No dic que la sèrie no pugui
ajudar a persones, però no ens enganyem que s’ha fet amb l’ambició de
guanyar-hi diners. Si partim de la base que les malalties no són bones i tothom
les vol ben lluny, em xoca una mica el fet de que es vulgui maquillar tot
plegat per fer-ho maco, donant una imatge de que tot és molt pla, fàcil i ple d’amor. Seria així si qualifiquessin la sèrie
de ficció.
Hi han temes en aquesta vida
que s’han de tractar amb molta cura,
ferir sensibilitats és molt fàcil, tant com arrossegar a milers d’adolescents
de llàgrima fàcil, a fer-se seguidors incondicionals d’uns intèrprets, que com
ells, no saben de què va tot plegat.
El veure que tot és tant
previsible, em dóna una imatge del que vol ser i a qui va dirigida tota la
trama.
No poseu més tristor a la
vida, amb la que tenim, ratllem el que seria la sobredosi.
16 comentaris:
Ostres, em sap greu. Sóc una gran defensora de polseres. Moltíssim.
No ets la primera persona que em fa aquest raonament. En l'altre cas vaig entendre el perquè. Va patir la malaltia en un amic jove. I va ser molt dur per ella.
Però a mi m'agrada molt. Penso que hi ha temes que encara no es poden parlar. I aquest és un. Certament no és agradable i si busques distracció, doncs és clar, millor no pensar en malalties, però amb tot, la considero una gran série.
No la vaig començar a veure quan la van començar. No em feia el pes i la veia una repetició de la pel·lícula "Planta 4" i del llibre "El món groc". Però llavors acompanyava un grup de joves i me'n parlaven. Estaven enganxats.
I em va enganxar. Per com tracta la malaltia, amb valentia i com una cosa present a les nostres vides, com és la mor.
I sobretot per a qui va dirigida. Fa molt temps que no veia cap série per adolescents que pensés que valia la pena. Compañeros, Al salir de clase, Física y Química... buf, adolescents que semblaven adults.... En aquesta série els adolescents son adolescents, parlen de les seves coses, es mouen i fan.
I els valors que parla, no els veia pas: l'amistat, l'esforç de superació per un mateix (no pas com a competició sinó pròpiament per sobreviure), el dolor, el riure, el jugar, l'enamorar-se.... em fascina com es tracta.
I si, és molt dura. Tinc la sort que no he conegut la mort de ningú estimat jove. I espero que així continui, espero que totes les persones que m'estimo morin de velles, havent viscut una vida plena. Però la malaltia i la mort hi és. Acompanyar en el dolor i en el dol tb és cosa dels adolescents. I ells ho viuen molt intensament.
No és una série ni per tu ni per mi. Ni per nens. No m'agraden els diàlegs una mica forçats que tenen. Però penso en els joves, amb totes les seves mancances i me n'alegro molt que hi hagi un Lleó, que les passa putes i sembla que no se'n pugui sortir, un Jordi que defuig, que no vol assumir la seva realitat, un Toni, especial, un Ignasi....
Tens raó, no és agradable, però per mi és una gran série. I que hagi arribat on ha arribat, que l'estiguin fent a mig món i que l'Spilberg l'hagi comprat per fer-la als USA, m'agrada pensar que és molt més que no només un producte de diners. I si ho és, penso que val molt més or que potser LOST o d'altres séries de culte.
No ens deixa indiferent.
ps. disculpa la llargada del comentari, xò ja t'he dit, en sóc fan incondicional...
No puc opinar perquè no he vist mai les Polseres vermelles...
Jo tampoc no l'he vist mai, i com que veig la teva opinió i la d'una fervent defensora, potser faré millor de ni dir massa res, per desconeixement. Només que l'Albert Espinosa sí que sap de què parla, ja que ha passat per aquí, però trobo que està aprofitant massa el seu infortuni, d'una experiència traumàtica que ell converteix en màgica, n'està fent un munt de diners. Però bé, és una opinió molt personal, aquest home no és massa sant de la meva devoció.
