garbí24

I perquè no?

2012-01-29T19:00:00.000+01:00

L’altre dia en elscomentaris del apunt del sr Google, un català desterrat a Berlin, deixava anar,que amb tanta privacitat hauríem de tornar a enviar correu postal com fèiemabans.

Aleshores em vasaltar una espurna, aquella il·lusió de tornar a llepar i ficar (el segell i ala bústia) m’agradava. Però el problema de que tots no ho podríem veure em feiacom una mica cosa. Ostres i si?........ Entre tots els que ens pica allò detornar-ho a fer, encara que faci temps que no ho fem, encara que sigui com unaúltima vegada, enviem una postal que puguem veure tots....inclús el sr google esclar.

Senyores i senyorsoients (lectors) ús animo a agafar una postal que corri per casa, si és vellaencara millor, i penjar-la al vostre blog. Si està escrita per darrera (i espot ensenyar) també tindria la seva gràcia, però també si val a posar unadedicatòria, en forma de poesia, pregària o rondinant de qui més ens toca allòque no sona.

Jo m’hi poso aramateix.......sempre m’ha fet il·lusió això de......enganxar el segell iescoltar el soroll de quan cau al fons de la bústia, a esperar l’home del sac.

Jovent de fins a 99anys, no perdeu mai de vista la picardia i el color, que la resta vindrà més fàcilment.

Sé on ets, que fas i que vols fer

2012-01-27T17:02:00.000+01:00

Això és el quesembla ens podrà dir el sr Google, que a partir del 1 de Març engega una fusiódels diferents serveis que té amb un únic perfil d’usuari.

Fins ara podies serhomosexual al youtube, solter al gmail, casat a blogger i més sortit que unbalcó en qualsevol dels seus múltiples serveis. A partir d’ara ús heu dedecidir, doncs tots el serveis tindran un mateix perfil al qual per ser més verídicens anirà demanant cosetes tals com telèfon, adreça, tarja decrèdit.......entre altres coses, que suposo els interessa més que la nostrecondició sexual.

Segons ells es perajudar-nos més en el dia a dia, recordant-nos quan fem tard a algun lloc i comarribar-hi més aviat, comptant on som i tenint amb compte l’estat del trànsiten aquell moment. Sembla fantàstic, no ens caldrà preocupar-nos de res, noméshaurem de buidar els nostres mails diàriament de tota la publicitat que el Srha deduït que necessitem, posant el nas a les nostres recerques.

Aneu amb compte ambles privacitats, doncs ells van canviant i és molt fàcil fer un click fora delloc per donar-los tot el que volen saber.

Fins ara podríemfer una entremaliadura esperant que ningú no ens veiés.......ara les màquinesens vigilen.

Llegir novapolítica de privacitat .........

Escac i mat

2012-01-24T20:07:00.001+01:00

Ens agradi o no,vivim sobre un autèntic taulell d’escacs del que malauradament en som elspeons. Si la nostre tasca era defensar tot el que teníem darrera, ara veientcom les torres han estat fetes amb diners desviats per alfils, que des de els seus discursos ens volen fercreure que necessitem. Això si, sempre protegits per la seva cavalleria.

Si les dues peces principals, monàrquiques nomassa o gens ben vistes per tota la població, també decauen en malversacions,que ens queda per defensar? Si els pitjors enemics els tenim darrera nostre,quin sentit té jugar.

Trenquem files?Potser serà millor que arrepleguem les cartes i juguem al strip poker, al menysen ho passarem bé.

La llengua i el seu context

2012-01-22T11:07:00.000+01:00

L’ús de la llenguasempre ha estat, dintre de la nostre satisfacció, un punt de risc a l’horad’emprar-la i on fer-ho, amb total consentiment i sense queixes.

Sempre que es treude context, sigui on, quan o amb qui, pot esdevenir inici de problema socialentre persones d’ambdós sexes. Sigui quin sigui el motiu i el moment de fer-neun bon ús, cal sempre recordar les conseqüències i explicacions a donar perhaver-la tret de context.

Tan val la norma,si ens referim a la llengua com a apèndix humit nostre o com al nostre catalàtants anys pressionat per l’etern rival. Aleshores crec que tant podem fer unsonor llengot a Madrid com dirigir-nos amb el nostre Català en ple parlament,que serà o hauria de ser de la mateixa importància cívica.

En altressituacions, en les que no cal aprofundir, alerta on poseu la llengua, siguiqualsevol dels idiomes que parleu.

Com a suport a lanostre llengua, crec oportú i així ho he fet, donar la cara per la Independènciacatalana i des de aquí us animo a fer-hoo si més no donar-hi una ullada:

Dóna la cara per la Independència

Quan l’experiència fa acte de presència

2012-01-19T22:43:00.003+01:00

No fa masses dies,vaig assistir a un esmorzar d’aquells que la forquilla és present des delprimer moment, compartint taula amb ex companys de fatigues de quan estrenàvemmajoria d’edat.

Podem havercanviat, més o menys, però encara conservem en ment algunes de les bestiesesque tots hem acumulat en algun moment deles nostres vides.

La conversa eraprou distesa explicant velles batalles, tant com per oblidar-nos que a la taulahi havia algun dels fills en l’edat que nosaltres estàvemrecordant......aleshores i després d’un creuament de mirades iròniques, és quant’adones que el teu deure potser seria frenar els impulsos ja prou elevats delmés joves, per cridar a la responsabilitat que ens agradaria d’ells.

Just en aquellmoment, quan t’adones que l’experiència fa acte de presència, et dóna perpensar en els anys que ja portes a sobre i que potser tampoc cal explicar totel que els ve per endavant, han d’anar aprenent a fer camí, per passar de serun vi novell, agafant solera de mica en mica, per arribar a les portes d’unreserva que encara va envellint, esperant guanyar al mateix temps. Algun estornarà agre a mig camí, hem de córrer una mica el risc, una sobreprotecciópodria ser contraproduent. De tots és sabut que un vi es fa especial per tenirun caràcter, cos, aroma......únics.

Txin txin, per lacollita que ens segueix, tant de bo millor encara que la nostre.

HooperChopSuey

2012-01-17T18:42:00.002+01:00

Havia quedat comsempre al bar amb la seva estimada, a la taula en que el sol era més generósdurant els mesos d’hivern, a la taula on s’havien conegut, que s’haviaconvertit en lloc de confidències, riures i plors, la taula que tot ho permetiai perdonava. Però avui la taula era de sorpresa.

Ja feia estona queles mirava, s’havia quedat a un racó de la barra observant-les, desorientat,pensatiu, no entenia com de sobte veia dues promeses i no sabia distingir ambqui compartia la passió encesa que sempre es desfermava quan estaven junts.

Més desconcertantera encara l’estat d’ànim tant distès d’elles, que passava, estaven jugant ambell?

El costat mésentremaliat del seu cervell ja endevinava jocs a sis mans, però havia dedecidir què fer, el fet d’arribar tant aviat potser les havia enxampat i arauna d’elles marxaria, pensà.

Passaven elsminuts, ningú es llevava de la cadira, ell va optar per agafar una cervesa iseure a la taula del costat, per veure quina el reconeixia primer, almenyspodria jugar les seves cartes a favor.

Ell no hauriapensat mai, que cap de les dues fes el mínim gest envers ell quan prengué elseient, ara si que no sabia que pensar. Només una cosa tenia clara, necessitavaun altre cervesa, i deixar que els esdeveniments fessin la resta.

Molt amablement,les dues noies li varen demanar si els podia vigilar les bosses mentre anavenal servei. Que menys va pensar ell, fent un gest afirmatiu, mentre somreiaincrèdul.

Quan per defecteprofessional mirava els seus culs entrar al servei de senyores, va escoltar desde la porta d’entrada del bar la veu de la seva estimada somrient, demanantexcuses per el retard dient: Perquè has canviat de taula, amor?

Ell, només esperaque s’obri la porta del servei..............

Una aportació a Relats Conjunts...........i 50

Evolució de l’espècie

2012-01-15T22:42:00.000+01:00

Si el sr JulesVerne va pronosticar coses que en el seutemps eren per titllar-lo de boig, però que han acabat sent quotidianes per nosaltres.Perquè no ho puc provar jo?. Sóc conscient que l’hi porto avantatge, doncs jo treballo sobre un camí que està a mig fer.

Observo, de fatemps, que les noves tecnologies ens porten a un munt de aparells tàctils cadavegada més eficients però a l’hora més petits, amb uns teclats virtuals quedeixen molt en dubte l’encert de la paraula “smart”. Potser sóc jo...que latinc més gran del normal (la mà), i quan acosto els dits al teclat taposobradament tres lletres i em costa de fer un ús ràpid del aparell.

