Després d’un intens dia de feina, per no anar directament al llit desconegut del hotel, vaig decidir d’anar a perdre’m per el casc antic de Valderrobles, on el laberint de carrers escalonats, estrets i solitaris et dóna un merescut descans mental acumulat durant el dia. No hi ha caminada que no acabi sovint a la plaça històrica, on és normal, després d’omplir-te del silenci dels carrers només trencat per el suau bufet del Maestrazgo, consumir alguna cosa.
Un bon cafè i el dindar d’uns glaçons que refreden alguna beguda espirituosa, m’acompanyen mentre llegeixo un diari de
Quant satisfet dono per acabat el ritual, crido a la jove, que trascama entre taules armada amb safata d’inoxidable, per abonar el que ha estat degudament consumit. És a les hores quant....m’adono que no porto res, que l’habitació del hotel és mestressa puntual de tot estri que ens brinda la humanitat per fer transaccions econòmiques, encara que siguin de poca importància.
Passat el primer ensurt i amb un somriure natural, exposo al problema a la jove, tot observant atentament la seva arma.....Però la seva resposta sota un somriure de complicitat em diu que no passa res, que tranquil, que ja li donaré, si no avui demà, però que no em preocupi.
No perdo temps, sense presa però sense pausa, torno a buscar els estris per fer efectiu el meu deute, un deute que no em sabrà gens de greu d’abonar, doncs he vist que hi han llocs on encara la paraula és vàlida. Potser és part de la màgia del poble.
15 comentaris:
És un bon tràngol trobar-se sense diners a l'hora de pagar.
A mi em va passar en un súper on vaig comprar una barra de pa (no acostumo a fer-ho als súpers, però aquell dia ja no vaig tenir opció). Total que devien ser uns 90 cèntims, no arribava a l'euro i a l'hora de pagar veig que la cartera només tenia aranyes.
Ja em veig amb cara de circumstàncies i a punt de tornar la barra de pa quan se m'acut preguntar, més com a acte reflex i sense fe i amb vergonya, si podia pagar amb targeta.
La sorpresa fou quan la dependenta amb un somriure amable em va dir que "i tant que sí"!
Així que ja em veus pagant 90 cèntims amb targeta de crèdit!
Per cert, Garbi, que a Vall-de-Roures parlen en preciós catalanesc!
Com m'agrada!!! Una abraçada, Garbí.
Quin ensurt!
I quin gust trobar encara llocs així.
Sí es cert , que es un lloc tranquil i les sevas gents son molt nobles !!
Passar uns dies pots ser totalment per gaudir de tranquil.litat i refer-se de estres.
Petonets
Que malament que ho vas haver de passar i quina bona gent!!!
Anècdotes així són les que et fan reconciliar amb el món. M'ha quedat una sensació més maca després de llegir-ho! :-))
I he rigut amb l'anècdota d'en PORQUET, pagant els 90 cèntims amb la tarja... segur que era Mercadona!! (un dia vaig sentir com una caixera veterana explicava a una de nova que havia d'acceptar la tarja per qualsevol quantitat, que a altres llocs hi havia un mínim, però ells no) :-)
Hihi, saps on em va passar a mi? A una gasolinera! Omplo el dipòsit fins dalt, obro el sac, i...sense cartera! Collons, perdó, vaig quedar de pedra picada! Sort que es veu que tenen càmeres (mai ma n'havia adonat) i parlant via no sé quin estri amb el/la vigilant, em diu la noia, que ja em coneixien de d'altres vegades i que torni a pagar el més aviat possible! Em volia fondre! Cap al poble i tornar a pagar trinco trinco! Però si, encara hi ha bona gent, i suposo que també fem cara de no ser males persones, oi?
El cap de setmana vinent també estaré a Vallderoures, però no sé si tindrem massa temps per al turisme.
Una abraçada.
No és per treure-li mèrit ni al poble, ni a la cambrera, però... probablement devies fer cara de bona persona, no? I això sempre inspira confiança...
A mi només m'ha passat això comprant al super de la cantonada que em coneixen de sobres i de molts anys, per tant no va ser cap ensurt. En un lloc desconegut ... et quedes de pasta de moniato.
Però l'anècdota és ben maca.
El més curiós del cas és que una pràctica que no hauria de ser res de l'altre món la veiem com tota una fita. Potser el món camina cap a l'indret equivocat.
si, si que passen encara aquestes coses. i donen alé que encara no està tot perdut
Aquesta Març vaiag a anar a Madrid. Era el primer cop que viatjaba pel meu compte. Recordo que el primer que vaig fer va ser pagar l'hotel. Quedarme com tu era el que més por em feia.
Oh, ves, d'altra banda, què hi podia fer la noia? Només podia confiar en que li tornaries els diners... no?
Ara és d'aquells moments que et veus obligat a dir que això aquí a Catalunya no passaria... Tot i que sigui un lloc proper, em sembla que per aquí som més desconfiats, per això devem tenir la fama que tenim.
Publica un comentari a l'entrada