diumenge, 12 de setembre de 2010

Relats conjunts: Moais


Aquell casament, tantes llunes esperat, havia arribat per fi a les platges de l’illa de Pasqua. La gent s’amuntegava al voltant dels nuvis, vestits fins l’últim detall per l’ocasió. Tots els membres del consell d’ancians, s’ho miraven des del seu lloc habitual a la vessant de la muntanya, esperant que aquesta unió els portés bona astrugància i la continuació del consell, amb les famílies que durant molts anys manaven a l’illa.

En el moment que el mestre de cerimònies preguntava a la núvia per la seva voluntat en contraure el maridatge, ella abaixar els ulls al terra, amb uns segons que semblaren anys va tirar el ram al terra i és dirigí a una de les seves donzelles, amb una seguretat impròpia d’una jove, li estampà un llarg petó a la boca. Tothom bocabadat veié com totes dues, amorosament abraçades, s’allunyaven amb la carícia de les onades als seus peus. No era la última sorpresa del dia, la gent quant es girà per veure la cara de tot el consell d’ancians, quedà garratibada en adonar-se que s’havien quedat de pedra. A hores d’ara, encara alguns resten pensatius a la vessant de la muntanya.

Aquesta és la meva proposta a Relats Conjunts

23 comentaris:

lisebe ha dit...

Molt bó!!! Vaja en aquells temps no m'estranya que es quedesin de pedra...!

Bon diumenge maco

McAbeu ha dit...

M'ha agradat!. És que hi ha gent que no està preparada per segons quines coses, no és estrany que es quedin ben parats i, fins i tot, petrificats. :-DD

XeXu ha dit...

No es pot donar aquests ensurts als ancians, no s'ho prenen mai bé! Molt bon relat noi, ben pensat i executat.

Albert B. i R. ha dit...

Un relat molt original! Ho lligues molt bé amb la imatge!

Carme ha dit...

Je, je, je, m'has fet esclatar la rialla amb aquest final! Pobres ancians, quin ensurt es van endur... i ja es veu que d'aquí ve l'expressió "quedar-se de pedra". Garbí un aplaudiment!

Glòria ha dit...

Un tema que a hores d'ara, encara deixa a algunes persones petrificades; tu l'has tractat amb humor i, davant de tot, respecte. Gràcies, Garbí.

kweilan ha dit...

Molt bo!

Ada ha dit...

Quin relat més bonic has fet Garbi!! M'ha agradat molt, sí que s'han quedat de pedra si! i el cos baix terra, no? perquè on estàn ´les extremitats i el tronc? se'ls ha empassat la terra... i a més s'han quedat negres!

montse ha dit...

Si tots els intolerants es quedessin de pedra el món aniria millor.

Bon relat.

Striper ha dit...

Molt bo et felicito!!

khalina ha dit...

quina gràcia! I encara avui alguns es quedarien de pedra

Thera ha dit...

Uuummm!! L'Illa de Pasqüa i els seus Moais... M'ha agradat.

bajoqueta ha dit...

Què rancios! jajajaja. si no han d'avançar que es queden de pedra home!

Jo faria més bodes allí per fastidiar-los :P


Terra de llibres

Joana ha dit...

Què bo!!! Felicitats de les bones. pobrets!!!

gripaublau ha dit...

Senzill i suggerent a la vegada. Fa somriure. Felicitats!

Mireia ha dit...

Bon relat, amb final inesperat

Filadora ha dit...

Boníssim!

Jordi Casanovas ha dit...

Bona aquesta!

Mrs Dalloway ha dit...

Genial!!

Elvira FR ha dit...

Genial , original, sorprenent, ben escrit i humorístic!

La Meva Perdició ha dit...

Un petó de cine! El poder sovint infravalorat de l'amor. ^_^

fanal blau ha dit...

Boníssim Garbí! Hi ha qui encara es petrifica..., clar que són els que tenen la ment petrificada!

Isabel ha dit...

Quina noia més valenta,m'agrada!!!