Com que les modesdel whatsapp, sms, comentaris als blogs i xarxes socials estan a l’ordre deldia, sovintegem sense adonar-nos l’úsdel dit índex.

De tots és sabutque l’ús continuat de qualsevol part del nostre cos dóna volum o mesura amb eltemps, fixeu-vos amb els culturistes per exemple, tampoc cal aprofundir en résmés.

Si donem per bonauna teoria que està provada, perquè no atrevir-me a dir que en el futur, si lestecnologies no canvien radicalment, no ens creixerà sense remei el dit índex.No confondre amb alguns individus, que fa temps tenen tots els dits massallargs, això és una mutació per aprofitar-se de les coses alienes. No té res aveure.

Jo ja he avisat decom poden anar les coses, ara vosaltres decidiu quina part voleu desenvolupar,perquè de moment els teclats seguiran així.

Tot inclòs.......

2012-01-13T07:00:00.000+01:00

No en sóc usuari,de moment i per el que sembla em costarà, però una conversa amb un restauradorde Canàries em va fer pensar en el problema que genera per l’economia del país.

Segons ellexplicava, les companyies aèries emplenen l’illa de turistes tot l’any, peròamb un tipus de turista que no gasta res, ve amb tot inclòs. Arriba a l'aeroport, de l'aeroport a l'hotel amb bus, de l'hotel a la piscina, de la piscinaal menjador, del menjador a l'hotel i de l'hotel tornem a la piscina...fent unrecorregut cíclic durant els dies que hi són.

Després surten lesestadístiques de que hi ha una ocupació hotelera del vuitanta per cent, però elsrestaurants son buits, no es lloguen cotxes i les botigues no venen el queseria normal. Amb això resulta que el màxim benefici se l'emporta el touroperadorque és qui fa que l’hotel rebenti els preus si vol tenir gent, i les companyies aèriespaguen perquè els omplin avions.
Amb tot això, els diners que realment esgasten els turistes britànics i alemanys, que són els més adeptes al joc, no esqueden al país nostre, si no al del touroperador.

Per sort encara hiha gent, sobre tot de la península, que fa el que tothom hauria de fer, compraruns bitllets, llogar un cotxe, una habitació d’hotel i de tant en tantassentar-se a un bon restaurant a gaudir de la gastronomia autòctona que no téres a envejar a qualsevol altre. Es gastarien alguns diners més, d’acord, peròla qualitat del turisme i la economia del qui s’hi dedica, bé que ho valen.

Apart em va deixarmolt content quan ens va dir que no mereixíem els catalans la fama de garrepesque tenim, doncs segons ell són qui es deixen els diners al seu restaurant. Enel meu cas no va ser així, massa aviat per dinar i la ruta havia de continuar.Però el tinc apuntat per la propera.

Coses del compartir

2012-01-11T07:00:00.000+01:00

Gràcies a lescompanyies low cost i el seu poc espai per endur-se coses, un es manega com potel tema i opta per compartir els diferents líquids, pastes o cremes que sonnormalment d’ús comú. Però compte, pot tenir els seus petits incidents.

Com que la mesura delspots en qüestió està regulada, la mida de molts envasos es pot veure i s’ha deveure alterada a les nostres habituals costums.

D’aquí en surt unaconversa real després del primer àpat:

-Ostres quina pasta de dents mésdolenta que has portat.

-Però si és la mateixa que gastestu, la de farmàcia.

-Doncs és molt dolenta, a més famolta espuma.

-Tens moltes manies, com pot serdiferent, si fins i tot l’envàs es igual amb petit

-Com vols que sigui igual, si ésblau i blanc

-Blau i blanc? Que era a la lleixadel mirall?

-Això mateix, un tub blau amb unapasta asquerosa i amargant.

-Jajajajajajajajajajaja (tots)

-Que passa?

-Doncs que et quedaran unes dentsmolt suaus amb el meu tònic facial......

Per sort a l’endemàja estava lluny del meu abast, no sé si per la meva salut o per no quedar-sesense.......això no em va quedar del tot clar.

Mireu sempre lesinstruccions abans de posar-vos alguna cosa a la boca, no fos cas.....

Amb les boles a la mà

2012-01-08T10:56:00.001+01:00

Ara i després deveure-les penjar un temps, quan de sobte les tinc a la mà, la seva fredor em fapensar en que tot s’ha acabat i que tornem a la rutina. S’han acabat els bonsdesitjos, els propòsits, les trobades, les vacances......tantes coses que notornaran, però que mantindrem en memòria, al mateix temps que esperem torni, noper el mer fet de la celebració si no per el conjunt que ens pugui haveraportat.

Haurem debarallar-nos amb el monstre de les rebaixes que agressiu o sensual ensintentarà. No hi ha dies vermells al calendari en molt de temps. Hauremd’escoltar tipus encorbatats intentant convèncer de que les retallades ensseran bones. Potser la pujada de Gener serà més costa amunt que cap altre any.Els imprevistos que encara no sabem ens poden amargar l’entrada d’any..........

Tot plegat podriasemblar que el futur ens és molt negre, però no patiu, tenim per endavant molta fer, molt a viure i el que més importa es posar-hi ganes. Jo en tinc, i perels més escèptics, penseu que la setmana santa està a tocar.

Posem-hi el ques’hi ha de posar i endavant......el 2012 ha de ser encara millor.

Ara vaig a guardarles boles, no molt, que serveixen sovint....els anys son molt curts....;)

Reis……… porteu-vos bé

2012-01-05T10:55:00.000+01:00

Com aquell qui diuacabat d’arribar d’uns dies d’esbarjo, on les temperatures son agradables tantcom per menjar-te els raïms de la sort amb xancleta i màniga curta, em troboque encara haig de fer la carta als tres reis d’orient. Més estimats últimamentque els que habiten algun que altrepalau que entre tots mantenim a disgust.

La rapidesa en queha passat aquest abandonat desembre, amb les seves múltiples festes, dinars,sopars i vacances, han fet que ni tant sols hagi resumit l’últim de l’any. Peròpensant-ho bé, ja he anat resumint tot l’any i puc dir que aquest no ha estatdiferent als altres, apart de que he deixat molt de banda a la classe políticai altres problemes, per donar-me als meus i deixar el que tinc per fer, més endavant,passat festes......que lluny.

Ara, un cop enterres catalanes altre vegada, amb un munt de fotos encara dins les targetessd, moltes hores entre família, moltes rialles i amb la taula del despatx plenade feina, no goso tampoc a demanar gaire res més que salut.

Tampoc sé quedemanar, perquè el que demanaria no m’ho portaran i el que em poden portar jaho tinc, potser el que més falta em fa, es tenir la seguretat de que totcontinuarà bé, amb els seus alts i baixos, problemes i solucions, però sense trobar-mede cara a un mur infranquejable que m’obligui a tornar enrere o començar denou.

El que si demano,és el millor per tots vosaltres, que us portin el que demaneu encara queno hagueu estat del tot bons, segur que era justificat el que vareu fer, i lamàgia de la triple reialesa per això ha de servir, per portar il·lusions i somriures a tots plegats.

Que us portin lescoses justes, i penseu que de vegades, els millors regals no es poden niembolicar.

Desig complert

2011-12-29T17:00:00.000+01:00

Aprincipis d’any vaig presentar uns propòsits o desitjos que volia fer aquestany. Tres sortides, escapades, vacances...... tant li fa el nom, el mésimportant sempre és la fita.

Delstres llocs, dos ja han estat conquerits, el tercer si tot va com ha d’anar,estem ara ficats dins un autobús amb ales que ens hi ha de portar i que enmenys d’una hora ha d’aterrar suaument en terres Canàries. Ens deixarem anar undies, per acomiadar l’any en màniga curta, i si el temps acompanya, banyador.

Esperoque acomiadeu l’any com es mereix, encara que no hagi estat gaire generós ambnosaltres, segur que algunes coses bones ens ha portat i si més no mostrem-nosalegres per entrar bé al proper.

Bonaentrada d’any, milloreu el que no ha estat del vostre gust i no ensopegueu ambles mateixes pedres del 2011.

Lago di Garda ......Juny

Croàcia........Agost

Gran Canària.....en procés de tatxat

Que voleu que us digui....sóc dels que li agrada marcar a l'agenda les coses que ja he fet.....;)

GRANS FELICITATS PER EL 2012!!!!!!!!

Tres de seguits

2011-12-26T21:39:00.004+01:00

Ala meva edat tres de seguits i sense arronsar-se no és una tasca massahabitual, però encara he aprovat amb nota alta, que no ha estat millorada perfer cas als consells amenaçadors, de no tornar-hi, si feia cas omís.

Aratoca un parell de dies de repòs per refer forces abans del proper atac iesperem en plena forma.

