diumenge, 10 d’octubre de 2010

Secrets de família

Una participació als relats en català, ús hi animeu?

L’avi

Ningú com ell sabia el que havia treballat tota la vida per aixecar el seu més que productiu negoci, renunciant a viure la vida. Com passa moltes vegades, uns pugen el negoci, els altres en viuen i els tercers l’enderroquen sense parar-se a pensar que algú hi ha deixat la vida en allò.
Veia tristament, com els seu fills, esperaven amb ànsia la seva herència, els nets als seus trenta anys, no havien treballat mai, ni indicis de que volguessin fer-ho.
De vegades cal prendre una decisió, és trist haver-ho de fer, però abans de viure el fracàs, preferia acabar d’una vegada per totes.
Va trucar al notari per fer testament, volia ser recordat com a persona acurada en el treball. Sabia que la seva dona, desapareguda feia anys, entendria el que anava a fer.
La millor manera, era deixar clar que no era un accident. Amb una nota de comiat dins el cotxe, aparcat davant de les turbines hidràuliques del pantà.
L’endemà mateix sortia a tots el rotatius el suïcidi incomprensible de l’home, anunciant el multitudinari funeral per el dia següent, funeral sense fèretre, al haver passat per les turbines hidràuliques no n’havia quedat res.
Els rotatius no s’havien equivocat, centenars de persones donaven el condol als familiars, aguantant amb enteresa l’esdeveniment i fregant-se les mans en secret. Per fi l’avi havia fet una cosa encertada.
L’avi era el més feliç del cementiri, s’ho mirava des d’un recó acompanyat d’una jove de bellesa extraordinària, amb el somriure als llavis que delatava el seu pensament amb el testament redactat dos dies abans. Deixava tota l’empresa i patrimoni a parts iguales als seus treballadors, que eren qui més afectats és veien durant el funeral. La seva família s’hauria de conformar amb el cinc per cent del negoci, si complien el requisit de treballar cada dia a la cadena de muntatge, sota la vigilància dels nous amos. Ell s’ho miraria de molt a prop, era el seu secret, ara que es disposava a començar a viure.

8 comentaris:

Marta ha dit...

Joan
aixo es un tastet????
petonets, sempre

Pakiba ha dit...

Aquet relat es com la vida misma.Cuans caso axi.

Anim i continua escribin.

Glòria ha dit...

Gràcies pel tastet, té bona pinta... Frissant per llegir-la tota sencera.

garbi24 ha dit...

Sap greu però això no és un tastet, es una participació al concurs de relats en Català

Albert B. i R. ha dit...

Molt bo! Segur que els seus familiars s'han quedat amb un pam de nas! Ho reparteix entre qui més s'ho mereix!

jomateixa ha dit...

en conec uns quants casos d'aquests, però els familiars van tenir més sort, fins que, com dius tu, s'ho van polir tot i... a passar gana!

Striper ha dit...

Aixo pinta molt bé jo en voldre un exemplar dedicat!!

lisebe ha dit...

Molt bon relat.. sí senyor, per aquesta participació de relats en català. A mi m'agradaría participar però no soc bona escrivint relats, que em de fer?? cadasqú lo seu.

Petonets maco