diumenge, 28 de setembre del 2014

Xerraire de mena

De gent n’hi ha de tota mena, de tots és sabut, però hi ha un tipus en concret que he observat en els últims dies.
És aquella persona que la posis on la posis acaba establint conversa amb qui s’hagi assentat al seu costat. De qualsevol tema en treuen suc a l’hora de posar-se a xerrar i convertir un dinar solitari amb un dinar més o menys distret.
Però què passa quan la persona resulta ser totalment diferent a l’atacant i potser el que voldria és un dinar tranquil? Doncs que aquesta està en una situació difícil de sortir-ne sense ser qualificat de mal educat.
Porto alguns dies observant aquest cas, he vist converses agradables, n’he vit de forçades i fins i tot gent que dies més tard evita qualsevol proximitat al subjecte. 
No és un mal comportament de ningú, penso que tant sols es tracte de que hi han persones, que no saben veure si realment les seves paraules són de bon grat per les orelles que l'escolten.

17 comentaris:

jpmerch ha dit...

M'has recordat els taxistes.

Carme Rosanas ha dit...

A vegades, amb la millor de les intencions hi ha gent que dóna la llauna i en la mateixa situació una altra persona pot estar encantada de la conversa... és tant subjectiu, tot.

Tens raó, no és un mal comportament de ningú. M'agrada aquesta frase i saber reconèixer aquest concepte. Un desacord no vol dir necessàriament un mal comportament de ningú. Cadascú té dret a proposar i a buscar el que necessita: conversa o silenci

Sergi ha dit...

Aquí un que no l'agrada que l'atabalin gairebé mai. Molt he de conèixer la persona perquè em valgui més la pena que em tallin una estona de lectura o de tranquil·litat. Sé que és molt asocial dir això, però passem el dia envoltats de gent, i si tens una estona per estar amb tu mateix o llegir, en el meu cas, vull que no em diguin res i em deixin fer. Cert que hi ha gent que no capten que les seves paraules, amb mi, no són de bon grat. Trobo molt violent quan un desconegut envaeix la meva intimitat d'aquesta manera. No sé si sóc gaire estrany o no, però sóc així. Fora xerraires del meu voltant. Ja xerro i escolto prou quan estic en societat.

Joana ha dit...

Complicat...
Sovint tenim ganes d'estar amb nosaltres mateixos/es, però moltes persones no ho entenen.

jomateixa ha dit...

Sóc de poble i, encara que les noves generacions ja no siguin iguals, encara queda qui no para de fer-te preguntes indiscretes o explicar-te coses que no vols saber d'altres persones, i de vegades (o mai)no s'adonen que preferiries el silenci a aquest tipus de converses.

Núria Martínez (Bruixeta) ha dit...

mira... en passa una mica com a Jomateixa. Jo sóc de ciutat, però visc a un poble petit i tafaner, cosa que a vegades encara en costa de pair

rits ha dit...

Tb depen de com és la persona conversadora. Hi ha qui xerra molt xò té conversa molt interessant, xò hi ha qui es passa el dia xerrant de les seves desgràcies, criticant,.... i és clar o troba algú similar o es pot fer difícil.

Audrey ha dit...

M'agrada com tanta xerrameca no la veus com quelcom negatiu, reconec que a mi vegades m'atabalen una mica..., però com bé dius hi ha de tot i millor pendre-s'ho bé.

xavier pujol ha dit...

Potser la solució és deixar que l'altre prengui la iniciativa? Si vol xerrar ja començarà la conversa.

M. Roser ha dit...

Home, trobo que això depèn molt també del lloc on estiguis...Per exemple quan vaig al metge, normalment, m'agrada parlar amb qui tinc al costat, però de seguida notes si la persona és receptiva o no, aleshores penso que és qüestió de tenir una mica de psicologia...
Precisament avui hi he coincidit amb uns antics coneguts i de seguida ens hem posat a parlar. Al meu costat hi havia un noi que he notat que s'interessava per la nostra conversa i m'he dirigit a ell...Hem acabat fent una bona tertúlia que ha fet que l'estona que ens havíem d'esperar hagi passat volant...
Bon vespre, Joan.

Sílvia ha dit...

Els falta empatia a aquest tipus de persones.

Glo.Bos.blog ha dit...

Hi ha gent sociable i gent pesada.
Els consultoris mèdics, per exemple, són el caldo de cultiu idoni d'una especie de persones que han patit totes les malalties conegudes i que se saben el vademècum millor que el metge. I no sempre estàs d'humor per aguantar-los...

Anònim ha dit...

Cal saber respectar els silencis, tot i que de vegades pot donar peu a equívocs per massa respectuos@s.

Kuroi Neko ha dit...

És interessant això que expliques, crec que aquí hi ha un punt que també influeix molt i és l'estat d'ànim de les persones en qüestió. Que potser hom és xerraire però avui no ha tingut un bon dia. O tot el contrari. I el teu interlocutor no està en la mateixa sintonia que tu. El millor és no donar-li importància. I ja està.

sa lluna ha dit...

Difícilment te'ls pots treure de sobre sense sentir-te violenta, jo sóc de les que aguanto el temporal, tot i que no m'agradi la xafarderia, em quedo muda, escolto i de seguida que puc me'n vaig.

Aferradetes! :)

Laia ha dit...

Jo d'aquesta mena de persones en vaig fer un post no fa gaire, titulat "senyores que", per una dona que m'iniciava conversa al vestidor de la piscina. Sóc del mateix parer que alguns dels que t'han comentat, no m'agrada gaire que m'iniciïn converses desconeguts, digues-me asocial. I encara suporto menys quan volen iniciar una conversa amb obvietats, les quals no responc perquè no vull iniciar la xerrameca però sobre les quals els subjectes segueixen insistint.

Relatus ha dit...

Doncs per mi el més important és quina mena de conversa és. Si em desperta interès, encara q d'entrada no tingui ganes de xerrar, de seguida me'n venen. El que hem fa molta mandra són les converses d'ascensor, sense res pel q valgui la pena d'escoltar