Cada vegada és menys usual
aquesta manera de fer, potser la manca de confiança o bé el fet de que les
oportunitats per fer-ho són molt més properes i, no cal exposar el dit per
arribar al punt desitjat. Això podria ser la causa de la desaparició dels autoestopistes.
Fer dit abans, era quasi una
costum de tots els joves, un ni s’ho pensava, mentre esperava el bus ho provava
i rara era la vegada que alguna ànima caritativa no es fes càrrec de
transportar-te. Ara potser estem en temps de no refiar-nos de ningú, això fa
que, ni el que posa el dit ni el que posa el cotxe, estiguin massa per la tasca de rebre o oferir el servei.
Tot plegat fa que amb el temps,
només fem que anar-nos distanciant entre tots els humans, perdent aquella
oportunitat de compartir que tant bé aniria en els temps que estem.
Una llàstima no?
16 comentaris:
Potser és una llàstima però ens hi juguem la seguretat. Ja buscarem altres maneres de fer amics :)
Doncs mira, avui et diré que no és una cosa que em faci massa entusiasme, així que si hem de conèixer gent, prefereixo que sigui d'altres maneres. Això d'agafar autoestopistes... no sé jo.
Pensava que anaves a parlar d'estimulacions digitals.
És veritat el que dius... és d'un conec que s'havia passejat per tot Europa a partir d'aquest mitjà de transport, l'autoestopista, avui en dia és una especie extingida. Són altres temps... però, ull!! Tot torna...
A mi no m'hi veuràs pas mai... no tinc tant de valor!
Jo vaig passar molts anys fent ditet i recordo algunes anècdotes molt divertides, molt entranyables també.
Ara les coses estan més complicades, amb la manera en què vivim hem generat desconfiances i és molt mes difícil que es doni, com bé dius tu, per les dues parts.
Una llàstima de societat!! :(
Bon dilluns, guapo!
Bessets :)
per un moment abans d'entrar a llegir això de fer-ho amb el dit m'havia fet pensar en un altra cosa la veritat
Estem a l'era digital; ara amb els dits es fan d'altres coses com comunicar-se amb aparells d'última generació.
Jo no he fet autostop mai, ni he recollir a ningú que en faci. Mai no m'he trobat en la situació però avui sí que em faria por, la veritat
L'autoestop aquí es fa com a últim recurs quan no queda cap altra possibilitat. La gent que viatja en plan hippy ho continuen fent, com una mena d'aventura més.
En els temps que vivim no és gens segur això de pujar al cotxe del primer que passi, ni agafar als que et vas trobant per la carretera...
Ara, tu, en això de posar títols atraients hi tens la mà trencada ;DD
Jo n'havia fet de joveneta quan anava al institut, ja que era fora vila i si sorties "fora d'horari" era una de les opcions :P
Després de conductora no he recollit massa gent, visc en un lloc on no hi ha massa autoestopista, com no sigui algun jove que vol canviar de poble o algun turista despistat...
Mare meva, quants records...Jo sóc de les que havia fet molt autoestop, i coneixies gent molt maca...Quan vaig tenir cotxe, també pujava a tothom, fins que les coses van començar a canviar i ja no era fiable, ara no en faria pas i normalment, tampoc no paro, només en algun cas excepcional...
Tot ha canviat, recordo fer dit, i certament sempre m'estalviava els diners del bus, o gairebé sempre. No teníem por; avui la por ens envaeix, i les relacions ja són totes dubtoses.
Llàstima que el temps canviï les relacions entre nosaltres!!!
Només he fet autoestop en carreteres d'alta muntanya, i mirant-me molt a qui parava... normalment famílies amb nens, i sempre anant acompanyada d'algú altre! No em fa gens de gràcia i si mai hi torno serà com a ultimíssim recurs. I crec que els únics autoestopistes que agafaria serien nois o noies de cau... el que era jo quan en vaig fer!
Ho he fet contadissimes vegades i fa un munt d'anys.
Ara no ho faria. Esgarrifa pensar les històries que he sentit!
Jo recordo haver-ho fet en 3 ocasions... i la darrera tampoc en fa tant! I sempre alguna ànima caritativa m'ha tret de la situació!. En recordo una d'especial en que un capellà francès ens va dur de Montsegur a Puigcerdà. Anava amb un company, ell seia al davant i jo darrera, amb alguna cosa tapada amb una manta. Al cap d'una estona el capellà ens va dir que era un Sant Cristo de fusta! Mai m'he sentit tan segur viatjant en cotxe!
Publica un comentari a l'entrada