La cara de bon noi i les seves poques aventures
conegudes, feien que de la seva boca la credibilitat fos molt alta.
Un bon dia però, quan varen entrar en contacte físic per
primera vegada, la fogositat li va fer perdre part de la seva credibilitat. Amb
una habilitat natural va descordar-li els sostenidors i a primer cop d’ull, amb total seguretat
clavà la talla: oh!!!, una cent B.
Per refrescar l'estiu, un altre 69.... vagi de gust
13 comentaris:
Les coses i les persones, no sempre són el què semblen!!!
Bon agost, Joan.
Ai, ves! és que treballa amb sostenidors. I què si no?
Aha bona habilitat
Aha bona habilitat
Aha bona habilitat
Se la sabia molt llarga el noi. I no sé dir-te si per l'habilitat de reconèixer la talla, o per la presa que s'havia firat!
La meua teoria és que aquestes habilitats no s'aprenen, són instintives.
això això igual el noi és expert en cotilleria!
Bon ull i bona talla!
Caram! si clavava la talla pot ser o perquè tenia totes les talles apamades o perquè totes se les triava de talla gran...
oooh! un relat 69!!!!! quant de temps feia que no te'n llegia un! molt refrescant i hàbil!
Des que treballava a la cotilleria, havia après a desvestir les maniquís en un obrir i tancar gafets. I és que, quan li demanaven que les (des)mudés, mai deia que no, i s'encantava a les de talles grans. Que la maniquí tingués pessigolles ja era molt demanar, tot i el somriure de plexiglàs que venia de fàbrica.
;-)
Publica un comentari a l'entrada