dilluns, 7 de febrer del 2011

On és la sortida?


De fa temps que estem dins un laberint, alguns sense haver-nos-hi posat voluntàriament, d’altres potser no sabien ben bé el que es feien, però el cas és, que un cop tots dins i sense sortida aparent de la crisi que ens envolta, cal agafar-ho amb resignació i conviure amb el problema de la manera que menys mal ens faci.

No és tasca fàcil, les opcions son poques i complexes. Si seguim amb el cap jub dient que si a tot i deixant-nos portar com xais a l’escorxador, no anem bé. Si per el contrari muntem una revolució com les que s’estan fent, no sabem si en sortirem tot lo bé que voldríem.

Potser no és el millor, però ara per ara, crec que hem d’intentar de viure dins aquest laberint, no entestar-nos en sortir-ne abans d’hora a empentes i de qualsevol manera. Fot molta ràbia veure, com qui l’ha provocat viu tant ricament i sempre som els mateixos els que pringuem, però és així i així serà. Almenys és el que ens demostra la història. Ara per ara, dins el laberint hi tenim de tot, es pot anar subsistint amb petits capricis i tot. Tenim el que tenim i no hi ha més, només es tracta de fer el que podem fer, amb el que tenim. No és que no tingui ganes de lluitar-hi i no m’agrada haver de cedir, però ara per ara, subsistència. Sempre és més bo, allò que hem fet que allò que podríem fer. De tots és sabut, que no és més ric qui té més, sinó el qui menys necessita. Tot és qüestió d’aplicar-ho, fer la viu viu i esperar sortir. De fet per més que fem, no sortirem fins que a ells els surti dels pebrots.

Tingueu una bona setmana i no us capfiqueu: creieu-me.

21 comentaris:

sargantana ha dit...

dons si..per molt que m'emprenyi, tens rao
i no ens queixem!!
bona setmana tambe per tu, Joan

Anònim ha dit...

Quin remei toca. Aanar buscant la sortida del laberint...

Carme Rosanas ha dit...

Sí et creuré i no em capficaré, dins del laberint encara queden coses interessant a fer... persones que tenim a prop...

Jordi ha dit...

Temps millors vindran, segur! I d'això tot s'aprèn. Segurament quan vinguin temps millors la gent no allargarà més el braç que la màniga. O això, o no n'aprenem.

Catalina Cerdó ha dit...

No és més ric qui té més, sinó el qui menys necessita. Potser és aquesta la lliçó que realment hem d'aprendre... Crec que estam molt mal avesats i hem anat consumint molt més del que hauríem, segurament per suplir unes mancances que no es poden substituir pels doblers.
Una abraçada, Garbi!

Lale Mur ha dit...

Això sí, no s'ha de queixar només per queixar. Si hi ha alguna cosa que podem fer, farem-ho. El que passa és que en aquest cas, no podem fer res més. Pot ser podem participar en la millora de les coses amb el simple fet que podem anar a votar per elegir els nostres respresentants a les eleccions municipals (amb la esperança que ens ajudaran a sortir d'aquest crisis) i després confiar-hi. Bona setmana!

_MeiA_ ha dit...

Tens tota la raó, no cal la pena capficar-s'hi, però estic d'aquesta crisis fins els nassos!
Fa por!

Joan ha dit...

M'agraden els laberints, però en aquest que ens planteges jo agafaria la podadora i tiraria pel dret!

magazine.cat ha dit...

Poc a poc i bona lletra.
Tot arribarà, fins i tot la fi de la crisi.

... ha dit...

Donem temps al temps i tinguem paciència!

Pakiba ha dit...

Els laberins no m'agraden ,pero com no hi ha més remei ( ja que una vegada es va tirar per la bordad i com va acabar?)
es millor segui com estem i paciència.

Laia ha dit...

És molt frustrant sentir-se perdut dins d'aquest laberint, adonar-se que no hem triat el camí correcte i anar donant voltes com burros...

Anna ha dit...

Totalment d'acord amb la Laia. Que difícil és no capficar-se ...

rits ha dit...

i al centre del laberint hi pots trobar un tresor, no?
no obstant, és inevitable que els laberints crein angoixa.

joanfer ha dit...

Hi ha moments a la vida per muntar revolucions i moments en el que és més prudent acceptar les coses tal com et vinguin i aguantar. En ambdues situacions, és de savis saber quina és l'actitud que et toca prendre...
Bona setmana, Joan! ;)

El porquet ha dit...

M'agrada la manera que tens d'encarar les circumstàncies de la vida. Genial garbi!

jomateixa ha dit...

us poso un enllaç que va publicar Magazine.cat i em va agradar molt
Te una certa relació amb la crisi...
http://magazinecat.blogspot.com/2011/01/moure-els-diner-es-important.html

Anònim ha dit...

La frse de "no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita" és del tot certa. Ara bé, això no em serveix gaire de consol. Fot motla ràbia veure com els de sempre viuen com reis i els altres hem d'estar patint fins i tot per conservar la nostra feina. Una revolució potser no, però una bona sacsejada sí que fa falta. Perquè si no fem res ens continuaran fotent per totes bandes. Aquest laberint té una sortida i l'hem de saber trobar.

Una ha dit...

jo ja fa molts d`anys que no parl de política, perquè parlar-ne no canvia res. A les urnes tampoc no canvia res, sempre són els mateixos gòssos amb diferent collar. El ser polític no hauria de ser una carrera sinó una vocació, diferent a la professió. Meam quants de filòssofs sortirien després a fer de diputat si no fos tan ben remunerat.

Una ha dit...

He dit que no parl de política, no? ah...pensava m`havia contradit.

Sergi ha dit...

La solució es presenta complicada, i no sembla a les nostres mans. De moment, hem de fer el que puguem i rebaixar una mica les nostres expectatives, en alguns casos. Viurem temps millors. I no crec que una revolució com les que es viuen en altres llocs tingués cap efecte aquí, són països que viuen molts anys endarrerits respecte a nosaltres, i els seus problemes són uns altres.