Gruixuda, tal com ha de ser

Sap greu que es perdin aquestes coses, sempre havia estat d’una mesura considerable, però amb els temps i les males costums s’ha anat aprimant fins a tenir poca consistència, de tal manera que no es manté rígida per la feina que li ve al damunt.

El jovent d’avui en dia ja l’ha conegut prima i pocs són els que han pogut tenir una de ben gruixuda entre mans, una llàstima.

Els que sou dels anys seixanta, sabreu que vull dir quan em refereixo a agafar un bon pa de quilo, la ganiveta del pa i tallar una llesca gruixuda per fer-te una bona torrada. Aquell cruixent de fora, tou i calent de dins, fa que sigui un plaer per els sentits, en vies d’extinció.

Amb el mal vici de fer tallar el pa a origen, hem perdut aquesta sana costum, i ara per ara, ja costa trobar adolescents que sàpiguen llescar el pa. 

A triar, com la voleu?

Suar tinta

I potser mai millor dit, quan parlem del luxe d’imprimir coses a casa quan i com volem. Estem pràcticament obligats a tenir impressora a casa i a ple rendiment, almenys els qui tenim joves en etapa escolar.

No faig broma quan dic que ens els últims cinc anys he canviat tres impressores sense parlar del que t’hi deixes en tinta que no dura res.

A veure per quan algú posa en marxa algun negoci del tipus self impressió. A mi no em faria res agafar un llapis de memòria i anar fins a una espècie de caixer automàtic on fer les meves impressions, i tornar cap a casa sense preocupar-me per si tinc o no tinta, perquè he pogut desfer-me de la meva impressora que jau ara al fons del contenidor, sense haver de gastar-me diners amb un altre màquina que sé des del moment que agafo la capsa, que té els dies comptats. 

Hi ha coses inadmissibles i aquesta, per mi, n’és una.

Deixar feina a l'adolescència

Com que això de la feina de la llar no està a primera ordre del dia en el món adolescent, sempre fa molta mandra i ja no saps com dir-ho perquè s’hi posin, vaig provar un altre manera de dir-ho. La cosa mitjançant carta escrita, per quan es llevessin, va anar així.

La assecadora es sent molt plena però no és feliç perquè es sent molt sola i necessita d’algú que l’hi faci cas una estona, tot i la companyia de la roba que espera la planxa de fa dies.

El terra de gres necessita les suaus carícies de l’escombra i la humitat superficial que li dóna la fregona. Mentre els mobles senten enyorança d’aquelles mans que els acaronen suaument amb un drap.

La xemeneia necessita el caliu d’una llar, algú que l’ompli d’energia encesa que li doni aquella escalfor interior que tothom necessita per sentir-se  útil.

Veient aquest desgavell jo m’adreço al mercat cercant fruites i verdures fresques que ens ajudaran a refer les energies emprades en la creuada.

Feu que l’harmonia torni i que les coses agraeixin ser d’on són. Prometo tornar aviat carregat de verdures per fer una celebració com cal del retorn  de l’ordre de la llar.

La cosa es va entendre, es va fer amb més o menys actitud i efectivitat i jo per suposat vaig complir amb la promesa i alguna cosa més, que els al·licients sempre van bé per a posteriors tractes. 

Els que en teniu sabeu de què parlo, els que esteu a mig camí prepareu-vos per lluitar-hi i els que ho teniu previst....penseu que això és part del pack.