L’home que entrà barroerament al banys públics amb l’eina a la mà per esgarrapar
temps, es trobà amb la minsa equivocació d’entrar al de senyores.
Passat el primer ensurt i
reconduint la situació al lloc que li tocava, somrigué per la situació viscuda
traient-l’hi gravetat.
Però el que no s’ha pogut
treure del cap, passats els dies, són les cinc cares de les dones que el varen
increpar, amb l’eina a la mà.
Cinc cares: espant, admiració,
fàstic, desig i pena. Però ell, nítidament, només en recordava dues. El cervell
humà és infinit....per segons què.
12 comentaris:
Aposto per admiració i desig! El cervell humà és molt espavilat.
Segur que recorda les "positives"...
Com ho deia aquell entrenador de fumbol?
"Siempre positifo"
No sé, no sé ... aquí pesaven les negatives.
Vols dir que d'això no se'n recordava? Potser eren els seus malsons? ;)
M'has tret el primer somriure d'avui, gràssis!
Aferradetes.
Infinit o limitat?
Les presses no son mai bones... o si?
Quanta, quanta imaginació!
Ha, ha, ha... Jo diria que els que recordarà el teu protagonista depèn només de la seva personalitat... Si es optimista en recordarà uns i si és pessimista i begatiu els altres... Que hi ha de tot!
Veig que per majoria guanyen les cares negatives...I a sobre encara sembla que per a ell la situació no l'ha fet envermellir...A poc a poc s'arriba a tot arreu, i sense ensurts!
Bon vespre, Joan.
Doncs sí que genera opinions ben diverses aquesta eina...
les del que el miraven amb admiració i desig, oi?
quina sort, poder-se quedar amb el bo i no pas fer-se mala sang x el dolent!
Pel que sembla la seva era una eina que a cap dona deixava indiferent.
Publica un comentari a l'entrada