Deprés de tot el que t'han dit la meva opinió i sí que la he vist, es que pot arribar a uns adolescens que moltes vegades pasant de tot sensa tenir present que hi ha moltes persones que mateixan.
l'Albert Espinosa vaig veurel a una conferencia que va donar a Caixa Forum a la que va parlá de tot el que ell havia pasat i es representaba amb el LLeó.
Els culebrots sempre han apelat al que en diriem instints bàsics. Res de nou.
No em sembla malament, la ficció ja ho té això. De fet és el sentit original de la ficció. Però el que no és cert tampoc és que la ficció sigui educativa. No, deixem-nos d'històries. És catàrtica i ja està.
A mi m'agrada la serie, vaig veure gairebé tota la 1ª temporada i aniré veient la 2ª. Crec que distreu en la mesura que tu ho vulguis veure així, de fet ahir amb el meu fill a casa i amb la iaia ingressada per un càncer vaig passar de posar-la, varem veure "mentes criminales" i una de les escenes tot i saber que es ficció em va fer posar els pels de punta tb. Crec que qualsevol de les series que es fan i es passen son per guanyar diners, els temes varien en funció de gustos moments i modes...
Per una vegada no estem d'acord!
A casa la mirem, en som seguidors, jo sols li posaria una pega, és molt "juvenil", ni que crec, que seriositat no els hi falta.
A mi ni fu ni fa la veritat. La primera temporada la veia quan podía i em vaig saltar alguns capítols per pesats i llargs; els dos capítols que porten de la segona temporada, de moment, els he trobat entretinguts però és ben cert que busquen la llagrima fàcil.
Jo no he vist més que algunes escenes de capítols aïllats, però és cert que no em va fer el pes. Potser perquè no sóc adolescent i no em cridaven l'atenció les trames. Però com ja han dit alguns per aquí, crec que pot arribar a sensibilitzar als adolescents d'una realitat molt dura que es presenta sense avisar tot sovint.
L'he vist algun cop i no m'ha agradat gaire, és una sèrie feta "per agradar" penso jo.
N'he vist dos o tres capítols, no perquè no em pugui agradar, més que res perquè no m'agrada massa la tele.
Sensibilitzar als joves (sense parlar de que tot el que és fa per la tele és per diners), em sembla bé. Molts ho han tingut tot molt fàcil, i que sàpiguen que hi ha gent que pateix els acosta a una visió més real de la vida. Sobreprotegir-los no dóna molt bons resultats.
Aferradetes.
Subscric el que diu la rits, quasi paraula per paraula. Afegeixo que m'he fet un tip de criticar els aspectes mèdics de la sèrie (inevitable!), però que malgrat totes les coses que es treuen de la màniga amb la medicina, em segueix agradant. Això sí: NOMÉS és una sèrie, no és cap manual de càncer, ni de psiquiatria ni tan sols un llibre d'autoajuda. És una sèria, la seva finalitat última és distreure, i ja posats, molt millor si transmet valors positius, no com la merdeta general que arriba als televisors dels nostres adolescents, on tenir sexe amb la profe d'institut no és res estrany.
series catalanes? des de estació d'enllaç que no n'he mirat cap...
Doncs jo trobo que transmetre un xic d'esperança, en aquesta vida, no està gens malament. Almenys, aquesta sèrie (i no oblidéssim pas que és una sèrie) va acompanyada d'uns valors que la majoria de deixalla que s'emet per la TV no només no els té, si no que prediquen el contrari.
Què no és del tot real? Sí, segur. Però repeteixo. Intenta transmetre alguna cosa, humanitat, esperança i, fins i tot, normalitzar la malaltia del càncer, ja que encara hi ha molta gent amb por fins i tot de pronunciar-la.
Estic pràcticament divorciada de la tv, i per tant, d'aquesta sèrie en tenia algunes referències (no tantes com tinc ara després de llegir els comentaris) però res més.
Les meves filles hi estan més que enganxades. Jo en vaig veure alguns de la primera part i el primer de la segona, però no puc. M'agafa la plorera i se m'omple el cor de tristor. Potser és per què nosaltres ho veiem amb uns ulls més realistes, potser és per què hem perdut alguns amics i parents pel camí i no vols reviure-ho.
Publica un comentari a l'entrada