sento, si el, no, fa acte de presència hauré d’oblidar, necessito deixar de perdre el temps.

-Bon dia, em posaràs una rosa?

-I tant, digues quina vols.

-La que més t’agradi a tu, doncs esperaré fins el vespre quant pleguis, per donar-te-la, amb l’esperança que no rebutgis la meva ofrena.

-Saps?, esperava que vinguessis, fa temps que t’observo i et sento, prop de mi en tot moment.

-Perdona si t’he molestat, sóc un covard, entenc que estiguis molesta.

Ell gira cua, trist i ensopit, sembla que, el no, ha arribat, haurà de començar a renunciar al plaer d’estar amb ella. La seva valentia només el deixa girar-se per veure per últim cop aquella morena que li té el cor pres. Amb sorpresa, veu com ella li entrega una rosa i un llibre, mentre amb un somriure li diu:

-Agafa la rosa i el llibre, tens tot el que et cal per entretenir-te fins que plegui, si quan plegui no ets al bar d’aquí al davant, et juro que acabaràs pitjor que el drac de Sant Jordi.

Només va encertar dir un lleu, allà t’espero. Mentre hi anava, va veure que el títol del llibre era: Si tu em dius vine ho deixo tot........però digue’m vine, de l’Albert Espinosa.

Potser aquest serà el millor Sant Jordi de la seva vida............esperarà que vingui, perquè vindrà no?

Una nova aportació a Relats Conjunts.

Roses per les veïnes

Seguint molt a gust les instruccions del veidedalt he preparat aquestes dues roses, tallades de la xarxa i arreglades dins el criteri que m’ha semblat adient per a cadascuna d’elles, una de molt coneguda i l’altre acabada de conèixer. Aquest és el poder de la xarxa, fer amics i consolidar els que ja tenim, però no patiu, no faré ara un discurs...........prefereixo fer entrega immediata per no fer esperar el veïnat.

Per la Carme..........

Per la Antaviana...........

Si ús ha agradat....no sigueu tímides i deixeu els petons..........tindré tot el dia la galta enganxada a la pantalla

Donant pistes a les veïnes

Que s’acosta el gran dia de llibres i roses.......i el més calent a l’aigüera, però ús puc dir que lles meves veïnes són molt vocals, doncs una té quatre A en el seu nom i l’altre tres E. Està claríssim no?

Vaig a començar a tallar les roses.......i treure totes les punxes, no sigui que quan les agafin es punxin. Apa!!!! Fins el 23 a les 00:01..........

Mi mamá me mima

Des de que tinc ús de raó que recordo anualment la menja desmesurada de brunyols de l’Empordà ( per molts de vosaltres bunyols) fets per la mare qui em va parir. Ho ha tornat a fer, encara que ara acompanyada de néts, perquè la sort fa que els fills encara treballin. He tastat de tot tipus, de casolans i de compra, però com aquests no n’hi ha d’altres, es clar que més de quaranta anys de costum hi fan molta força.

Per mi són adictius, quan s’acaben ja penses amb el proper any i mentre duren sento la capsa com se’m insinua, obrint-se provocant-me fins que m’hi acosto i en pispo un. Sé que l’operació bikini corre perill, sé que de vegades no ho hauria de fer, sé que no me’n estaré, se que s’acabaran....però mentre això no passi jo seré el rei del mambo.

Em sap molt, molt i molt de greu que no els podeu tastar.......però deixeu-me que us posi la salivera a punt de solfa amb aquesta foto:

Que cabroooooooooooon...........

Ah!!!!!! Allò de regalar roses per Sant Jordi a les veïnes....... una la conec molt, l’altre quasi gens........Però són dues dones, que no es quedaran sense rosa, paraula.

Breu........

Si tots els capullos acabessin així el món seria més perfecte i vistós, llàstima que molts tenen un esplendor molt diferent.

Imatge presa de bon matí.............per aprofitar el dia de Rams. Molt bona setmana......santa?

Dependència

Sense adonar-te’n, et vas fent al costum de portar-lo a sobre, sempre a punt i amb la seguretat que et pot treure d’un ensurt o problema en el moment menys pensat. Fins que un dia, per un descuit et deixes el mòbil a casa, i és quan t’adones de la dependència que tens d’ell. Potser part de la culpa la té el fet de ser una de les peces importants a la feina, per estar localitzable davant de qualsevol problema o bé els disset anys sense treva de ser companys.

