On és la sortida?

De fa temps que estem dins un laberint, alguns sense haver-nos-hi posat voluntàriament, d’altres potser no sabien ben bé el que es feien, però el cas és, que un cop tots dins i sense sortida aparent de la crisi que ens envolta, cal agafar-ho amb resignació i conviure amb el problema de la manera que menys mal ens faci.

No és tasca fàcil, les opcions son poques i complexes. Si seguim amb el cap jub dient que si a tot i deixant-nos portar com xais a l’escorxador, no anem bé. Si per el contrari muntem una revolució com les que s’estan fent, no sabem si en sortirem tot lo bé que voldríem.

Potser no és el millor, però ara per ara, crec que hem d’intentar de viure dins aquest laberint, no entestar-nos en sortir-ne abans d’hora a empentes i de qualsevol manera. Fot molta ràbia veure, com qui l’ha provocat viu tant ricament i sempre som els mateixos els que pringuem, però és així i així serà. Almenys és el que ens demostra la història. Ara per ara, dins el laberint hi tenim de tot, es pot anar subsistint amb petits capricis i tot. Tenim el que tenim i no hi ha més, només es tracta de fer el que podem fer, amb el que tenim. No és que no tingui ganes de lluitar-hi i no m’agrada haver de cedir, però ara per ara, subsistència. Sempre és més bo, allò que hem fet que allò que podríem fer. De tots és sabut, que no és més ric qui té més, sinó el qui menys necessita. Tot és qüestió d’aplicar-ho, fer la viu viu i esperar sortir. De fet per més que fem, no sortirem fins que a ells els surti dels pebrots.

Tingueu una bona setmana i no us capfiqueu: creieu-me.