Hi ha coses que saps que
no les pots fer, malgrat tot, les fas perquè algú t’ho demana. Si aquest algú
és qui comparteix llit amb tu, encara
serà més difícil negar-s’hi.
La Júlia em va proposar
d’anar a fer una excursió amb la bicicleta, segons ella només era un passeig de
vint kilòmetres, tot era pla i no era gens difícil. No sabia com dir-li que no,
però jo sabia que hi ha certes parts del meu cos que no aguanten tantes hores en
bicicleta, si li feia cas, al vespre no podria complir tal com s’esperava de
mi.
L’estimo tant i ella és
tant persuasiva que amb quatre picades d’ull, un parell de somriures i una
abraçada em va tenir damunt de la bici.
Se’m va fer molt llarg, em
feia mal on sabia que me’n faria, però vaig aguantar estoicament per no trencar
l’encant de l’excursió.
Però a la nit després de
sopar, vaig patir el que sabia que passaria, els primers vint minuts foren
mortals, però vaig aguantar amb fermesa i sense que se’m notés res.
Però després, a la segona
sardana, vaig haver de dir que no podia més, les meves espatlles ressentides de
tot el matí, varen dir prou, era impossible mantenir els braços alçats amb la
dignitat que es mereix.
Participació del mes de gener a ARC microrelats de la ràdio.
10 comentaris:
Molt bona la sorpresa final... he, he, he, molt divertit!
Sempre et fan ballar... :DD
Un final imprevisible Joan. Sobretot venint de tu.
Sempre m'ho passo bé llegint-te.
Una sardana?? Això sí que és una baixada de líbido!
No hi ha com conèixer el propi cos, jo mai ho hauria dit que et fes mal l'esquena.
Tens un art especial per les històries de doble sentit...Molt divertida aquesta!
Bona nit , Joan.
et llegeixo i veig que cada dia et superes a tu mateix molt bo el relat!
Com sempre, sorprenent!
:_))))
Un petonarro, salero. Gràcies per aquest enginy tan teu.
I jo que d'entrada he pensat que ara a "allò" se li deia sardana xDDD
Publica un comentari a l'entrada