Bici, amb b

Ara ja feia temps que no sortia, avui no he pogut refusar la invitació d’un infant per anar a donar un tomb amb la bicicleta.
El meu company de sortida, el meu fill de poc més de vuit anys i la seva cosina d’igual edat, m’han fet rumiar que alguna cosa no anava del tot bé.
Tot anava sobre rodes (mai millor dit) quant m’he adonat que m’havia d’esforçar més del compte per seguir-los, ja es cansaran pensava jo, aquesta canalla es com quant destapes una coca cola..........primer molt de gas però es perd ràpidament. Els collons es cansen, jo pedalant tot darrera cridant, no correu tant que us fareu mal, i esbufegant com un boig, encarant una pujada de les que et fan escurçar pinyons i posar-hi els dallonses, però que he arribat a dalt dignament sense haver d’empènyer la bici eh!!!, llavors quant tenia el meu ego un xic millor, veig que el meu fill ni tant sols ha reduït cap marxa, ha pujat amb el pinyó més petit de tots. Jo com a bon pare que crec que sóc li dic que quant es troba amb coses així ha de reduir marxes que li anirà millor, però ell tan panxo em diu, no cal així vaig més rapit, només pedalo una mica més fort i ja està, va papa continuem o que?. Si fill continuem.
Sort que al arribar a casa (si esbufegant que passa?) m’he donat compte de perquè ells no es cansaven tant com jo, la meva bici es més vella. Segur que ha de ser això, o no?

Yo pienso......

Para no mancillar una lengua tan querida como es la Catalana, me dirijo a todos ustedes en una lengua que nos fue impuesta en tiempos en que había que entrar en clase con la mano alzada.

Acostumbrados a un régimen dictador y ver frecuentemente inauguraciones de embalses y tramos ferroviarios entre otras cosas a través de nuestro, porque no, impuesto Nodo, me viene a la cabeza los momentos en que la trancisión nos prometía una libertad y una democracia que haría de nuestras tierras un entorno libre donde los trabajadores y empresarios juntos vivirían en armonía y todas las riquezas serian repartidas según la predisposición de cada uno.

Pasados los años y con más uso de razón que antaño me doy cuenta de que el funcionarizado político ha crecido desmesuradamente en una regla de tres imposible respecto a la población activa y que para crear puestos de trabajo se crean mas organismos oficiales que todos tendrán que depender del trabajador de a pie, con esto nos acercamos a que un treinta por ciento de la población será la que tendrá que mantener al restante setenta por ciento, que son niños, jubilados, parados, policía, policía autonómica, policía local, policía nacional, cuerpos especiales, guardia civil, políticos y un largo etc......En todo este tiempo no hemos inaugurado, apenas o ningún, embalse nuevo y vamos en tren con la mayoría que vimos inaugurar cuándo dentro del cine aspirábamos a acercarnos lo mas posible a nuestra acompañante.

Con todo esto y lejos de querer preocuparme, no se yo si nos están dando lo que nos prometieron, aparte de robarnos sin contemplaciones y sin castigo ejemplar, nuestros sobredimensionados impuestos.

I mai se'm passarà per el cap de dir allò de "con F.............. se vivia mejor" però ara si que veig que aquesta colla de polítics aprofitats ens fotran a la misèria, fins i tot dubto si això es una democràcia, doncs son moltes les coses que fem per força.

Delicatesen

Teniu nens a qui sorprendre?......... de edats entre el tres i noranta anys, no patiu, amb aquesta senzilla recepta els fareu molt contens o els posareu als postres peus…..depenent de l’edat.

Es tan simple com posar dos trossos generosos de xocolata, dintre de la truita un cop posada a la paella just abans de cargolar-la, en acabar de coure, la xocolata s’haurà desfet i tindrem una gustosa xocolata desfeta dins d’una truita que sol ser el nostre menjar ràpid casolà per excel·lència.

Una mostra sempre es bona

Espero que triomfeu...........en totes les edats!!!!!! Apta per tot tipus de llaminers/eres

I penseu amb el concurs de L'estriper..........xocolata!!!!!

A les grans mares

A TOTES LES GRANS
MARES I LES QUE HO SERAN ALGUN
DIA.

