Salvador Macip, El Rei del Món

Tot escriptor té una obra maleïda, pot ser la primera o qualsevol altre, però quasi és segur que una o l’altre s’entravessa i no surt com hauria de sortir.

El desafiament d’en Salvador de salvar de la foguera alguns exemplars del Rei del Món, va fer que m’apuntés al carro de voler llegir el que no volien llegir altres persones. Així va ser que aprofitant la desvirtualització, em va entregar un exemplar dedicat per què em dediqués a fer sang. Amb l’avantatge d’haver llegit algunes obres seves i saber quin peu calça.

La meva opinió potser no pot comptar massa perquè no em considero un bon lector i molt menys un bon crític, però també és veritat que el que dic és justament el que m’ha provocat l’obra i  què en penso.

Les primeres pàgines són les que et fan encongir el cor pensant cap a on anirà tot plegat, passat això tota la trama t’enganxa i et va arrossegant a cada pàgina fins al punt de desitjar que no s’acabi. La lectura és senzilla, per no haver de pensar massa, amb una trama fins i tot creïble per qui ho vulgui, amb escenes que si te les imagines et pots arribar a posar vermell, que et van portant a un final que ja deixa entreveure un ”modus operandi” posterior, marca Macip.

A mi m’ha agradat, he repetit algun dels capítols i després de rumiar-hi una mica, he sabut què ha faltat per poder vendre milions d'exemplars  Un vídeo de la Sònia voltant per les xarxes, crec que amb menys de tres minuts, hauria convençut a milers de persones, de tots dos sexes.

Salvador, gràcies per l’oportunitat.