Ésel que tenen els àpats d’aquests dies, que poses els colzes a taula i no sapsquan t’aixecaràs, doncs la tertúlia agradable allarga les menges, això ho tinccomprovat, i aquests dies ens hem fet que la taula no es sentís sola gaireestona.

Aquestsdies son per això, ho hem gaudit i només ens queda esperar el següent atac, queserà diferent, però serà.

Dies

2011-12-23T07:00:00.000+01:00

Defelicitar-nos les festes, unes festes que mai han estat sant de la mevadevoció, però que amb els anys hi trobes un sentit i decideixes fer-ne ús perel que ens són més adients, que és estar junts amb les persones més properes.

Nollenceu un dies que ens regala el calendari, feu el que ús sigui més plaent,fugiu de les obligacions materials que no son necessàries, ajunteu-vos, feucaliu i amb ell manteniu la flama que ens fa viure.

Passeuuns fantàstics dies i dediqueu temps als vostres doncs és en la única feina quesou imprescindibles. Coi, on he llegit jo aquesta frase?

Petits retocs per recordar el que no hem de deixar escapar.

Quina serà pitjor?

2011-12-20T22:31:00.001+01:00

Detant anunciar retallades, resulta que comences a mirar les factures quesovintegen per casa. Intentant fer de president de la teva pròpia república,retallant a tort i a dret, per tal de que els números a final de mes siguin simés no una mica més positius i que de passada ajudin a eixugar deute, que anosaltres maquillar-los no ens serveix de res.

Araa tocat el torn a Movistar que al no voler negociar la factura t’obliguen acercar alguna cosa més barata i de vegades perillosa. Com que de qualitats nocal parlar-ne, doncs el cablejat està monopolitzat, es tracte de triar la opciómés barata i portar alguna ofrena amb qui tinguem més devoció, per tal de tenirmenys problemes.

L’escollidaper l’escala de pros i contres ha estat Vodafone, una companyia de la qual fatemps que en sóc usuari i que de moment no m’ha calgut plantejar-me si tots elsqui la componen tenen una mare de passat alegre amb caràcter públic.

Uncop tot instal·lat, funcionant i sense gaires problemes per fer-ho, tinc lasensació en el cos que alguna cosa passarà.......no pot ser tant fàcil. Elslladres mai han estat de tant bon tractar.

La tenim

2011-12-19T00:30:00.000+01:00

Sila setmana passada parlava de la il·lusió del meu descendent més directe,segons la meva dona, que aspirava a medalla en el seu proper cros, avui puc dirque si, que ja la tenim doncs ho va aconseguir.

Sibé la seva posició va ser del vuitè lloc, cosa que hagués pogut millorar de noser per l’errada d’esprint quan entrava a meta, a falta encara d’una volta, ique més tard va trobar a faltar aquestes forces per aguantar la sisena posicióque va portar durant tota la cursa, fins dos cents metres abans d’arribar.

Peròel més important és que ha aprés la lliçó, que ha estat molt feliç de pujar ioferir el seu coll davant del públic per penjar el metall que tant esperava.Que dóna ganes de més curses, més esport i més medalles si es dóna el cas.

Ambel seu permís, amb la promesa de fer-l’hi arribar els vostres comentaris, ús l’ensenyo,amb el cor més gran que mai i l’orgull tocant sostre.

Bocca della Verita

2011-12-17T00:11:00.001+01:00

Sempre vaig ser uncara dura, des de jove que ja era més entremaliat del normal. Reconec que emvaig passar una mica, quan una nit em vaig fer passar per el bruixot del poblei em vaig ficar al llit amb la seva dona, segons ella no se`n va adonar finsque el llit va parar de tremolar. Just quan em pujava els pantalons vaaparèixer el bruixot, tinc que dir que no va fer gaire bona cara, comparada ambla de la seva encara acalorada esposa.

Amb els seus fortsbraços em va dur fins a les parets de l’església, on mentre em manteniafortament agafat, recitava unes paraules impronunciables per mi. Em vaigespantar molt, quan veia sense aturador, que se’m endurien totes les parts delcos al mateix temps que em deformava i em deixava bocabadat amb un raig d’aiguapermanent sortint de la meva boca.

Aquí m’he quedatper sempre més, a cara dura ara si que no em guanya ningú. Mentrepassen els temps, admiro els escots de les noies cada cop més generosos, quevenen a refrescar-se amb el doll d’aigua de la meva boca.

Seré sempre més uncara dura, ho sé.

Una nova aportació a Relats Conjunts . Sereu prou cara dures com per no participar-hi?....;)

Guardar-ho amb paper

2011-12-14T07:00:00.000+01:00

Quidiu que tot el que escrivim estarà sempre més als servidors del nostre estimatblogger?

Malfiatque és un, potser per l’experiència adquirida, mal ens pesi per l’edat, heoptat per imprimir-me el blog anualment per si de cas tot peta.

Devegades pensem que tothom ho sap quasi tot del que circula per la xarxa, però no, noés així, doncs fa poc encara vaig trobar persona que no sabia que existia talaplicació.....i, em vaig decidir a fer un apunt per fer-ho arribar a qui lisembli útil, pràctic, entretingut, curiós, freaky, interessant....etc i queencara la solució no estigui dins les seves neurones per falta d’informaciópràctica i verídica.

Comque la solució la trobo un xic cara, uns seixanta i pico de monedes unitàriesd’euro, jo hem faig la versió low. Vegin apartat següent:

Entremdins la pàgina en concret i després deajustar els paràmetres que més ens agradin i fent una vista preliminar (elspreliminars no s’han de saltar mai) triarem la opció de descàrrega amb pdf, perpoc més de 7$. Un cop el pdf a la butxaca el podem imprimir nosaltres mateixoso en una botiga imprimidora o a la feina quan no ens vegin (opció més barata).Amb tot el plec de fulls sota el braç, li posem unes anelles d’espiral amb unaportada que ens agradi i cap a la lleixa de llibres. A ser possible a un lloc visible,on de tant en tant, podem agafar-lo i fullejar (no mal interpreteu la paraula)les bajanades que de vegades escrivim i que sabria greu de perdre....si totpeta.

Cros

2011-12-11T20:55:00.000+01:00

Sibé va començar com un joc infantil del petit de casa, en voler participar en elcircuit de cros Gironí, ha resultat que s’hi ha enganxat i ja portem tresproves acabades.

Laprimera va ser la de Girona amb 1900 mts enfangats, pagant la inexperiència deno haver corregut mai, sortint amb una esprintada que va castigar durament el resultat, obtenintla posició 23 de 58 participants. Jo vaig ser el primer sorprès de que acabésen tant bona posició sabent de la seva inexperiència.

Lasegona prova, a la vila de Salt, amb poc més de 1400 mts de pista en condicionsi seguint els consells de guardar forces, va acabar fent 11 de 66 que participaven.Però arribant amb un estat molt al límit del que és recomanable.

Veientque la cosa anava bé, hem entrenat durant les dues setmanes que hi ha hagut entre curses, per presentar-seamb més seguretat a la prova.

Avuiha tingut lloc la cursa a Sta Cristina d’Aro, un circuit amb bassals naturals iprovocats, que han fet que alguns arribessin amb les bambes a la mà. Ell hatornat a fer 11 de 48, arribant cansat però amb forces sobrades.

Araa esperar la setmana que ve, a Caldes de Malavella, a veure si compleix la sevail·lusió de quedar entre els deu primers, per poder penjar una mica de metallal seu orgullós coll, que de passada és el nostre.

Finsaquí la crònica d’un plec de curses per iniciar-se en el món del cros, que siacaba quallant, esperem tingui més curses a l’abast per poder fer el que araper ara li agrada.

A pocs metres de l'arribada

Tablet, tableta o tauleta.

2011-12-09T23:19:00.001+01:00

Elnom tant li fa, és més aviat una costum de com anomenar les coses, sempre iquan no volem ser massa estrictes amb el nostre vocabulari. El que de veritatés important és si realment funciona o no.

Heesperat més de tres mesos en fer-ne una crítica constructiva intentant defugirles primeres impressions que sempre són menys estrictes degut a la novetat. Coml’amor, vaja.

Passattot aquest temps puc dir que n’estic molt content, tant de les sevesprestacions com de les aplicacions que un s’hi pugui instal·lar, comptant desde la més freaky a la més necessària. També m’ha sorprès la qualitat de les seves fotografies, vídeos i la agilitatper fer videoconferència de qualitat.

Notot han de ser coses bones, tot té lesseves mancances o potser millor dit agilitat limitada, com és el cas del teclatvirtual. Un teclat molt complert amb una resposta tàctil excel·lent, però quelimita molt la velocitat d’escriptura sobretot quan has de posar accents,apòstrof, guions...etc, doncs la seva manera és la pressió continuada de latecla fins que surt una finestra on esculls la opció. Tampoc és que sigui un gran problema si tenim encompte que ja es comercialitza un teclat com el que estem acostumats.