Estava passejant amb la meva filla de 4 anys, quan va
recollir alguna cosa de terra i estava a punt de
posar-s'ho a la boca…
Jo li ho vaig pendre i vaig advertir-la que no ho tornés a
fer.
"Per
què?" - em va
preguntar
"Perquè era a terra i no saps on ha estat abans.
Està brut i probablement deu tenir
gèrmens" - vaig contestar..
La meva filla llavors em va mirar amb admiració total i em
va preguntar: "Mama, como és que saps
totes aquestes coses? Ets TAN
intel·ligent..."
Jo ràpidament li vaig contestar: "Totes les mames les saben;
surt a l'examen de mames. Les has de saber o no et
deixen ser mama"
Vam caminar en silenci un parell de minuts, mentre ella
anava valorant la informació…
"Ah, ja ho entenc, així que si suspens, et toca ser
el papa?"
"Exacte" - vaig contestar amb un
ampli somriure a la cara.

Quan acabis de riure , envia-ho a una altra
mare.

Esmorzars de forquilla

No se si escric o descric, però el que més m’importa es que aquesta manera tradicional d’esmorzar no s’hauria de perdre mai, tot i que no es viable de practicar-la freqüentment, doncs potser l’Estat ens posaria un impost per tal de que la nostre estimada seguretat social no vegi afectades les seves arques, al mateix temps que la nostre salut.

Els ingredients son senzills, només cal un punt de trobada, bona gent amb qui compartir-ho, unes bones ganes de xerrar, despreocupar-se de tot i com no, una bona gana. Se que molta gent no li pot fer gràcia tenir davant seu, a les nou del matí d’un diumenge uns peus de porc amb allioli, unes botifarres de pam, torrades i uns quants porrons de vi, però a qui li agradi i compartit amb una colla d’amics que fa més de vint anys que tenim vint anys es un gran plaer, almenys jo ho vaig gaudir així.

Tant es així, que a partir d’ara intentarem de fer-ho amb més assiduïtat, es va decidir per majoria absoluta (després dels carajillos) que no podia ser i que a partir d’ara doblaríem les trobades, o sigui que passarà de ser anual a semestral, encara que això comporti una gran despesa econòmica, creiem fermament que l’amistat s’ho val.

Si no ho feu us ho perdeu, es com tot.......i no permeteu mai que quedi absorbit per l’esmorzar continental, allò només es per passar una gana descomunal.

A 46 anys, m’he estrenat

Ja fa uns dies que hem varen donar la bona notícia que havia estat un dels dos guanyadors del concurs de micro contes que es va organitzar des de Tumateix llibres per aquest Nadal passat. Tot i no haver-hi molts de participants, també s’ha de dir que jo no fa ni un any que escric, per participar en aquests i altres concursos o relats, potser es per això que m’ha fet especial il·lusió, doncs mai havia guanyat res escrivent, quant he rebut el premi a casa que consta de aquest paquet de set llibres.

Només doncs donar les gràcies a la organització, a tothom que ha fes llibres i com no, a tots vosaltres que aneu llegint, mentre jo vaig aprenent a fer-ho millor.

Relats conjunts: Demanant un taxi

Es va discutir molt acaloradament amb ell, era una tonteria, però no suportava aquesta mena de gent que no respecta el seu torn per res, potser no n’hi havia per tant, però aquell noi que ja feia estona que li mirava el cul, amb tot el morro del món, quant ja li tocava a ella, en aquella parsimoniosa botiga de telefonia mòbil, on portava més de mitja hora per comprar una recàrrega del seu aparell, va i surt ell tant cofoi dient, perdona em toca a mi, jo també tinc presa. Potser perquè era tard, potser perquè tenia mal dia, potser ves a saber perquè, ella va explotar i li va dir tot un reguitzell de paraulotes que no varen servir de res, doncs ell amb tota la seva tossuderia, va passar al davant.

Amb un somriure descarat, ell es va acomiadar tot dient-l’hi, no deus pas voler que et doni el meu número, no?. Tanta seguretat per part del noi, la va fer dubtar si realment tenia raó ella o estava equivocada.

Per acabar d’adobar el dia s’havia posat a ploure de valent, mentre ella es maleïa per haver escollit unes sabates tant poc adients per el dia que feia, va decidir demanar un taxi que l’acostés a casa, doncs si no quedaria ben xopa.

Semblava impossible que només d’alçar la mà, un taxi es parés al seus peus, però el que més la va sorprendre, provocant-l’hi una sonora rialla, va ser el conductor quant li digué, segur que no vols el meu número de telèfon petita fera?

Una aportació a Relats conjunts

143è Joc literari

Reconciliació

Feia molt de temps, que no anàvem bé, tots dos ens adonàvem de que allò no podia continuar, necessitàvem potser una espurna, que ens lliurés de tots els mal entesos per tornar a ser nosaltres, aquella passejada, desitjada sempre quant érem joves, ara semblava una obligació.

