I doncs, que voleu?

Fins a cert punt em fa gràcia la preocupació del nostre govern per l’economia submergida que tenim en el país, una costum que per el que veig va a l’alça.

No sé si s’han posat a pensar, ni que sigui per un moment, en que són ells mateixos qui s’han posat les pedres damunt la seva teulada, sembrant entre tots els humils pagadors d’impostos, perquè els que no són humils ja no en paguen, les poques ganes de pagar per res. La regle de tres ràpida a fer és molt simple: si tots aquests anys de bonança, en que s’han recaptat imposts a tort i a dret dilapidant-los en infraestructures que només aporten més despesa, ens han portat a endeutar-nos fins a no poder més, podem assegurar que els nostres diners han estat malbarats per no dir robats. Si el que s’ha fet no és rentable i a sobre s’ha fet sota crèdits dignes de la pitjor màfia, qui m’explica a mi on son els diners. Perquè no ens enganyem, la realitat és aquesta no tenim res, apart de deute que altre vegada haurem de pagar nosaltres.

Ara voleu i demaneu que la gent ús tingui confiança, que torni a pagar religiosament els seus imposts, però ho feu sota amenaça d’embargaments, perquè en el fons ja sabeu que la gent no és fia un pèl de vosaltres i que si ús tornen a posar diners als dits, no aniran on haurien d’anar.

M’agradaria, i ho dic seriosament, poder dir que estic encantat i orgullós de pagar el que em pertoca, en compte de fer-ho a la força. Això voldria dir que una gestió de confiança ens avalaria, mentrestant i per el que veig últimament, campi qui pugui.