dijous, 10 d’octubre de 2013

Espècie no protegida en vies d'extinció

Serà qüestió de costums o d’hàbits imposats per els temps d’aires estranys, de supervivència pura i dura on vivim, que cada vegada amb menys quantitat tenim besavis. 
Tot i allargar-se la nostre esperança de vida, cada cop són menys les parelles que amb vint i pocs anys tenen descendència que d’alguna manera seguirà aquest mateix hàbit en dues generacions més, per tal de poder tenir sobre els genolls un besnét amb garanties de que no et caigui.
Si el pro-mig actual per tenir un fill es situa prop dels trenta tres anys, vol dir que amb seixanta sis pots ser avi i amb noranta nou besavi. Les matemàtiques no fallen, encara que ens costi d’entendre-les, segons diuen.

Jo puc dir que he tingut besàvia encara que no ho recordi, els meus fills també i ho recorden. D’aquí en endavant, cada cop menys, fins esdevenir casos aïllats, un preu massa elevat a pagar dintre de la nostre evolució. 

13 comentaris:

Carme ha dit...

Jo no he conegut cap besàvia i tampoc de les àvies...

Però tampoc tinc cap fal·lera per conèixer els besnéts...

Bé... que sigui com hagi de ser... no ens extingirem no, si moderem el creixement serà fantàstic, perquè estem apretadets, al menys en aquest país.

Pakiba ha dit...

Els meus també lan tingut de besàvia i els meus nets encara la tenan de 104 anys que fará al desembre.

Jpmerch ha dit...

Amb tant de besavi, ja vorem si ens deixen jubilar-nos.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Besavis? el que hi ha avui dia son pares i mares que s'estrenen als quaranta anys. No ho trobo malament: millor tenir els fills quan realment els volem que no quan toca o pressionats per la por a ser massa grans. Sigui com sigui tenir besavis deu donar una altra visió de la vida.

M. Roser ha dit...

És curiós, mai m'havia parat a pensar-ho, però tens raó...Jo no vaig conèixer cap besavi, però és normal perquè era la més petita dels germans. Però el meu pare si que ho va ser, però per poc temps...Va néixer un net de la meva germana i al cap d'un més, de ser besavi, el pare va morir...Tenia noranta anys.

Ximo Segarra "ACAPU" ha dit...

El meu últim besavi va morir quan jo tenia un any, jo no el recorde, però m'agrada saber que l'últim any de la seua vida era feliç afagant-me en els seus braços (i segur que jo també ho era) :)

rits ha dit...

.... tot ha canviat, xò tb és cert que la gent viu més anys. potser triguem més a tenir fills però també tenim la sort de viure més temps i força bé.

XeXu ha dit...

No et pensis, de vegades les tendències es reverteixen. Jo vaig conèixer una besàvia, però durant poc temps. Malauradament, em sembla que no serà el meu cas, ja que m'estic passant de la mitjana d'edat ja. De totes maneres, per l'àvia que em queda... gairebé millor que els meus hipotètics fills no la coneguin...

Glòria ha dit...

Els meus fills no tenen ja ni avis materns, imagina con anem!

Joana ha dit...

Si els meus fills haguessin seguit el meu de camí, (quina por), podia haver estat àvia sobre els 40, per tant besàvia sobre els 60... fins i tot rebesàvia :)
Jo estic encantada, de moment 2 nets i un en camí.
I vaig pels 52 :)

Anna ha dit...

Jo vaig conèixer la meva besàvia i la meva àvia, que ara en té 98 ha pogut conèixer 9 besnéts. Però el que dius és ben veritat i una llàstima!

Lluna ha dit...

Al meu fill no li queden avis, així que de besavis ni parlar-ne i jo dubto que arribi a besavia (en vida vull dir :P)
La cosa està complicada, potser si que vivim més, però ja m'agradarà veure "com" els viurem aquests anys.

Gemma Sara ha dit...

És veritat, jo he conegut les meves dues besàvies (una fins als 14 anys, la "iaia velleta", que tenia una mala llet que no vegis!), la Sara encara ha conegut la meva àvia, que va morir amb 94 anys, però sí, cada cop serà més difícil, els espais intergeneracionals s'eixamplen, i amb prou feines serem avis amb plenes facultats i condicions per fer el burro amb les néts. No cal tenir fills als 20 anys però tampoc cal esperar (de vegades no pots, eh) als 40!