Nocal que doni les característiques tècniques del aparell, doncs per això es vainventar Internet. Però el que si vull deixar clar es que amb menys de mig kilopodem portar a sobre un aparell on tenir-hi feina, lleure i contacte amb la virtualitat,sempre que ho volem o necessitem.

Jono he mossegat la poma, si no que m’he fet amic del ninotet verd, un androidque cada dia em deixa descobrir un xic més d’ell. Però tranquils, que non’estic enamorat, només ens agradem.......

Menú VIP

2011-12-07T14:02:00.000+01:00

Menú VIP

Aquest any deretallades m’han encomanat que prepari el menú de Nadal per els polítics mésben vistos. Desprès d’estudiar molt a fons tot el que els convé i deixant debanda el que voldrien, he optat per una cuina senzilla, mediterrània i quemolta gent ja comparteix actualment.

Amb el que vaig unamica perdut és amb les quantitats i no sé jo si els estic posant massa menjar,que estan com estem, no es tracta de llençar res. Si algú sap quants son quem’ho faci saber que si cal retallaria una mica més el menú.

Com veieu, és platúnic, però consistent i de fet tampoc és que mereixin gaire res més.

Bon profit, collade cab........

Microconte

2011-12-06T07:00:00.000+01:00

Quan celebrem unacosa és perquè ha anat bé. Aleshores perquè coi és festa avui?

Esclata-sangs

2011-12-04T18:41:00.001+01:00

O pinetells,pinencs, rovellons d’obaga ......o qualsevol altre nom que se’ls pugui donar notrauran mai per mi el gust que doblement em donen.

El primer plaer estrobar-los amb tota la seva ufana i que et donen una alegria quan veus perexemple això.

Com que de micaen mica omples la pica, sense adonar-teet trobes que al cap d'una bona estona el resultat pinta prou bé, tant que nocal decidir que faràs per sopar.

L’altre plaer esquan un cop nets els poses damunt d’unes brases acompanyats de qualsevol altre petitesaque sigui de gust per el nostre estimat paladar.

Podria posar mésfotos per el després de........però considero que no cal abusar del vostretemps.........

11/12

2011-11-30T20:00:00.000+01:00

Ja tenim llumetesde Nadal, ja tenim qui manarà els propers quatre anys. I si una cosa no em feiagens de gràcia l’altre encara me’n fot menys. Si us plau....quan poseu lesllumetes del Nadal mireu almenys que no siguin blaves, crec que anirem saturatsd’aquest color.

Sembla com si fosabans d’ahir que començava a fer resums mensuals i em trobo que no podré fer-necap més, si abans no em menjo dotze grans de raïm al so d’unes campanades, queno sabem ni si podran ser de tv3. Maleïttic tac......

Anem-hi?

Estat d’ànim: Aquestmes entre petits accidents i malalties d’hivern, quasi suspenc

Economia:M’hapermès estalviar per comprar la màquina de fer forats al cinturó.

Un bloc: Calfelicitar a Mr. Mac que ha celebrat els seus 1000 apunts. Amb nota!!

Política: Mai heestat fan dels barrufets, però ara els estic agafant mania i tot.

Il·lusions:Si resno ho impedeix, farem una escapada per fi d’any.

Feina: Moltísima gent està pitjor, millor no queixar-se massa.

Em preocupa: Cada dia més països amb perill de fallida. I quan caigui Alemanya?

Persones: He estatde sort. Ningú ha merescut un llumí i un bidó de gasolina

Amor: Sempre no potser perfecte, potser és el que cal per mantenir-lo?

Objectiu: Quan mirienrere, no vull veure el que no he fet si no tot el que he viscut.

Alegria

2011-11-28T20:00:00.000+01:00

Sien l’apunt anterior, feia referència a la por com a mitjà per tirar endavant,considerant aquesta com una bona eina per mantenir-nos alerta, ara voldriaafegir-hi l’altre base, segurament més indispensable encara.

L’alegriaés des de que naixem un indicador del nostre benestar com a persones. Un infantriu o plora segons l’estat d’ànim en que es troba, quan ens anem fent gransafegim a les nostres vides sentiments i materialismes que seran el indicador del’estat anímic nostre. Un estat que és el que ensenyarem a qui ens envolta, queal mateix temps serà regulador de la gent que s’acosti a nosaltres i en laintensitat que ho faran.

Esticd’acord que hi ha persones que neixen amb el do d’estar sempre contentes, peròel mateix temps, a qui no es tant agraciat, cal dir que s’ha de buscar, caltreballar-hi, cercar cada moment que ens pugui provocar un somriure, serà labase del nostre dia a dia. Amb la por al cos, però contents del que tenim, quesi ho mirem bé, segur que tenim motius per un bon somriure. La gasolina de lanostre vida.

Sabeucom crida un cowboy a la seva filla?......hiiiiiiiiijjjaaaaaaa!!!!! .........;)

La por

2011-11-25T19:43:00.001+01:00

És una solemne putada, parlant malament, que l’espèciehumana tingui en la por el seu màxim poder per espavilar-se, o en la sevavessant contrària el creure.

Tinc, dues línees d’investigació. Una que és el fet quetothom s’ha acomodat en veure que no passa res si deixem de banda la nostre responsabilitat, per ser al màximde competitius, i que si no fem el que realment hauríem, tampoc passa res,doncs sempre hi haurà algú que ens doni un cop de mà.

Jo recordo la por d’abans, la del quedar bé, la deldonar-ho tot, la del que diran, la de si m’enxampen, la de i si?.......

En l’altre línea, la que afecta a tots el xoriços,psicòpates, assassins i gent sense escrúpols, també han perdut la por a que elspot passar. Tothom sap que no li tallaran el coll ni li fotran una manta depals Que matar una persona pot ser que siguin tres anys, si ets bon minyó ianaves torrat en el moment de fer-ho. Per robar no passa absolutament res, pucdir que ara farà dos anys que ens varen robar en una obra, enxampant als lladregots,i ni tant sols hem rebut avís de judici. Molt malament, quants furts hauran fetmés?

Quanta gent s’ha escarxofat en el benestar, nocansant-se mai de demanar ajuts, per viure com el rei del mambo i que ara sonels que omplen places escridassant a qui els deixa de pagar.

Què vols cobrar si no has pagat mai res? Que no saps queels qui et paguem som els que encara tenim por i abaixem el cap per no perdreel que costosament tenim.

Hem sap molt de greu, però la societat necessita por,per sortir i tirar endavant. Des del més desgraciat sense sostre, fins al mésalt càrrec, sigui polític o privat. Tots acollonits, és la única manera.

Jo ja els començo a tenir per corbata......

Manies, o no

2011-11-23T19:54:00.001+01:00

En aquest món hi ha dues classes de persones, les quetasten els plats dels altres i les queno.

Particularment a mi no m’agrada anar fent tastets alsplats dels altres comensals que m’acompanyen a taula, per molt amics que podemser. Potser són manies meves, però sóc dels que quan em demano un filet alRocafort o un pollastre amb patates, no em ve de gust tastar cap altre cosa, per apetitosa quesigui. Fins aquí cap problema, aquest comença quan em pregunten si poden tastarel meu, al que normalment contesto que si, però que no m’agrada gens perquèsempre t’acaben agafant aquella punta tant torradeta que guardaves per el finalo deixant-te mitja croqueta esparracada que ja no et sedueix com abans delatac.

I que em dieu d’aquell glop de cervesa que et guardesper després de l’últim mos, i veus que t’agafen el got al mateix temps que escoltes:me’n dones un glop? I que passa sense remei a convertir-se en un trist cul degot de cervesa. Emprenya eh?

Tothom és com l’han parit, jo he sortit així. Ara lapregunta és, de quin grup sou vosaltres? Si veniu a fer un àpat amb mi, no emtocareu els ous, no?..........;)

Explicació

2011-11-21T21:56:00.001+01:00

És el que jo necessitaria d’aquest senyor que vadeixar-se anar a casa meva, un lloc on tothom és benvingut, amb aquestcomentari. Segur que té raó, però que jo m’ho prenc com una tocada de collonssense massa sentit.

Aleshores jo que no sé evitar aquesta mena de gent, vaiganar al seu bloc a deixar-hi el que realment pensava del comentari.

Ara, el que no entenc és el fet de que no s’ha molestatni a contestar el que li vaig escriure, ni a donar senyals de vida.

Jo, amb la meva incultura, que sempre acompanyo amb elbastó de l’experiència per ajudar la meva mancança, he arribat a pensar en que una persona que treballa eneducació, hauria de tenir les nocions bàsiques del seu tema per passejar-se peraquests paratges, a menys que el fet d’estar en aquest sector sigui eld’aprendre.