La convicció de que no estava tot perdut, de que calia estar junts, que en el fons volíem estar junts, va fer que aquella passejada tranquil·la, desemboques en aquell enyorat petó suau i llarg, que ens va portar fins al llit d’aquell prat, on ens varem tornar estimar, sota el llençol de la teva jaqueta vella.

Que forts que som

Una dona en edat de gaudir plenament del sexe, sense cap més preocupació que la de gaudir per que li bé de gust, es veu de cop enamorada per un jove de dinou anys que per el que sembla li va calmar sobradament tota la seva ansietat de fregadís. Aprofitant el jove, que ella estava molt contenta de la relació, va aprofitar un dels moments de posició horitzontal per demanar-li uns favors i seixanta mil euros per obrir un negoci, doncs era un jove emprenedor també per els negocis. Les diferencies de quaranta anys entre ells fa que surtin esquerdes en la relació i hagi de fer acte de presencia el cornut de torn per intentar de tapar tot el merder, doncs apart de les banyes es veu que els diners eren públics.

Ara m’adono de lo forts que som en el nostre país, doncs allà per uns polvets i seixanta mil euros tot el país trontolla, hi ha dimissions i tot. Nosaltres aquí en canvi tenim casos com Millets, Prenacetas........i un llarg etc, també amb algun merder de faldilles i no passa res tot segueix igual, alguna destitució i a continuar com si res.

Potser si que al final em creuré que això es un gran país. La llàstima es que a Irlanda, una espurna ha fet que hi hagi un cornut, una dona insatisfeta i un jove emprenedor sense negoci, si ja ho sé, el cornut ja hi era........

S’ha acabat el bròquil

Això es per tots els despistats/ades que no s’hagin donat compte encara que les festes d’hivern amb tots els seus àpats, compres desmesurades, tertúlies en família, dies de llevar-se tard (alguns amb ressaca), obrir regals, veure cares d’il·lusió, repartir felicitat, rebre-la i tot el que hi podeu anar afegint...........s’han acabat !!!!.

Ara toca sant tornem-hi i potser aquest any amb menys recança que els altres, doncs tal com està tot l’apartat laboral, quasi es una loteria tenir on anar a treballar i que a fi de més et paguin per fer-ho.

Que son onze setmanes seguides sense ni una festa entre mig? Poca cosa, però fot. Cal doncs que ens ho prenem bé perdem els kgs de més de tots aquests dies, fem les paus si ens hem enfadat amb algú i sobretot, buscar un objectiu, seguir-lo i lluitar per ell, que es el que ens manté sempre en forma. No perdem mai la il·lusió d’un dia millor del que hem tingut, sempre es pot millorar.

Com que estem en plena costa de Gener i les butxaques estan com estan, només us puc dir que us distraieu amb tot allò que no costa diners....si es fa bé. Ara si que es hora de desitjar un bon any, que de ben segur ho serà, doncs tots tenim......més experiència.

Les coses que no costen diners son, esport, jugar amb el nens, passejar, jocs de taula i un llarg etc.......que ja us veig per on anàveu, però això s’ha de fer sempre, doncs voldrà dir que teniu algú important al vostre costat.

Blocaire invisible amb final feliç

No us penseu ara amb lo de final feliç, que he tingut sexe amb en cisco.....no, no ha estat això.

El cas es que la intervenció del veí de dalt, ha arribat just al mateix temps que el meu blocaire invisible, que ha tingut problemes personals i tot just ahir acabava de posar-se en circulació blocaire.

Com que ja era massa tard per penjar el regalet l’he rebut per correu amb una gran nota de disculpa, que accepto molt gratament, tal com deia en el post anterior, que si era per qualsevol causa major estava totalment excusat.

El regal que he rebut també el vull compartir amb tots vosaltres, doncs en forma d’enllaç m’ha fet arribar una interessant web on pots guardar el teu blog en format pdf i crear un llibre amb tot el contingut del blog, inclòs els comentaris. Ho podeu veure aquí

Si algú vol tenir doncs el seu bloc amb paper, per guardar, per regalar, per portar-lo sempre a sobre o per si un dia sant blogger desapareix....ho pot fer.

Però sobre tot, el que si vull fer, es que si algú havia posat en entredit al Cisco, que no ho faci, doncs la resposta que m’ha fet arribar es prou convincent i jo m’ho vull creure.

Per el blocaire que encara es invisible

Com que el meu blocaire encara es invisible, he decidit de ser jo qui li faci el regal, ja que ell no ho ha fet i no s’ha dignat ni a recollir el seu amb qui l’hi havia tocat, que segur ho va preparar amb cura.

Crec que al no saber el motiu del seu abandonament lo més adient que trobo ara per ara es això.

