Relats conjunts (Jazzing)

Ja en temps passats, viure de la música en època de crisi no era fàcil. Ells eren prou tossuts com per continuar tocant sempre que sortia alguna cosa, si més no, servia per fer-se publicitat.

Avui no cobrarien res, ja els hi havien anunciat, però ells fidels als seus gustos no varen voler deixar passar l’actuació. El lloc s’ho valia i amb els temps que corrien no era fàcil assistir a un local així sense pagar.

En acabar, la noia que poca estona abans s’havia despullat al so de la seva música, just davant d’ells, els hi oferia amb un somriure, uns papers.

            -Teniu nois, el vostre contracte, m’agradaria que cada dia toquéssiu per mi. Sou els únics que sense perdre detall, no heu desafinat ni una nota.

            -I amb els instruments apuntant enlaire, senyoreta, tal com ha de ser en tota actuació. Fins demà.!!!

Aquesta es la meva aportació a Relats Conjunts.......