Amb les butxaques plenes d’il·lusió,
a punt per començar la diada, quan comences a plegar l’estelada per posar-la a
la motxilla i encaminar-te a fer història, et trobes amb aquella delicada línia
del que separa la felicitat de la fatalitat. Un simple soroll del mòbil t’avisa
que les coses han canviat. El que estaves fent ja no té importància.
Ara el soroll de l’ambulància
és molt més sensible que mai, les hores d’espera a les sales d’hospital és fan
neguitoses esperant resultats de bonança que no arriben. El neguit es fa gran en
el transport a un altre hospital, cercant bons auguris i solucions a mals que
corren més que el propi temps.
Finalment la fatalitat ens és
pronunciada en un petit habitacle on no hi cap tot el dolor que sentim. Un
dolor sense temps d’assimilar, que ens torna a colpejar veient com la vida s’apaga
definitivament. Mare ens has deixat.
La vida pot ser tant injusta
com llevar-se al matí, preparar-se l’esmorzar i a les cinc de la tarda
certifiquen la teva mort.
La seva generositat va anar
sempre al davant, era una gran mare i persona. Una multitud va certificar-ho,
deixant petita l’església i el dolor immens.
Una neboda em consola dient
que una gran persona havia mort en un gran dia. Però a mi, a nosaltres, no ens
serveix. Com viurem a partir d’ara? Com tirar endavant si vius envoltat de
records seus i et sembla sentir la seva veu en una trucada telèfon. Diuen que
els temps ho cura tot, però tant ens fa el temps, et volem a tu mare, setanta
cinc anys han estat pocs, massa pocs.
26 comentaris:
Ho sento, molt. De manera intensa i contundent, estem passant el mateix, ni que la meva, fa tres setmanes que agonitza.
Una gran, gran, abraçada.
T'envio una forta abraçada. Ànims!
Molt ben esplicat, Joan! Ara res serà igual per nosaltres i menys per el nostre pare, qui es el que més la trobarà a faltar. Ens ha deixat a tots un munt de records fets amb les seves mans perque no la oblidem mai. Serà diferent, però, lluitarem...
Em sap molt de greu Joan.
Una abraçada forta per a tu i per a la teua familia.
Hi ha coses que passen per davant de tot, i malauradament aquesta n'és una. Em sap molt greu company, ens has deixat a tots glaçats amb les teves paraules. Espero que trobis consol en els teus, t'envio una abraçada immensa.
T'acompanyo en el sentiment Joan. Una fortissima abraçada.
Una abraçada immensa, Joan...
Joan el meu condol i una abraçada!
Ostres, Joan, em sap molt de greu, una abraçada forta.
Sempre és massa aviat!!!
Una gran abraçada Joan...
Joan, una abraçada molt forta.
I un petó per tots els bells records que et deixa la mare.
Caram Joan, ho sento molt...En aquests moments no hi ha lloc per pensar en res més i és que la mare omple tan la casa...
Ja sé que no hi ha res per pal·liar aquest dolor, però jo sempre tinc present aquelles paraules : Encara que ploris perquè l'has perduda, estigues també agraït pels anys que has pogut gaudir de la seva estimació!
Una forta abraçada.
Em sap molt de greu. El temps potser no ho cura però esmorteix una mica el cop. Tot i així deprès de 3 anys encara em sembla que he de veure entrar el meu pare per la porta.
Molts ànims!
...als vostres, (als teus)... Sempre m'ha agradat la capçalera del garbí.
Una abraçada molt gran de part nostra!
Em sap molt de greu, Joan.
T'envio una abraçada molt gran i el desig que tota la família sigueu un lloc de consol, els uns pels altres.
Ho sento, Joan, molt. I molt sincerament.
Ànims, ella no voldria veure-us tristos.
Res a dir,no hi ha paraules de consol en moments tant tristos. Només la companyia dels essers estimats et pot donar un xic de consol.
Però cada u viu el dol a la seva manera.
Una forta abraçada,de tot cor.
En sap molt de greu Joan i o sento molt.
T'envio tot el meu afecta i molts anins .
Una forta abraçada
T'acompanyo en el sentiment, tot i que les paraules no són res en comparació amb aquesta pèrdua tan gran i tan colpidora. Cert és que les mares són potser el pilar més important de la nostra vida, elles ens l'han donada.
El temps no cura res, més aviat aprens a conviure amb el record fins que t'arranquin somriures i no pas llàgrimes.
Una abraçada molt forta, Joan.
Joan, una abraçada molt i molt gran!!
Certament, mai és prou temps per estar amb els que estimes. Només aprenem a viure amb ells, amb tot el que ens van donar. A la seva veu, la seva olor, el seu amor cap a tu i els teus.
Un petonet!!!!
El meu més sentit condol, Joan.
Quan arriben aquests moments es fa difícil deixar unes paraules que t'ajudin a passar el moment, difícil no, impossible.
Només dir-te que malgrat el dolor que se sent, així com passin els dies una s'adona que segueix a prop, molt a prop.
Una aferradeta ben forta, nin.
Una abraçada, Joan.
Una forta abraçada Joan!
Abraçades d'arbre, Joan.
Em sap molt greu. Sí que són pocs anys, i el dolor i la buidor que deus sentir, immenses.
Ets afortunat d'haver-la pogut gaudir i el seu record farà que segueixi viva entre vosaltres. Una forta abraçada!!
Publica un comentari a l'entrada