diumenge, 11 de febrer de 2018

L'imprescindible


Com es descriu a moltes pel·lícules una llum segadora va fer acte de presència damunt del remat de cabres que jo conduïa. Una boira molt espessa s’imposà al  seré dia que teníem. Llavors tot va ser fosc i el meu despertar va ser a una cambra lluminosa i asèptica, rodejada d’uns estranys individus. Després proves i reconeixements, per sorpresa meva es varen comunicar amb mi amb un perfecte català.
El motiu era molt clar, havia estat escollit per salvar la nostre humanitat, si no me’n en sortia en els propers mesos, de fer un canvi de rumb a la nostre espècie, ells s’endurien part de la humanitat a un altre planeta. Destruirien la resta per la perillositat que suposàvem per el sistema solar, amb els nostres invents per fer-nos mal. Havia d’eradicar les ànsies de poder, riquesa i egoisme de la Terra, per reconduir la situació i prosperar netament i en harmonia. Senzillament semblava impossible.
Em varen donar poders per decidir qui podia viure o morir per donar-me facilitats i em semblà que amb això seria tasca fàcil.
Decidir qui ha de viure o morir és fàcil, però les conseqüències que genera són impensables, doncs genera ben estar per un lloc i rancúnies per l’altre. No era tant fàcil com havia pensat, necessitava més temps del que tenia  per redirigir les males pràctiques humanes, emprades en mil·lennis. Necessitava una excusa per guanyar aquest temps.
Ells no varen fallar, a la data establerta vaig tornar ser abduït per valorar el que havia estat  fent. Les conclusions no eren bones, no havia aconseguit bons resultats tot i anar per el bon camí. Ells tenien decidit de començar amb la selecció de poc més d’un milió de persones per ser traslladats, la resta serien exposats a un virus mortal i servir d’adob a un planeta malmès, que passats cinc segles hi tornarien a introduir l’espècie humana.
La meva última carta havia d’entrar en joc, vaig poder aconseguir saber on portarien als escollits, abans de deixar anar el greu problema de supervivència al que ens enfrontaríem. El lloc on ens portaven no estava preparat per fabricar formatge, un aliment imprescindible per nosaltres. Nerviosos varen començar a mirar a les seves pantalles i hologrames comprovant que a tot el planeta es consumia aquest aliment i que podria ser que fos vital. 
Ara tinc deu anys de marge, però tornaran.

Participació a la crida 116 del vullescriure.cat


9 comentaris:

Mireia ha dit...

No els vas enganyar. El formatge és vital per qualsevol humà amb bon paladar. Potser tinc algun gen francès que no conec però un dia sense formatge no pot ser un bon dia.

xavier pujol ha dit...

Ja que el truc del formatge t'ha donat 10 anys de coll, quan tornin els diu que la humanitat no pot viure sense... figues, posem per cas.
D'aquí a 20 anys els dius que les patates de la Garrotxa ens són imprescindibles per la supervivència.
D'aquí a 30 anys els dius...Etc.

Carme Rosanas ha dit...

Amb 10 anys i superpoders, es pot fer molta feina, eh?

Jo m'apunto a dir que el formatge és imprescindible...

M. Roser ha dit...

Caram , quanta responsabilitat amb aquest poder de decisió que tan donat...Jo en triaria uns quants que conec "de nom", perquè els adduïssin!!!
Bon vespre, Joan.

XeXu ha dit...

Home, sense formatge no es pot anar enlloc. I per altra banda, si no n'hem de tenir, per mi ja es pot extingir l'espècie!

Joana ha dit...

No hi ha cap dubte, un bon formatge pot millorar, gaire bé, qualsevol plat!
Per si de cas... pensa en mi ok? :)

Pere ha dit...

No és fàcil aconseguir deu anys de coll per salvar mitja humanitat, és el superpoder de ... "Formatgeman".

Bon dia Joan.

jomateixa ha dit...

Tu sí que en saps!
:DD

Glo.Bos.blog ha dit...

Tens raó sense formatge no es pot viure...ho deu de ser molt dificil.