divendres, 10 de desembre del 2010

Ho sé..... més endavant ús diré on.

Sé d’un lloc, on el vent i el mar amb el pas del temps, empeny una muntanya de sorra, que s’empassa lentament un bosc d’ofenosos pins, dia a dia sense aturar-se ni un segon.

És com el temps, que no s’atura i es va cruspint els dies, setmanes, mesos i com no els anys. Potser per això hi passarem els últims dies d’aquest any, al mateix temps que encetem un de nou, veient com els granets de sorra van enterrant cada dia un trosset de bosc, tal com la vida nostra. Sense aturador, però quedant-nos amb la visió d’uns pins ofenosos fins el seu darrer alè, movent les seves branques al compàs del vent.

Podria semblar tètric, però no ho és ben gens, hi vaig estar fa uns catorze anys, just quan començava una nova relació. Ara hi portarem els fruits d’aquesta, potser gràcies a ser com els arbres, que no deixem de brandar les nostres branques al vent, amb alegria, acceptant el pas del temps i ensenyar-los a ells que no el perdin, que és massa valuós.

Esperant amb ganes que arribi el dia de trepitjar altre vegada la duna, però tot arribarà, no fem corre els granets de sorra, més del que els pertoca. Estic molt content, encara que això m’hagi quedat........... una mica tristot.



20 comentaris:

El porquet ha dit...

Sensacions agredolces, doncs! Cap alegria és completa, cap tristesa és total... La foto és espectacular!

Carme Rosanas ha dit...

He pujat a la duna de P... (no diré jo el nom si tu no el dius) aquest darrer pont de Desembre. Em va encantar, és impressionant. Feia un fred que pelava i un aire que t'omplia de sorra els cabells i picava a la cara. Un dia gris i rúfol amb plugims de tant en tant i malgrat això vam gaudir intensament de la descoberta.

Misteris de la natura.
Bon cap d'any i bones ostres!

Em sembla un bon lloc per passa r el canvi d'any!

Ferran Porta ha dit...

Ostres, noi, segur que et fa il.lusió però sí que l'escrit m'ha deixat una mica aixafat, eh? el pas del temps, que es menja dies i anys... És veritat, i tant, però mentrestant que nos quiten lo bailao, si podem veure llocs com aquest, oi?

Encara no toca però ja vaig escalfant motors: bon any ;)

RaT ha dit...

no és tristot, és melancòlic. Maco. Què bé fer plans!!

lisebe ha dit...

A mi no em sembla que sigui trist Joan, penso que es com dius... les vidas, passan, deixan unes emprentes com els estels al cel.. i fanque t'ha donis de les coses que per altres passan decepercebudes.., no obstant no es temps per desperdiciar qualsevol minut amb minucias.. sino per viure moment a moment el que ens passa oi??
El temps encara que transcorre sense parar-se ens deixa petites marques per on ficarse i deixar la nostre emprenta.. sigui com sigui..

La vida sempre ens done segones, fins i tot terceres oportunitats per saber per on van els tiros.. hem d'aprofitar cada instant per esprimir tot el suc.

Igual m'hi passat però es el que penso.. sempre fer via mica a mica.

Estic segura que el any vinent malgrat tot el que tenim a sobre ha de ser bó!! que penses?

Petonets i molt bon diumenge

lisebe ha dit...

A mi no em sembla que sigui trist Joan, penso que es com dius... les vidas, passan, deixan unes emprentes com els estels al cel.. i fanque t'ha donis de les coses que per altres passan decepercebudes.., no obstant no es temps per desperdiciar qualsevol minut amb minucias.. sino per viure moment a moment el que ens passa oi??
El temps encara que transcorre sense parar-se ens deixa petites marques per on ficarse i deixar la nostre emprenta.. sigui com sigui..

La vida sempre ens done segones, fins i tot terceres oportunitats per saber per on van els tiros.. hem d'aprofitar cada instant per esprimir tot el suc.

Igual m'hi passat però es el que penso.. sempre fer via mica a mica.

Estic segura que el any vinent malgrat tot el que tenim a sobre ha de ser bó!! que penses?

Petonets i molt bon diumenge

lisebe ha dit...

Perdona per las faltes d'ortografia garrafals i per que estigui doble el comentari.. Això a vegades va molt lent i cliques i es reproduieix...

... ha dit...

A mi tampoc em sembla trist, i m'ha portat records d'una duna on, sense pensar-ho dues vegades, tornaria a pujar i em tornaria a amagar al pinar que hi ha al final!

Anònim ha dit...

Quina xulada! Està bé tornar a veure la duna.

Joana ha dit...

Si els records son bons, no pot quedar trist.

Marta Contreras ha dit...

Ei, jo diria que també hi he estat. però ja ho llegiré en el següent post, a veure si l'encerto :)

Anònim ha dit...

No trobo pas que sigui un text trist. Al contrari, això d'anar-hi amb els fruits que heu creat em sembla d'allò més positiu i vital. Que vagi molt bé!

lolita lagarto ha dit...

ho sento no m'he pogut resistir... a la fi l'he trobada la duna i m'han entrat unes ganes d'anar-hi.., segur que ho faré aviat!
l'escrit no l'he trobat trist, la reflexió ja ho fa això... que us ho passeu molt bé!

Rita ha dit...

A mi l'escrit m'ha semblat fantàstic, gens trist i m'ha fet envegeta i tot... :P

Jo tampoc me n'he pogut estar, l'he buscada (no en sabia res) i m'han vingut unes ganes tremendes d'anar-hi.
Que hi sigueu molt feliços!!!!
Petons!

Jordi ha dit...

I on dius que és això?? A passar-ho molt bé i felicitats per aquest gran post. M'ha tocat la fibra i tot!

Sergi ha dit...

Sento curiositat, la imatge em sembla espectacular. No tinc ni idea d'on deu parar això, espero que ens ho explicaràs. I de trist res, trobo que és una gran perspectiva per passar els darrers dies de l'any, a més, amb les persones que més estimes. Com que ja anirem parlant fins llavors, ja et desitjaré que gaudeixis d'aquest increïble paratge més endavant.

Anònim ha dit...

Ostres quins records!!
El primer cop que hi vaig anar ho vaig fer de mans dels meus pares i vaig alucinar! Primer de veure una duna, despres de veure-la en un lloc on mai l'hagués anat a buscar, i finalment perquè allí vaig descobrir que es podia esquiar damunt la sorra!!
Amb els anys hi he tornat un parell de vegades, la última però ja en deu fer ben bé 23 anys i ja no hi esquiaven, aquell cop ja hi feien "snow" ;)!!
En fi.... que potser si que fem un pensament i hi portem la canalla, encara que avui dia ja no els sorprenen les coses com ens passava a nosaltres, però no deixa de ser un lloc precios i impactant!
Bona setmana!

Guspira ha dit...

Uauuu... que bonic! Jo tampoc sé on és això i la veritat és que m'agradaria descobrir-ho.
El text no el trobo trist. Sí que té cert to melangiós, però hi tornaràs,no? Això és el que compta...
Bon diumenge!

Lale Mur ha dit...

Garbi, un escrit fantàstic!
Mai he sentit sobre aquesta duna. Ara la buscaré al web que tinc molta curiositat. Que tinguis molt bona setmana!

rits ha dit...

res de trist! el més bonic és tornar 14 anys més tard!

ostres, jo sabia on és aquesta duna!!!! i no aconsegueixo recordar-me'n!!!! ais!!!!!

a preparar el viatge!!!!!