Son preguntes que em venen al cap de vegades quan estic damunt de la meva parella, de dues rodes, traient forces de on es pugui per tal de fer el que ens hem proposat.
El cos humà té tendència a emmotllar-se millor a un còmode sofà que a sobre de qualsevol andròmina que ens exigeix esforç físic, però hi han coses, dignes d’un expedient x, que ens fan posar malles i camiseta suadora per ajudar-nos a treure el fetge per la boca, com diria aquell: amb il·lusió.
Quan el cansament s’apodera d’un, les forces flaquegen, et falta l’aire per respirar i et queda aquella mica d’energia per fer funcionar el cervell, just per fer-te a tu mateix la pregunta: que coi hi fots aquí?. La resposta només la trobes contestada quan a sota la dutxa, l’aigua neteja totes les toxines que el teu cos ha estat capaç de transpirar.
Un cop posat el cul on millor s’emmotlla i pensant en la propera, veus i penses que el cos humà està fet per patir, doncs és just després d’un esforç quan millor es sent, fins i tot més que després de jaure un dia sencer fent el gos.
Som realment una mica masoquistes o algú ens ha posat un microxip i es diverteix jugant amb el comandament?
19 comentaris:
Crec que podem aguantar molt més que no pensem, ara bé, un xic "masoques" si som eehhh...
:) sí, sí, sí... tens tota la raó... però no sé respondre a la pregunta.
res com el *sofing*..oi?
bon dia!!
Això ho pensava ahir a dos quarts de nou del matí, quan anava a fer un volt per la sorra de la platja i, la veritat, no em venia gens de gust; però vaig pensar: després, tot el dia amb el cul ben escarxofat, se't posarà (més) com un pandero... Així que, ja tens a la Glorieta fent el passeig, després encantada! T'entenc ;-)
Un dels molts períodes en què m'he sotmès a proves de la màxima resistència (les grans escalades són esforços que es poden perllongar durant dies), ha sigui en companyia d'un biòleg. Sempre, abans de començar la feina, ens dèiem: Avui sí que produirem endorfines i encefalines! Substàncies que, ves per on, són opiacis endògens; com cosines de la morfina.
Així doncs, no es tracta tant de masoquisme (que també va per aquí) com d'una addicció als seus efectes plaents.
Sens dubte fer el mandrós és una gran cosa, però com bé dius, el moment post-esport és d'aquells que no tenen preu. Un se sent tan bé, relaxat i a gust amb si mateix que val la pena patir una miqueta per arribar a aquest estat.
Diria que hi ha naturaleses de cossos, n'hi ha que l'esport físic els hi és un plaer, però també diria que l'esforç físic si l'uneixes al mental i aquest està motivat per l'exercici tot és més fàcil i a més cal anar adaptant al cos poc a poc, sense maxacarni castigar-se, i no es viurà com patiment sinó com a repte o senzillament com a imprescindible ingredient de salut.
Bon dia, Joan, i intenta saber gaudir de l'exercici, de fet és un regal de salut per a tu!!!
Jo segueixo dient que la veritat és la que s'amaga rere la primera frase del teu segon paràgraf. Fer esport pot respondre a moltes coses, però no a una necessitat vital i a un benestar posterior. El més probable és acabar baldat, però tot i així continuem. Criteris estètics, sobretot. També hi ha gent que ho té com a afició, i acaba sent necessitat, però jo ho veig una mica malaltís... després no parlen d'altra cosa. On estigui el sofà, que s'apartin totes les bicicletes. I t'ho diu un que practica sobre una bici estàtica i fa exercici tot sovint. I per què? Per sentir-me millor amb mi mateix quan em miro al mirall, però no quan acabo la sessió, que llavors, tot suat i cansat, em cago en la mare que va parir els que van inventar els cànons estètics.
Hi ja molts tipus d'esforç físic, i alguns estiren més que els altres... però jo aposto pels esports amb parella, de dues rodes... o no, però sempre amb molta il·lusió!
Ja t'ho ha dit en Girbén, ho fem perquè som addictes i les drogues aquestes són "gratis total" :)
Tota penitència té el seu premi.
Aquest cap de setmana m'he posat a jugar a tennis els dos dies (això massa meritori no és) de 12 a 2 del migdia (això és de medalla).
El premi de la penitència horària va ser, efectivament, la dutxeta post matx i el comprovar que segueixo tenint un joc de fons que ni Ivan Lendl.
Hahaha, sé de què parles.
Aquests dies amb aquesta calor m'entra una mandra terrible i em done fàstic a mi mateix. Encara com i tots els matins li dedique mínim una hora de culte al cos.
Una abraçada.
Tens tota la raó.
En Girbén ja ha explicat quines són les raons bioquímiques. Però n'hi ha més. Una d'elles té a veure amb la satisfacció de veure acomplerts els objectius que ens marquem. I aquells que estan relacionats amb l'esforç físic produeixen una satisfacció especial perquè, tot i patir, és un patiment que hem triat nosaltres.
doncs si, xò tb és veritat que ens hem de cuidar una mica, i prou sedentaris som. A mi la bici se'm dóna fatal! m'hi he retrobat amb ella a Formentera i sé que no està feta per mi!
sense dubte massoquistes
Em recordes a una pel·lícula de Woddy Allen que el protagonista diu "Si he de menjar verdura i fer excercisi per viure 80 anys, no vull viure vuitanta anys." Completament d'acord en que això de l'exercisi es molt sacrificat però una miqueta va bé.
Buscat un esport que t'agradi. A vegades n'hi ha prou amb caminar una mica o fer psicina.
M'acabo d'adonar que el meu post també va sobre aquest tema, avui ha tocat parlar d'esport... Però deixa'm donar-te una altra mirada, una latre punt de vista. Per a mi sortir a córrer és necessari, vital, m'ajuda 'a cremar dimonis!!'. Si em canso i de vegades fa mandra...però què hi farem! Salut!
Publica un comentari a l'entrada