Si es digne a llegir aquest apunt i vol fer la sevacorrecció ortogràfica en té el meu permís, a mi no em fa res que la gent emcorregeixi, però el que em sabrà greu es no poder corregir la seva educació,senzillament perquè no m’agrada massa perdre el temps amb qui no ho mereix.

Relats Conjunts: Tardor

2011-11-19T16:53:00.001+01:00

Avui que aquellabordegassa m’ha promès deixar-se anar una mica i que vol començar a entendremés bé el que jo li explico del cos a cos, va el meu pare i em posa aquí avigilar que no vingui el llop a cruspir-se les ovelles. Ja és mala sort a sobre,que no pugui marxar ni un moment perquèell des de casa veuria que no hi sóc.

Encara em diu quehauria d’estar content amb tot aquest cistell de verdura que m’ha preparat per netejari no adormir-me a la nit rosegant alguna cosa.

Que vol que en fotijo d’una patata crua que sembla el seu nas. Un nas he dit? I si......., coi itant, mira un bolet per orella, quatre raïms per cabell, la carbassa per barret.....noqueda pas malament, encara ens en sortirem d’aquesta.

Ara no veig ningúper la finestra, és el moment, poso aquest bust sobre quatre fustes i foto elcamp que el llop no vindrà pas i jo si que tinc una delícia per empaitar.

Tu nas de patataestigués a l’aguait i no et moguis......que em sort ja em bellugaré jo, però noho diguis a ningú ..........shhhhhhh.

Una nova proposta de Relats Conjunts.........

Idees rares?

2011-11-17T07:00:00.000+01:00

De vegades quan hi ha situacions que fan que el cervelles posi a treballar més del compte, se’m acudeixen idees que no podré posar maia la pràctica per falta evident de recursos.

Com va venir no ve al cas. El cas es que se’m va acudirque perquè ningú ha fet un restaurant per “singles”, persones cada vegada mésabundants al planeta.

El projecta aportaria el poder anar a sopar, sense quetothom es preguntés que coi fa aquest o aquesta menjant sol. També crec quedonaria molt de joc, el fet de que quan ets allà, estàs donant una informacióde primera mà de que estàs lliure i obert a rebre propostes per iniciarqualsevol coneixença.

Crec que a dia d’avui tothom que es troba en aquestasituació i vol sortir a sopar abans d’anar de festa, no té l’oportunitat dedegustar tranquil·lament un àpat amb possibilitats.

Us imagineu el cambrer portant una copa a qui heu vistque us crida l’atenció, amb el missatge de convit de la vostre taula?

Si be la meva primera intenció era de situar un terminala cada taula, connectat a una xarxa local, per poder interactuar entretaules....al final m’ha cridat més l’atenció les autèntiques notes de paper illapis que durant tants anys han funcionat.

Conèixer gent així, sempre seria millor que en un llocon els decibels fan desaparèixer la música de les paraules. La pregunta sempreés la mateixa.....tu hi aniries?

Visió de dretes.....

2011-11-15T21:46:00.001+01:00

Com que no hi havia manera de veure-ho clar, la metgessaha decidit tapar-me l’ull esquerra per tal d’anar-me acostumant a la visió dedretes. Sembla ser que tota aquesta setmana me’l mantindrà tapat, segons ellaperquè em vagi fent a la idea del que ens ve.

Jo la veritat, ni així ho veig clar, però farem cas a lasenyora en qüestió, que tenint en compte que ho ha fet en dia de vaga de metges,deu ser que és prou responsable.

Petit accident laboral, el PP no hi ha tingut res a veure......em penso

Festa Major

2011-11-13T20:48:00.001+01:00

Cada any per els voltants de St Martí un petit poble delBaix Empordà celebra la seva modesta festa major en honor al Sant.

Que el lloc indicat sigui un punt insignificant en elmapa no vol dir que no ens acompanyin de vegades certes personalitatsil·lustres, de diferents branques però a la fi i al cap celebritats. Ens podencaure més bé o més malament, però tothom és digne de ser respectat.

Si fa un parell d’anys en va acompanyar PascualMaragall, just al principi de la seva malaltia, mostrant-se com a persona, nocom a polític, demostrant un caràcter molt afable amb tothom, que li fouretornat no abusant de la seva cordialitat, oferint-l’hi participar en elnostre aperitiu popular.

Enguany, la persona mediàtica en qüestió, ben vist permolts i criticat potser per molts més, ha estat ni més ni menys que el SandroRosell, que ja fa un temps va adquirir una finca en el poble amb la finalitatde trobar descans. Una elecció ideal, ho certifico.

Després del tu a tu, puc assegurar que es mostra com unapersona molt propera, que molt amablement ha accedit fer-se fotos amb qui li hademanat, mostrant-t’hi ganes.

Segons ell té ganes de aportar ajudes al poble i que elveurem més sovint del que en principi pensàvem.....Les paraules se les emportael vent, però en un poble petit així la gent té molta memòria.....

Potser el que més m’ha agradat de tot plegat es el fetde que la gent ha anat fent la seva, saludant-lo però al mateix tempsdeixant-lo fer, com si fos un més del poble. Que de fet és el que ha de ser.

Xerrada popular....on és Wally?

El moment on el meu nano ha flipat!!!!!!

11/11/11 a 11:11

2011-11-11T11:11:00.000+01:00

Un espai de temps banal, com qualsevol altre, que noméstindrà vida d’un minut i que per més que ens hi esforcem no podrem repetir nide casualitat. Encara que a qui li faci gràcia tindrà un altre oportunitat ambuna generosa combinació de dotzes a poc més de un any vista.

L’únic que potser podria estar content com un pèsolseria el sr Atila, rei dels Huns que sense saber-ho, donada la incultura quearrossegaven amb ells, en el seu afany de tirar més de destral que de llapis ipaper, va viure a l’edat de setze anys una data podríem dir igual.

Total res, que m’ha fet gràcia de programar aquestaentrada, si més no per comprovar si blogger es penja, si a molta gent se l’hiacut de fer el mateix.

Atila rei dels Huns

Qui la diu més grossa?

2011-11-08T18:59:00.001+01:00

Si fins ara el mitjans ja hi jugaven, ara que s’hi hanafegit els polítics encara tenim més competència.

Potser seria necessari que algú ho regulés......podríemcrear una conselleria per això també, ara que les arques estan a vessar. Javeig el nom, conselleria de transparència i veritat, el més difícil però,trobar-li un conseller que no sigui gaire amic de Pinotxo.

Hem arribat a unpunt on dóna la sensació que tot s’hi val, tant li fa que sigui o no creïble,la qüestió és dir-la ben grossa, que la gent t’escolti i cridar l’atenció.

Jo també puc cridar l’atenció? Provem.....

Mariano Rajoy estudia la possibilitat, en cas de guanyarles eleccions, de donar la conselleria de cultura al jugador de fútbol SergioRamos, per una major afinitat amb Catalunya. No descarta tampoc, laincorporació de Cristiano Ronaldo com a ministre de turisme, per tald’incentivar altre vegada el turisme de jovenetes nòrdiques que vindrien, afamadesde mascle hispà, a omplir les platges del nostre país. Només el fa dubtar lapoca capacitat de les platges del Manzanares i la possibilitat que aquestturisme acabés a la Costa Brava.Apart de la nacionalització del paio, que això no faria gràcia a ningú.

Dir bestieses costa ben poc, que algú hi posi fre ja ésaltre història.

Si ho creieu oportú, o us voleu divertir podeu crear unanotícia bomba aquí mateix en forma de comentari o un apunt al vostre bloc.....laqüestió és: qui la diu més grossa.

La tecnologia

2011-11-06T13:21:00.000+01:00

Tothom qui més qui menys n’és usuari, inclús el més renegatté el seu nom posat en fitxers que volten arreu del món, sense poder-hi fergaire res per ser-ne esborrat.

L’última que m’ha arribat a les meves orelles i que emva fer la seva gràcia al mateix moment que em preguntava si realment ésnecessari o bé si cal aplaudir la iniciativa.

Segons explicació, de la meva més directe brancagenealògica, que està estudiant a la universitat, té algunes companyes queestudiant una carrera, que ara no sabria dir ja que no es la seva, els obliguena tenir un compte de twitter, doncs una de les classes s’ha de fer a travésd’aquesta xarxa.

Ara un cop estudiat, i més detingudament processat,trobo que pot fer implicar molt als alumnes, que queda després de la classe totun registre que es pot visualitzar o repassar i que la tecnologia és peremprar-la.

Si bé l’altre banda, la que una classe perdi el diàleg,que tothom estigui encastat de cares a una maquineta i que potser molts noestan fent un seguiment de la classe si no del que faran després d’ella. Et fapensar en la viabilitat del projecte.

