Drac del parc Güell

Un drac no és digne de portar el nom si no s’ha cruspit una princesa, es per això que ell tossut de mena, rondava la princesa esperant que un descuit del seu jove promès li permetés tornar al cau amb un grapat de cabells rossos com a testimoni de la seva perspicàcia, demostrant el valor necessari per ser el successor en la cadira reial de la cova de dracs.

Estava avisat de no acostar-s’hi, l’ànsia de poder cega persones i animals, aquell fatídic matí, quant apunt estava de saltar sobre la donzella, el jove príncep que amb la seva espasa va ser incapaç de plantar-li cara, i marxà acollonit, deixant la princesa a mercè del drac.

Llavors és quant aparegué el jove i musculós paleta que arreglava les escales de palau, que d’un sol cop de martell entre cella i cella acabà amb el drac. El noi, de samarreta imperi amb el mocador com a barret, ara mirat amb bon ulls per la princesa, estava decidit a demanar-li la mà i tot el que ve al darrera. Demostrant la seva habilitat, va fer amb els trossos de rajola que li quedaven, un drac com el que havia mort, per tal de que ella sempre recordés el moment i acabés acceptant donar-li la mà i tot el que ve al darrera.

Tant se’n va parlar a l’època, que encara ara son moltes les noies que passant davant de les obres escolten tota mena de galanteries, quasi res a canviat, tot és per la mà i tot el que ve al darrera, però sense matar cap drac.

Una nova aportació a : Relats conjunts