Només va ser una tarda, tota una tarda sense telèfon, que et dóna una tranquil·litat amagada, i dic amagada perquè el fet de que no et trobin, només fa que agreujar el que pugui sorgir. No vaig aconseguir que la tranquil·litat fos completa, estava neguitós, no me’n vaig poder estar al passar per el despatx, de fer una trucada de comprovació a casa, per que em diguessin les trucades perdudes que hi havia i si algú estava insistint molt, la qual cosa voldria dir que era important. Per sort era una tarda tranquil·la, mitja dotzena de trucades tampoc era res de l’altre món.

Fent un repàs mental, he vist que no anem enlloc sense ell, és sortir de casa i portar-lo a sobre. Quina és la força que ens ha enganxat tant a ell, ens agrada estar localitzats? som potser massa responsables? és un vici com un altre del que algun dia ens haurem de desintoxicar? podem prémer aquell botonet de desconnexió sense tenir remordiments? és realment una dependència, o es senzillament una costum?.

Després de fer la reflexió he arribat a la conclusió de que encara el puc parar i estar tranquil, això si, sempre i quan no estigui en hores de feina. Podria marxar quinze dies de vacances sense ell, no el trobaria a faltar.

Los papeles

Vaig haver de demanar els serveis de la nostre policia nacional, per renovar un passaport, la primera visita per provar sort sense demanar hora ja vaig veure que allà hi havia molta gent, aquesta gent no té crisi es veu.

Al dia i hora establert per ells, em vaig presentar allà i també ple. Tocava esperar un xic, mentre ho feia, vaig xerrar amb una persona que els coneix prou bé, doncs el seu negoci depèn bàsicament d’ells. Em va comentar que allà es feien diàriament uns 280 dnis i uns 40 passaports. Si posem números a tants de papers, comptant que el dni val deu euros i el passaport vint-i-cinc, ens dóna una quantia de tres mil vuit-cents euros cada dia, que a final de mes s’hauran convertit en setanta sis mil euros.

Ja sé que el plàstic és car, que el cartró va a l’alça........... i això només és una de les quatre sucursals que tenim a la província de Girona, si comptem amb tot l’estat els números que surten són per esgarrifar. No m’estranyaria que ara en temps de recollir diners........a algú no se li passi pel cap d'escurçar les renovacions, que en deu anys ens canvia molt la cara........si abans somrèiem, ara tenim cara de mala llet.

Proposta........

He estat pensant, que per ajudar econòmicament a la nostre sanitat pública i evitar el retràs en les visites, operacions i solventar la manca de llits, cal posar-se a pensar. És per això que proposo unificar la feina i fer-ho tot per grups. Si agrupem les visites i entrem cinc persones de cop a la consulta el metge guanyarà molt de temps, doncs no haurà d’esperar a que la gent es tregui la roba i es torni a vestir, perdent un temps molt preuat. Serà entrar i tots en pilotes, mentre un es posa a la camilla, l’altra es prepara, el metge mentre visita pot anar explicant el diagnòstic a qui es vesteixi. Amb això també guanyem en confiança i en ganes d’estar millor, ningú voldrà ser el més cardat de la sala, el que motivarà a curar-se més aviat.

En els quiròfans, és el mateix, mentre un anestèsia, l’altre obre i opera.......deixant-t’ho tot a punt per el que es dedica a cosir......pim pam.

El tema dels llits, el millor és posar llits de matrimoni, per que la gent que menys fotuda estigui dormi acompanyat d’alguna pacient, us asseguro que en aquella planta ningú trucarà a les infermeres de nit i les nostres parelles no ens deixaran gaires dies ingressats......va cap a casa que ja estàs bo!!!.

Per acabar de retallar, tothom amb bata blanca curta...ensenyat cama, de tots és sabut que menys roba, menys despesa i els malalts s’han de poder distreure per una bona curació.

Ja veieu si arriba a ser fàcil reduir despesa sense reduir serveis, fins i tot serà divertit anar a la consulta......

No tenim collons

No se’m acut dir res més, veient tot el desgavell de retallades a les que ens haurem d’afrontar per no tenir els pebrots suficients d’anar tots plegats a Madrid i muntar un pollastre de tres parells de collons, que fins i tot aquells lleons de pedra marxessin espavorits davant de tanta mala llet.