Tot plegat molt innovador, i com sempre, gustos per totsels públics.

Quinze dies

2011-11-04T00:05:00.000+01:00

Quinze dies de tortura, la més cínica emprada perarribar a aconseguir una cadira amb poder de decisió. Tot una sèrie de dies enque haurem, vulguem o no, d’escoltar les bajanades dels diferents escollits perla glòria. Sales de convencions plenes a vessar de la seva gent més propera, esperant la promesadels canapès. Tot un seguit de mentides, d’intentar desqualificar alcontrincant i prometre el que de tots és sabut, impossible.

L’únic consol que em queda, és que durant aquests dies,podré veure la majoria d’aquesta gentussa, penjats arreu.

Passin i vegin, comença el circ, trucs, equilibris,pallassos i molt més que ens aniran desgranant dia a dia.

Entrada obligatòria gratuïta........gratuïta?

Col·lecció

2011-11-02T19:00:00.000+01:00

Qui més qui menys té la mania de acumular objectes d’unacerta similitud que es podrien catalogar com a col·lecció.

Últimament n’he vist vàries de publicades, en elscomentaris de diferents blocs que visito o be en xerrades entretingudes desobretaula. Una de les que faig, que no penso deixar mentre alguna força m’hoimpedeixi, és la de recollir petites mostres de sorra de les diferents platgeson les meves costelles hi han deixat petjada. Un cop a casa queden posadesacuradament dins un pot de vidre, després d’etiquetar-les amb data, lloc i marde procedència per anar a fer companyia amb les altres.

Banal? Potser sí, però sempre m’enduc la imatge d’algun,que estant a prop meu, m’observa amb cara de dir: que coi fot aquest paioagafant sorra de la platja en una bossa de plàstic?

Fins que no les tens totes juntes, no t’adones de laquantitat de tonalitats que té aquest maltractat planeta terra.

Costums classificades X

2011-11-01T15:32:00.004+01:00

Potser sóc només jo el que li agraden els jocs deparaules, però potser no estic sol i em cal cercar en tot l’univers virtual gent que li trobi doble sentit a lafestivitat que ens ocupa.

Trobo en el vocabulari emprat certa dosi sensual ipujada de to, cosa que té un alt grau de contrasentit per la diada que ens trobem.

Quan sento les paraules de castanya calenta, depelar-la, de que cal anar remullant-la per que entri bé, que un cop freda noval res, el moniato calentó t’entrarà bé, umm que bé que es pela, volstastar-me els panallets?...... No puc fer-hi més i em ve un flash que em fa pensar en el que notoca.

Serà l’edat, serà aquella vena de paleta que porto dins,serà que val la pena distreure el cervell amb el que més ens agrada?

Tracteu be la castanya i el moniato, això si, senseparar de remullar-ho constantment.

Bona diada de tot sants.

10/12

2011-10-30T11:55:00.000+01:00

En un mes on tothomha de tenir el moniato a punt i la castanya preparada per fer festa grossa, hemde ser conscients que en quatre dies estarem enlluernats per les maleïdesllumetes del Nadal, intentat vendre una felicitat econòmica que no ens fa capfalta, doncs ja tenim la verdadera, la que no costa diners. Si no es té del tots’ha de buscar, es com els bolets, sempre hi ha un racó on se’n fan.

Anem-hi?

Estat d’ànim: Elscaps de setmana viscuts han tapat qualsevol taca negre

Economia: Malauradamentla de sempre, sense que se’m ocorri queixar-me.

Un bloc:Aquest messe’l emporta en Leb, per encendre’ns els llums de casa seva.

Política: Intentantveure la costa Mediterrània al costat de la Cibeles.

Il·lusions:Que emtoqui el proper cuponazo de l’once i fer una gran botifarrada.

Feina: El méssemblant a congelats La Sirena

Em preocupa: Que no acabi petant tot i ens arrossegui al buit.

Persones: Totes lesque paguen al dia les seves factures, sense fer-se el longui.

Amor: Tant de boanéssim igual de política, tindríem un superàvit mai vist.

Objectiu:Veure elsproblemes com una feina a fer, no com el que son.

No sense elles

2011-10-27T12:33:00.002+02:00

No m’agraden les dependències, suposo com a molta gent,però de vegades arriba un moment en que no pots deixar-les apart, perquè senseelles no estàs al cent per cent.

En aquest cas i en plena joventut que es el que més greuem sap, cada dia que passa puc estar menys estona sense les maleïdes ulleres dellegir.

Ara quan marxes, baixes del cotxe o qualsevol altre activitat,has de pensar en agafar, apart de mòbil, cartera, claus i el que puguisnecessitar al lloc on vagis: les ulleres. Un invent sensacional al que nom’acabo d’acostumar, reconec que allargo el braç tot el que puc abans de posar-me-les,tot i que em trobo que després es massa lluny per veure-ho amb claredat. Osigui que tot rondinant les agafo, me les miro i les poso on haurien de estar molta més estona.

Tossut? Potser una mica.......

Insensible?

2011-10-25T10:55:00.000+02:00

Estic verdaderament desolat, abatut, em sento tant burroi amb una incapacitat tan gran de percebre el que han volgut transmetre, que nosé si podré mai més mirar un cartell publicitari amb dignitat i sense por.

Ja ho sé, és molt greu que m’hagin agut d’explicar ambpèls i senyals que aquest cartell de fires de Girona estava inspirat o era unarèplica de la catedral. Però almenys m’he quedat tranquil quan desprésd’explicar-m’ho he pogut veure la semblança, cosa que molts ni així ho hanaconseguit i que em permet no ser l’últim de la fila (como un burro aparcado enla puerta de un baile) podent així anar amb el cap ben alt pel carrer.

Un cop vist i processat lentament pel meu cervell, lasemblança és molt clara en dos punts bàsics: la catedral s’assembla molt a unarentadora, allà s’hi han rentat molts cervells i continua funcionant, això si sensetanta efectivitat, potser és que haurien de canviar “els polvos”. I sí, totesdues son molt velles.

I la gàbia? Quanta gent no va poder sortir quan elregnat era més poderós que mai, sempre sota la vigilància d’un ocell que en realitatfeia la feina de falcó, durant segles.

Amb tot plegat, veig que potser si que tenen prou raó iel que realment estic equivocat soc jo.

De totes maneres....esteu tots convidats tots a lesfires de St Narcís d’enguany, entrar o no a la rentadora, es sempre decisió decadascú.

Si que si assembla, si

L’altar de Sant Galderich

2011-10-23T20:02:00.000+02:00

Com si d’una ofrena és tractés, aclarint que ningú vaacabar de genolls per pregar o altres menesters, va quedar muntada lataula on els diferents comensals varenanar dipositat les diferents menges, aqual més exquisida.

L’espai de taula va quedar tant sofert que els allàpresents varem poder observar com unes llàgrimes de salsa d’oliva assassinafeien acte de presència en la làmina que presidia l’altar. Miracle!!

Bé, potser no va ser un miracle, però el que si varesultar ser, és una trobada de bloggers amb moltes ganes de tenir contactevisual, explicant-se les seves batalles i anècdotes entre degustació i tast detant ufanosa taula.

Cares noves i algunes absències són el que donen caràcterespecial a cada trobada, amb un gust a la boca de tornar-hi, sigui on sigui,per no abusar de la hospitalitat de l’Amadeu i la Carme.

Les hores es varen fer curtes. Amb greu vaig deixar latribu al voltant de la foguera, entre pomes, mistela i fruits sex, una barrejaque sembla els va obrir altre vegada la gana, segons informes obtinguts de laxarxa.

Gràcies a tots i a totes, un plaer de compartir leshores amb vosaltres.

He enviat les fotos al correu col·lectiu, si algú en volalguna en mida original, només ha d’aixecar el dit, que molt a gust li faréarribar.

Admiro la parsimònia

2011-10-21T17:16:00.002+02:00

Bé, potser no sempre, però moltes vegades quan veigpersones que tenen aquesta virtut, tinc certa necessitat de poder-hoexperimentar en pròpia persona.

Tenir la sang freda, com per no emprenyar-se quan lescoses no van com un voldria, tornant a començar de zero si cal amb tota lacalma del món, em sembla a mi que no té preu.

Si bé, moltes vegades, el que m’ha posat nerviós haestat la pròpiament dita parsimònia de la gent, és com una mica il·lògic queara en sigui un admirador. Però si que trobo envejable el poder, per noesclatar en moments de forta tensió i saber autocontrolar aquell dimoni queportem dins. Un dimoni que de vegades necessitem ben enfurismat.

Algú té a mà el manual d’ensinistrament, crec que lifaria una ullada, això si, amb molta calma.

