dilluns, 30 de setembre de 2013

Mala peça al teler

Quasi sempre hem de fer coses que els de dalt ens manen, de no ser així i per dir-ho d’alguna manera, trencaríem la cadena alimentària.
Tant li fa si hi estem d’acord o no, s’ha de fer i punt. Llavors et poses les paraules que podries dir a les butxaques i fas el que et diuen que per això et paguen.
Feina és feina, tant li fot planxar un ou com fregir una corbata, però n’hi ha una d’especialment dolenta, més ara que mai, que és fotre una persona al carrer. Mala manera de començar la setmana, encara que ho miro amb l’optimisme de no ser jo el que fa les maletes, m’emprenya igual i és quan més mal fa, veure segons qui per la tele.
L’altre dia em varen dir: Si sóc bona persona no guanyo diners, si en guanyo sóc un fill de puta, endevina que vull ser.

Ara sé de cert que mai tindré molts diners, però els que tindré em faran molt  feliç.

11 comentaris:

Pakiba ha dit...

Així m'agrada que els que tinguis siguin guanyat sensa fe mal,ets un home honrat.

M. Roser ha dit...

Ha de ser trist veure que algú fa les maletes, perquè s'ha quedat a l'atur...I que sigui un altre, també ens sap greu, per solidaritat, a més
qui ens garanteix que no siguem els següents???
Jo en conec alguns que no contestarien el mateix!
Petonets.

XeXu ha dit...

Veure com acomiaden algú mai no és agradable, especialment en aquest dies. He de dir que sóc molt mala persona i en el passat fins i tot em vaig alegrar d'algun acomiadament, imagina't com eren els acomiadats. Però ara no ho faria, perquè la situació està molt magra. No hi ha solució intermèdia entre les que has dit? Perquè em sembla que el món s'inflaria de fills de puta...

Glòria ha dit...

Així estem, veient com han acomiadat companyes i, a la vegada que et fot, alegrar-te per no haver estat tu. Potser tot arribarà...

Joana ha dit...

Tal com raja, més clar impossible.
Fer i callar, això te premi.

Loreto Giralt Turón ha dit...

I a sobre hem de sentir dir que la crisi ja s'ha acabat

Dafne ha dit...

Són temps molt difícils!! Els acomiadaments se succeixen contínuament. Una gran amiga meva, una butterfly, també d'avui per demà, adéu-siau. Pateixo per ella, i de vegades no puc arribar a comprendre la fredor dels qui manen, sense sospesar què hi ha al darrere d'aquella persona.
En fi, no ho canviaré, però Joan, és ben cert que els fills de puta, viuen com a reis!!!

Montse ha dit...

A mi m'acomiaden el proper 17 de desembre, el més dur de tot es que quan vaig decidir agafar aquesta feina, em varen prometre unes coses, des del principi em varen enganyar, però ja havia signat, i m'han tingut cinc anys dient-me que aguantes, i ara quan arriba la data per fer-me el contracte promés em foten fora, i com us deia el més dur de tot es sentir-se enganyat i estafat, vaig deixar una feina per aquesta, i ara em quedo a l'atur, en fi no em vull enrotllar perquè lo meu és molt llarg, però comn sempre dic aquest món em fa mal.

kira permanyer ha dit...

La maioria dels acomiadaments han perdut ja la personalització... cifres altissimes que ballen per la TV però quan et toca d'aprop et conmou, perque li poses cara i ulls. Jo, per la meva feina, moltes vegades se abans que el propi acomiadat, qui anirà al carrer... i conviure amb aquesta informació no es especialment agradable ni fàcil...

Pep ha dit...

Sovint penso que vivim en un malson.
Algú hauria de fer un crit.
Cada dia serem més pobres i no hi veig cap solució.
I no hi ha pas enrere, només ens cal ser valents i dir prou, però qui comença?
Em de refer les nostres vides, i estic convençut que tot comença per un país lliure.
Tot i així caldrà anar en compte de qui ens governa, que no es pensin que farem els ulls grossos després del estat de felicitat que ens invadirà, no voldrem que ens governin uns titelles.
Ara ja si volem un país nostre, però sense sangoneres.
Força, companys i companyes que ja falta menys.

Guspira ha dit...

A mi no m'agradaria gens haver d'acomiadar ningú. Bé, és que jo no tinc caràcter per a aquestes coses. Ja veus que jo tampoc seré mai rica! ;)