Que ha de pensar una persona que porta quaranta anys pagant la sanitat pública i que ara de sobte, si té un problema, s’haurà d’esperar fins que els doni la gana, perquè no hi ha calers i hem de tancar plantes de llits i quiròfans.

En canvi si fan falta avions per anar a Líbia, trobem ràpidament el finançament necessari per anar a fer el pena, perquè altre cosa no i fem.

Som uns covards tots plegats, jo el primer, perquè a tots ens fa por de deixar de treballar per muntar un sidral. Hauríem d’aprendre dels altres països, on la gent surt al carrer per protestar fins que faci falta, no com aquí que quant es munta una protesta, tant sols hi va un percentatge baixíssim de personal.

Així no ens en sortirem, potser tots tenim por de perdre el poc que tenim, però no la liem prou parda, com perquè ens facin cas. Prou de castigar sempre a la classe baixa, prou d’esprémer la població per la mala gestió dels altres. Vull veure rodar caps, gent a la garjola, no en garjoles encoixinades i banquers al banc dels acusats.

Si retallem salut, educació, cultura...............quina societat de futur estem creant?, doncs una societat molt poc preparada per el futur. S’ha acabat la crisi, la resta ja aixequen el cap, nosaltres continuem en caiguda lliure i el més preocupant és que cap avall no hi ha sostre.

Després d’una bona hòstia, parar l’altre galta......no funciona. Queda demostrat.

Un bon tros

De vegades encara hi ha coses que em sorprenen, com el fet de trobar-me l’altre dia mentre feia esport, un treballador que havia tingut, tot pedalant per el carril bici. El noi tot s’ha de dir, un immigrant de Gàmbia, al que considero bon xicot, doncs mai vaig tenir cap queixa d’ell. Inclús fa molt d’esforç en parlar el català, cosa d’agrair. Ens varem creuar quatre paraules de com anava tot plegat, però el que em va deixar parat és el fet de que cada dia es desplaça els vint-i-cinc quilòmetres que té de casa seva a la feina, per un cop acabada la jornada fer el recorregut en sentit contrari.

Potser és que ara ja no som conscients de que és això el que abans és feia, jo mateix recordo fer uns quants quilometres cada dia amb bicicleta per anar a escola travessant boscos. Però el fet de que encara ara hi ha gent que ha de fer aquestes maratons cada dia per poder guanyar-se la vida, et fa adonar que tot està molt desequilibrat i el que alguns fem per esport o lleure, altres ho han de fer per sobreviure.

La pregunta és: haurem nosaltres de tornar a agafar la bicicleta per anar a guanyar-nos la vida? Al pas que anem, si no hi han solucions aviat, tot podria ser que fos un luxe poder agafar la bicicleta per anar a treballar.

3/12

Hem entrat ja a la primavera, tot s’allarga, tot despunta i tot és més agradable, per a moltes persones. Sóc conscient que molta gent estima l’hivern i li té pànic a la primavera amb les seves al·lèrgies, astènies i canvis. No patiu que a la velocitat en que ens cruspim els mesos, podeu començar a pensar amb l’operació bikini, cosa que farà córrer encara més el calendari, veient tot el que no mengem i la persistència dels nostres greixos.

Com veureu en el resum, no em puc queixar del resultat del mes, la veritat és que em reconforta veure com en el temps que estem, que la cosa no està per tirar coets, podem fer entre cometes una vida normal, dins la contenció.

Estat d’ànim: Només la migranya m’ha tret de polleguera alguns dies

Economia: Sense sortir de cures intensives, però evoluciona favorablement.

Un bloc: M’ha agradat el retorn de Glorieta, que havia penjat el R.I.P.

Política: Una formigonera, una pala i ells mateixos a segellar les nuclears

Il·lusions: Veure d’una vegada una iniciativa de govern que valgui la pena.

Feina: Van sortint cosetes, que de continuar així, salvarem l’any.

Em preocupa: Les guerres que no ens aporten res i l’interès en fer-les.

Persones: Sempre hi ha algú per tocar la pera, però no he encès la foguera.

Amor: Ve la primavera.......és evident

Objectiu: La frase d’en Punset: No tinc temps, però tampoc tinc pressa.