Tingueu un bon cap de setmana, amb la tranquil·litat justa que busqueu

Fer-ho....al bosc

2011-10-20T07:00:00.000+02:00

Canviar petitescoses en la rutina diària és el que ens pot aportar sens dubte un augment delplaer que normalment obtindríem en un estat normal.

Ves a saber el perquè, un bon dia et passa pel cap de fer-ho al bosc, en plena natura,de bon matí quan encara la fresca t’estarrufa la pell. Per fer-ho mésinteressant, animes a més gentperquè t’acompanyi. Si ho hem de fer,fem-ho bé.

Va ser així com diumenge passat, en plena natura varemmuntar una bacanal. A les nou del matí ja entravem amb calor i les olors que esdesprenien eren d’aquelles que un no pot refusar, massa tard per fer-se enrere.

Quasi tres hores per esmorzar, en plena natura, amb unabona colla de gent i amb ganes de repetir. Perquè les petites coses són les querealment valen.

I mira per on em va donar per fer fotos itot............

A que no pinta malament?

Relats Conjunts: Temps Moderns

2011-10-18T13:07:00.000+02:00

Amb aquesta cara, m’ha costat molt fer-me passar per el noi demanteniment, crec que no s’han cregut gaire això de venir a fer el canvi d’horai engrassar la màquina. Ara ja sóc dins, només em cal trobar la manera de fer que aquestmaleït rellotge deixi de sonar just la nit de fi d’any. Pocs minuts abans deles dotze, aquests engranatges han de deixar de rodar.

Com m’agradarà veure tota la gent al peu del campanar de la Puerta del Sol, amb elsraïms a la mà, llegint el rètol desplegable que porto a la caixa d’eines.

Ja veig a tothom, llegint amb el seu mal català.....: A Catalunya jasom al 2012, correu, correu que no ens atrapareu mai, per més que ens retalleu.

Una aportació a Relats Conjunts

Mullar el moniato

2011-10-16T17:45:00.000+02:00

Ja era hora.....brots verds

Moltagent crec que sap sobradament com es fa això de mullar el moniato, però sempreva bé de refrescar la memòria per si algú a hores d’ara no ho ha provat, cosatotalment desaconsellable.

Depenentde la mida del moniato triarem el recipient adequat on posar-lo en remull i quecreixi en conseqüència, el que esperem.

Parlantdel moniato com a tubèrcul, i com a curiositat, proveu de posar-lo dins un gotamb aigua. Veureu que passats uns dies surten brots verds (els de veritat, noels polítics) i que seguint els sempre encertats criteris de que tota cosa quepuja, torna a baixar, tindreu amb poc temps tota una cascada de tiges verdesque fan la seva patxoca.

Suposoque no cal dir, que com que està sempre cobert d’aigua....no cal regar-lo.

Perque no dubteu de la veracitat del apunt us poso una foto del meu moniato enremull, ja amb resultats a la vista. Potser i només potser, més endavant penjaréuna imatge de quan la llei de la gravetat fa acte de presència.

Curiósno? I sense voler prendre gens de protagonisme......a la Winnie....;)

Trencar llances

2011-10-13T21:55:00.000+02:00

Sovintno ho fem, i crec que quan s’ha de fer s’ha de fer. Aquesta vegada la merescudade tal acte no és ni més ni menys que la Bajoqueta per la seva tessoneria en tirar unprojecte endavant.

Desprésde més d’un any d’espera, després del qual li han donat carbassa, no ha perdutles esperances i s’ha arremangat (les mànigues) per posar-se mans a l’obra ifer que un projecte que sempre ha estat molt atractiu tiri endavant encara quesigui sobre el pes de les seves espatlles.

Aradesprés d’una crida a tothom perquè corregeixi els seus contes, crear pàginapròpia a facebook i fer tota l’edició, sembla ser que la cosa va per bon camí ique els 365 contes seran una realitat.

Esperemque arribis a bon port i jo almenys agraeixo per endavant tot l’esforç posat enel projecta.

GràciesMònica per tot el que has fet fins ara, jo confio que molt aviat tindrem elplaer de veure en paper tot el que varem ser capaços de fer en un any.

Fotre un clau

2011-10-12T23:37:00.003+02:00

Cosaque sempre fa il·lusió i molta, però el d’avui ha estat genial i no pararé dedonar les gràcies per tots els que ho heu fet possible. Gràcies a tots i totesque heu fet un click sobre el meu nom per tal de que fos un dels escollits atenir l’oportunitat de fer-ho i a més fer-ho en públic.

Aplaudeixodes de aquí a tots els que com jo tindran oportunitat de fer-ho i als que s’hanquedat a les portes d’aconseguir-ho.

Moltesgràcies altre vegada....amb aquest clau penjo el cartell de segon guanyador alspremis c@ts d’enguany. Felicitant moltefusivament a qui ha estat sobradament guanyadora, en la categoria de miscel·lània on tots elsque hi estaven nominats eren veritables candidats a endur-se el premi.

Felicitotambé a la organització que durant un parell d’hores ha tingut fins a 44persones enganxades i ha recollit més de 800 comentaris, el que ha fet que totplegat hagi estat una gran gala virtual.

El perill d’escalfar la llet

2011-10-11T17:53:00.003+02:00

Unfet tant verídic com inexplicable, que he viscut en pròpies carns i que a horesd’ara encara no sé ben bé com ha anat, tot hi trobar-li una explicació lògicaencara que sigui esperpèntica.

Situemels fets en el moment de escalfar un simple got de llet al microones, amb laseguretat de que era bona llet. Al moment de fer rodar la fatídica rodeta detemps a un minut i tancar la porta va fer acte de presència la mala llet. O noem direu que és mala llet que per escalfar-te-la et quedis de sobte sense ADSL.Que què carai te a veure? No ho sé.......però després de saltar tèrmics, icps idiferencials del quadre elèctric i tornar-los a donar com tot ciutadàfaria....m’adono que el router de vomistar s’ha posat en pla disco mòbil i nomésfa que llumetes estranyes. Res d’important si tingués connexió, però no és elcas.

Queet passi això just dos dies abans d’una important gala virtual, és perposar-s’hi nerviós, sabent la rapidesa de les companyies en qüestió de serveitècnic.

Lagran sort ha estat de la immensa majoria de gent que canvia cada dos per tresde operadora i resten dins d’armaris multitud de routers a l’atur, que m’ha anat de perles per poderassistir demà sens falta a la gala virtual de C@ts.

Prometotot i tenir microones nou......que no m’escalfo un got de llet fins passada lagala....ja seria mala llet.

De quan el temps passa volant

2011-10-09T21:30:00.000+02:00

Devegades el temps pren un altre dimensió, una d’aquelles que un es fixa amb queel tic tac no s’atura, però que no és important, l’únic que de veritat importaés la companyia i la tertúlia.

Cinchores de sobretaula amb la gent de casa, aprofitant al màxim la visita de lafilla gran, que per culpa de la Pompeu, veiem menys del que voldríem. Moltes coses queexplicar, discutir o comentar fan possible el pas del temps, que amb aquestvingui altre vegada la gana, aprofitis per berenar i tornar a fer sobretaula.Son aquests moments passats que et fan adonar, almenys a mi, que s’han delluitar les batalles que ens vinguin cada dia, sense treva, per no perdreaquests petits luxes on sense cap motiu aparent t’ho passes bé. Per dura quesigui la creuada, val la pena la lluita.

Esmoleubé llances i espases, que no decaiguil’humor, l’amor i les ganes, entreu bé a la setmana i a per totes. Bona setmana!

Emprenyat

2011-10-06T20:15:00.000+02:00

Paraula que se’m està quedant curta després de tant de temps de veure injustícies seguides i massa gent barrigant dins els contenidors per poder menjar.

Que ha de passar en aquest país o que hem de fer perquè algú amb seny i decisió condueixi els pocs diners que ens queden a bon port.

Fa fàstic d’escoltar radio, televisió o llegir diaris tant de paper com virtuals, hem arribat a un punt sense retorn on s’ha instaurat l’egoisme dins la societat i així no podem fer res.

El feudalisme, la burgesia i ara el capitalisme podrien o haurien de ser jutjats com a crims contra la humanitat. Tots ells han permès i estan permeten que milions de persones morin de gana sota les seves irresponsabilitats i només mouen un dit si hi ha un duro a guanyar. Aquestes persones no ens poden portar enlloc, aquestes persones l’únic que poden fer es acabar d’ensorrar-nos. A sobre, després de dilapidar tots els nostres imposts, tenen la poca vergonya de fer publicitat que ara més que mai hem de complir amb les nostres obligacions de contribuents. No ens heu escanyat prou?.

Tots plegats, des de politics, banquers i altres especuladors, si sou persones hauríeu de dimitir tots, sense sous vitalicis. No us demano un harakiri, és poc, us vull veure barrigant contenidors per poder menjar i teniu sort, molta sort que falten ous, perquè fa molts anys a França les guillotines varen fer molt bona feina.