Si ha estat la memoria que t’ha jugat una mala passada.....t’aniran bé unes cuetes de pansa.

Si el motiu ha estat el passar de tot, et caldrà tenir sempre a mà una mica més de morro, no fos cas.

Si es per falta de compromís amb el que et vares comprometre al apuntar-te, crec que aquest anell t’ho recordarà.

Si ha estat algun motiu de força major que t’ho ha impedit ( dubtós, doncs el dia 8 has publicat) et demano el més sentit perdó.

Espero que t’hagi agradat el detall, cosa que dubto molt que ho vegis, però almenys jo si he complert. Per endavant moltes gràcies Cisco.

Els reis m’han portat una calculadora

Doncs si aquest any els nois aquests dels camells m’han portat una calculadora, res de l’altre món, d’aquestes que no necessites les ulleres “del cerca” per veure els números.

Com que s’ha de jugar amb el que et porten i per començar l’any amb empenta, he fet uns quants números del que paguem cada més d’impostos per aguantar el nostre país i el que ens te abraçat amb tant d’amor que no ens deixarà mai, sembla

Resulta que cada família paga mensualment uns 381,41 € que si ho multipliquem per els mesos

del any dóna 4576,92 €...... A que toca la moral.

Per tal de fer feliços als reis........jo continuo. Partim de la base que només a Catalunya som 8.000.000 de persones, que serien unes 2.000.000 de famílies a raó de 4576,92 € surt la quantitat de 9.153.800.000€ que ja costa de llegir, però res comparat amb les nostres antigues pessetes 1.523.064.166.800 pts.

Ara direu...bé això no es real, i jo us haig de dir que no, no és real, hi falta........els que recullen d’autopistes, trens, taxis, botiguers, transmissions patrimonials, itv, metro, plusvàlues, multes.......i no continuo que hem canso.

Com que hem vaig fer el ferm propòsit de no capficar-me per la mala gestió política, no hem preocupa, jo a pagar i callar, potser un dia m’ho tornen amb interessos. He arribat a la conclusió, que tiro la calculadora per la finestra, i d’aquí endavant tot el que es pugui ho compraré al rei NEGRE.

Col·lecció de Moments

Tots tenim l’esperança d’un mon millor per nosaltres, dia darrera dia, tenir la sort de passar un bon any, es el desig de tothom, ni els reis et poden portar la sort d’un any pròsper, jo en la meva humil imitació del teu art t’he sabut trobar aquests trèvols de quatre fulles, que no sé si et portaran sort, però el que si se segur es que el desig de que es compleixi es immens.

La xarxa ens porta amics nous, diuen que no es seriós, però se de setanta-vuit persones que han passat una estona davant del ordinador per fer un regal, de semblança insignificant, però que les nostres ganes de jugar, de donar una sorpresa, de fer feliç a traves de la virtualitat, ens ha fet pensar una estona en la persona que ha de rebre el nostre present.

QUE LA SORT T'ACOMPANYI TOT L'ANY, ENCARA QUE NO SIGUI JO QUI TE LA PORTI

NPI

Doncs això ....no tinc Ni Punyetera Idea de qui es el meu BI. Jo he anat deixant pistes a la MEVA .....BI, però hem sembla que fins ara no he estat prou clar, tot arribarà AMIGA!!!!

Ja tornem a ser aqui

Tornat de passar uns dies d’esbarjo a les terres on s’entona la marsellesa com a símbol nacional i comprovar que no ens havien enredat amb l’allotjament, tot el contrari doncs el tracte ha estat excepcional per part de la amfitriona, haig de dir que si, que un any més hem encertat amb la manera i lloc on passar els últims i primers dies de l’any, tot i que alguns llocs estan molt freds i poc concorreguts en aquestes dates, si he de dir que en pobles del interior perduts entre muntanyes, on la temperatura era per sota dels cinc graus i en el primer dia de l’any, es un goig veure com la gent es calça les sabates de muntanya per passar un dia entre natura. Per no se menys, o per fer baixar el magret d’ànec que tan bé cuinen aquella gent, també ens les varem calçar una bona estona.

Només vull demostrar amb tot això, que tot i celebrar com cal l’ultima nit de l’any, l’endemà estàvem amb perfectes condicions per començar l’any amb dignitat, ja que no se sap mai com es podrà acabar.

Una petita sortida de quatre dies.......però a la fi i al cap tot son quatre dies i cal aprofitar-los, nosaltres els hem aprofitat així, alguns varen aprofitar tan la ultima nit que no han pogut gaudir dels primers dies. Es com us deia en el post d’abans.....que cadascú ho celebri com més li agradi.

Espero que tingueu un bon 2010