Relats conjunts: Moais

Aquell casament, tantes llunes esperat, havia arribat per fi a les platges de l’illa de Pasqua. La gent s’amuntegava al voltant dels nuvis, vestits fins l’últim detall per l’ocasió. Tots els membres del consell d’ancians, s’ho miraven des del seu lloc habitual a la vessant de la muntanya, esperant que aquesta unió els portés bona astrugància i la continuació del consell, amb les famílies que durant molts anys manaven a l’illa.

En el moment que el mestre de cerimònies preguntava a la núvia per la seva voluntat en contraure el maridatge, ella abaixar els ulls al terra, amb uns segons que semblaren anys va tirar el ram al terra i és dirigí a una de les seves donzelles, amb una seguretat impròpia d’una jove, li estampà un llarg petó a la boca. Tothom bocabadat veié com totes dues, amorosament abraçades, s’allunyaven amb la carícia de les onades als seus peus. No era la última sorpresa del dia, la gent quant es girà per veure la cara de tot el consell d’ancians, quedà garratibada en adonar-se que s’havien quedat de pedra. A hores d’ara, encara alguns resten pensatius a la vessant de la muntanya.

Aquesta és la meva proposta a Relats Conjunts