Poder orador

Tenia tal poder de convicció que era capaç de fer canviar de pensament i convicció a una multitud des de la seva estrada. Era un orador implacable i admirat, inclús per els seus més directes adversaris. 

Malauradament tot i l’èxit diari a la seva campanya, se sentia abatut, es veia incapaç i sense arguments que pronostiquessin o auguressin un bon resultat, quan en arribar a casa seva no podia convèncer a la seva dona de que no volia una sopa de carbassó, però ja donava per perdut el seu anhel per un entrecot amb patates fins i tot abans de proposar-ho.

Dinar a la casa de meuques

Quan encara l’adolescència pesava sobre les meves espatlles, hi havia un lloc de llumetes vermelles, que sempre cridava l’atenció. Per sort mai va ser amb prou força com per empènyer aquella porta i entrar al lloc de fum, vici, falsedat i desgavell econòmic.

Però passats els anys, les coses canvien com les necessitats i per fi un es decideix a entrar aquella porta per saciar les seves necessitats i ho fa plenament. La cosa ha canviat i s’ha convertit en un restaurant.

Com podem veure el temps canvia les coses, on abans  tot era vici i corrupció, ara és un lloc decent. Tot perquè un bon dia algú va decidir fer neteja i començar de nou enterrant les velles costums. 

Potser i només potser, aquest canvi es lo més semblant al que necessita el nostre país, fotre fora totes les meuques i macarres que diuen ens governen, començant de zero amb ganes de fer bullir l’olla.

He acabat la protesta

Tot s’acaba tard o aviat, jo també he acabat el meu acte de protesta i torno. No sé si hauré aconseguit res amb el meu acte en el caire polític, però en el personal us puc ben dir que si.

He passat quinze dies amb els alemanys al cor de la selva negre i rodalies, cerveses, brètzels, pastissos, salsitxes han acompanyat la meva protesta. Mentrestant he observat, com moltes vegades  a altres llocs, que ells tenen temps per viure, els horaris són realment bons, comptant que els seu poder adquisitiu és més alt i veient els preus de la vida diària, podria dir gairebé segur que viuen millor que nosaltres.

Potser no envejo el seu caràcter més fred, però també he de dir que el nivell sonor en entrar en una gran superfície no té res a veure amb nosaltres. Som un coi de cridaners.

Observo amb la facilitat en que la gent té venta ambulant, els sistemes de construcció molt més senzills, els lloguers de turisme rural que aquí no complirien els requisits necessaris i molts altres detalls que em fan adonar que potser el problema més greu que tenim aquí, és que la burocràcia ens enterra totes les possibilitats.

Ells s’han quedat allà,  jo he tornat, però com diu aquell, jo m’hi afegeixo per dir, alemanys.... sou molt bona gent.