divendres, 24 de setembre del 2010

Cares llargues


Segons un estudi de la universitat Garbi24, sobre els usuaris de la via pública al llarg del dia, un percentatge molt alt, presenten símptomes de tristesa o cabreig.

Son moltes les parelles, que és on més estricte ha estat l’estudi, les que es mostren morrudes i tristes mentre esperen amb ànsia la posada en verd del semàfor o caminant per la via pública. Durant l’estona que es poden observar, són pocs els que es veuen riure, pocs els que conversen animadament o és professen actes carinyosos . La majoria ni tan sols es dirigeixen la paraula, els que ho fan es nota un alt contingut de monosíl·labs en el seu llenguatge i els que més preocupen són els que clarament discuteixen. El mateix estudi ens mostra que no és un problema d’edat, perquè s’ha pogut comprovar casos amb diferents graus de gravetat en totes les edats.

Sobradament és sabut per tothom que la combinació de tristesa i cabreig ens evoquen a crisis greus d’ansietat i estres. La prescripció mèdica per posar fre a la cada cop més abundant malaltia, és sens dubte l’ús responsable de dues parts del cos que han permès a la humanitat de tirar endavant milers d’anys i que no són altres que la boca i les orelles. Cal parlar i escoltar , per aclarir dubtes i ansietats. Si patiu la malaltia, apliqueu el remei, que de rebot acabareu fent ús de la resta de parts del cos i que ús portaran a ser l’enveja de la cua del semàfor, entre altres coses.

Si és presenta una manca total de predisposició a la medicació, cal immediat assessorament amb col·legiats del departament de justícia o dret civil, per tal de no allargar més, una irrecuperable pèrdua de temps.

18 comentaris:

Striper ha dit...

De vegades el millor es una bona xerrada amb el metge.

kika ha dit...

ben dit, doctor! :-)

Anònim ha dit...

Genial, Garbí! Quanta raó!!! Mira, ara mateix sense utilitzar la boca ni les orelles em veurien al semàfor un somriure d'orella a orella. Gràcies!

Joana ha dit...

Parlar i escoltar.... un repte, sense cap dubte!

Sergi ha dit...

No sé si és l'ambient general de crispació, segurament moltes parelles no aguanten els moments d'inestabilitat. Si les coses van bé, tiren endavant, però si hi ha problemes externs no es saben fer costat i la cosa grinyola. Potser això és una mena de selecció de les parelles més fortes i ben avingudes. Tot i així, no estan les coses per massa festes, però si no ens esforcem a cuidar el més important, què ens queda? Medicació a dojo, tu!

montse ha dit...

Aquest universitat Garbi 24, es mereix que ocupi un lloc destacat, per la investigació duta a terme.

Salut!!!

Unknown ha dit...

Dic exactament el que ha dit en Xexu. Jo també m'hi fix molt amb això que dius, Garbi, i es noten molts de nervis, sí. La crisi no sols és econòmica.

lolita lagarto ha dit...

parlar i escoltar sempre serà un dels grans plaers, però és molt surealista anar parant de caminar cada tres o quatre minuts perquè hi trobes un semàfor.. com es pot estar tranquil si no es pot ni caminar badant aquí i allà?
ho sento, però estic en contra dels semàfors, els cotxes fora la ciutat!

Carme Rosanas ha dit...

Sort que hi ha universitats serioses que fan estudis seriosos com la Universitat garbí24. Perquè si us haguéssiu de refiar dels meus estudis anant pel carrer estaríeu ben arreglats. Bado, bado i bado i només em fixo amb la gent que van amb cara de felicitat i somrient sols. N'hi ha, de veritat que n'hi ha... sols o soles i somrient d'orella a orella. Val més anar sol que mal acompanyat?

rits ha dit...

no m'hi solc fixar, però quan una parella realment fa mala cara, es veu, es nota, i fa molta pena.

jomateixa ha dit...

Que esta davant d'un semàfor aquesta universitat?
A mi també m'agrada fixar-me molt en la gent, i després els dic a les nenes que això és de mala educació...

sànset i utnoa ha dit...

mira com m'ha afectat que, en el meu cas, va ser tornar dos dies i no poder-hi tornar més (de moment...).

*Sànset*

Elfreelang ha dit...

trobo que has fet un apunt molt encertat i amb humor...a veure si et contracten ara per un programa d'autoajuda?

Anònim ha dit...

Hi ha dies de tot. Reconec que alguns cops amb la parella anem sense dir-nos tampoc gaire cosa, però sortosament ella és més parladora que jo i acostuma a trencar els silencis. També varia segons el dia de la setmana: no és el mateix un dissabte que un dimarts, posem.

Pep ha dit...

Mira per on, que tens molta raó,parlant i escoltant és fa la vida més interessant.
Ara bé ¡¡¡ dient paraules sinceres i escoltant el que ens diuen.
Si no és així, el teatre continua.
I llavors la comèdia s'allarga.
haurem d'anar seguint la Universitat garbí.

Joana ha dit...

Una investigació, en tota regla, sí senyor. Farem cas de la Universitat Garbi.

Rita ha dit...

Moltes vegades m'he fixat en restaurants, els caps de setmana, en parelles soles que dinen o sopen sense dirse absolutament res. No ho he entès mai i sempre m'ha fet molta llàstima...

Agnès Setrill. ha dit...

Rita,..també fan llàstima aquelles parelles que sembla que parlin diferents idiomes... ( Esperem no trobar-nos mai així! )