Estic així d’emprenyat, sense estar massa afectat, només de veure-ho, però ahir en veure aquesta frase de queixa simpàtica, em va fer pensar que ja n’hi ha prou.

No ens podem estrènyer el cinturó i baixar-nos els pantalons al mateix temps.

Digui’m?

2011-10-05T07:00:00.000+02:00

És sens dubte el que els hi he dit repetides vegades a tots i cadascú d’aquests andròmines plàstics amb ànimes de metalls preciosos o gairebé.

Des de que fa més de disset anys quan em varen penjar un mòbil per estar sempre localitzable, disposat a solucionar problemes i que la tecnologia fes que un pugui abastar més coses de les que hauria, amb la intenció de aprofitar al màxim la jornada laboral que sortosament mantenim.

Sort que aquests trastos no poden parlar per si sols, perquè ells coneixen gairebé més que ningú la nostre vida a totes hores. Son com una segona parella, amb ells m’hi he discutit, emprenyat, rigut i engegar-los a pastar fang, per més tard anar-los a buscar amb necessitat. Mal ens pesi, son estris que han passat a ser quasi inseparables, sense estar-hi enganxats, però hem de reconèixer que ens són molt útils.

Com que les persones encarregades d’engendrar-los, no els donen gaire esperança de vida, suposo que de no canviar molt les coses aniré ampliant la col·lecció, per d’aquí molts anys passar a ser objectes d’antiguitat, mentrestant només son un munt de ferralla que malgrat tot em porten els seus records, bons i no tant bons.

Ja sé que si els compteu en toca més de un per any, no en feu cas, el fet dels canvis per ofertes de diferents companyies i treballar en paisos diferents, tenen els seus efectes secundaris......

De bon anar-hi

2011-10-03T10:06:00.005+02:00

Dic de bon anar, sense referir-me a la distància en que es puguin trobar, si no en la curiositat de la visita i el fet sempre important que sigui amb una justa mesura.

La curiositat i potser si la proximitat, m’ha fet anar al poble d’Esponellà a visitar la seva fira de la carbassa.....que en principi dius, coi tant dóna de si el tema com per muntar-ne una fira?.

Un cop allà, veus que el tema com moltes vegades, agafa la vessant gastronòmica i pots començar a tastar varietats amb sorpresa gratificant tot i sabent quina és la matèria prima.

Els esdeveniments sempre son aprofitats per posar-hi falca d’altres productes de la terra, sobradament coneguts però que un no renuncia a fer el tastet quan a boca de canó et posen el plat davant del nas. Tot plegat esdevé una passejada curta entre olors i gustos de la terra que et porten al curiós concurs de veure qui la té més grossa. He quedat força sorprès de les mesures que pot arribar aconseguir i m’he quedat amb la pregunta de quina deu ser la motivació del element per anar creixent sense parar fins arribar als més de quatre cents quilos.

La guanyadora.........no calen gaires paraules

Les que aspiraven a ser proclamades miss carbassa

I quan em varen avisar.........si no et portes bé, te la compro per fer sopa.

9/12

2011-09-30T13:36:00.000+02:00

No sé si us heu adonat que hem enfilat la recta cap a la baixada de les temperatures, caiguda de fulles i que en quatre dies estarem menjant castanyes i moniatos. Espero que sigui per voluntat pròpia i no per una necessitat imperiosa, causada per les maleïdes tisorades.

Però també és hora de recordar, que no hi ha res millor que dues persones sota un nòrdic, comencem a treure-li la pols.

Estat d’ànim: Passat el síndrome post vacacional i en estat de normalització.

Economia: La nova impressora tampoc fa còpies dignes de ser utilitzades.

Un bloc: Crec sincerament que és el mes de C@ts.

Política: Com pot haver-hi gent que encara se’ls escolti?.

Il·lusions: Preparant una nova sortida per fi d’any.

Feina: Tornar-hi cada dia és un gran què, però no es deixa veure el futur.

Em preocupa: Que no es pugui regular tot el tema borsari, allà és la solució. .

Persones:Una que es pensa que intimidant, aconseguirà el seu propòsit.

Amor: Un petit conflicte ha demostrat que és fort i valent, hi han ganes.

Objectiu: Aconseguir abaixar el meu estat nerviós un parell de punts.

Un quartà

2011-09-28T15:04:00.000+02:00

Potser els cabells blancs en tenen la culpa, de que et vinguin coses al cap vistes o fetes anys enrere.

L’espurna la va fer esclatar un ametller del jardí carregat d’ametlles que em va convidar a esbatussar-lo per recollir els seus fruits, brandant fortament una canya al aire (no confondre amb: cana a l’aire). La canya va brandà vigorosament i la llei de la gravetat va fer la resta deixant un terra cobert de fruits secs. A la feina més monòtona, el moment de recollir-les, es quan el cervell treballa més bé, suposadament per tenir la ram amb més bytes lliures.

Com que tot el procediment va ser manual, com abans, perquè no fer servir un atuell dels d’abans i que potser molts no coneixen. Si més no servirà per fer la foto i donar a conèixer el meu autèntic i antic quartà.

Aquí teniu un quartà d’ametlles......però si feu una ullada a la wiki veureu com a les diferents regions de Catalunya aquesta mesura no és la mateixa, tot i que comparteix nom. Ull doncs que la mida si és important, la meva és de vint, tal com indica la placa amb un sever “doble decalitro”

De vostè.....?

2011-09-26T15:03:00.000+02:00

Com pot arribar a ser d’emprenyadora la bona predisposició de gent més jove que un mateix, que en veure’t cabell blanc et comencen a tractar de vostè. Aleshores que fas? Si dius que no cal el tracte que et donen, sembla que estiguis dient que et molesta, si no dius res, dónes per fet que és el més correcte i que et veus en condicions de rebre el tracte.

Jo no dic res......penso, somric interiorment i penso: Que equivocats que esteu!!!!!, Encara que preferia quan això no passava.

Mala fama que tenim

2011-09-23T22:05:00.000+02:00

Referint-me només al sexe masculí, del qual sempre s’ha dit que no pot fer més de dues coses a l’hora i que té una capacitat innata per oblidar-se de les dates sentimentals inoblidables, sense esborrar, això si, de la seva memòria, la alineació del barça de qualsevol any entre altres coses.

Me’n vaig adonar l’altre dia, quan per temes de la burocràcia d’aquest país vaig haver de visitar una entitat bancària a omplir paperassa.

La pregunta de la exuberant noia “parlem”, va furgar dins meu quan va entonar allò de: Em sabria dir la data de naixement dels seus fills?. Que vols dir.....que perquè sóc un home hi ha un alt número de possibilitats de que no ho sàpiga, que hagi de trucar a la meva parella per saber-ho, que hagi de fotre mà a l’agenda electrònica per esbrinar-ho.......? . Doncs sí, li sabria dir, i sense dubtar ni un moment li vaig deixar anar les dates corresponents, al mateix tems que mirava la seva cara de sorpresa, entre altres coses, i ella mateixa m’aclaria que molts no porten els deures fets. Jo els portava fets...ara no sé jo si ella sabria la alineació del barça.......però fer dues coses a l’hora, segur.

Límit de pes

2011-09-21T16:00:00.000+02:00

La adolescència diuen que ho suporta tot, certes coses sé sobradament que si, però n’hi han d’altres que goso posar en dubte, apart de voler veure que han d’haver-hi altres opcions.

Sense anar més lluny, observant una adolescent de casa, preparant la seva bossa del institut em vaig fixar amb l’esforç que feia cada cop que la traslladava. Sense dir res, per no donar peu a possibles queixes, vaig esperar a que el fantasma de la son fes acte de presència, llavors bàscula en mà vaig poder veure el seu pes. Onze quilos de saviesa comprimida en paper, va ser el resultat. Un resultat que trobo molt elevat per una persona de dotze anys. Al institut et poden llogar per el mòdic preu de quinze euros al més una guixeta, que apart de ser cara no li trobo cap altre utilitat, doncs han de portar els llibres a casa per poder fer els deures amb quilos amunt quilos avall.

No sé jo si algú podria tenir la idea de fer els llibres per fitxes, amb unes còmodes anelles, per poder portar només uns quants temes, dic jo que no serà el mateix portar un mes a l’esquena que portar-hi tot el curs. I que ningú em surti amb l’excusa que serien més cars....perquè això és bàsicament impossible. És només una raó de pes per fer-hi alguna cosa.

He comprat una: EPS.C11CB54302CK-MULTI

2011-09-21T07:00:00.001+02:00

O almenys això és el que figura en el ticket de compra (de jo no sóc tonto) que hauria de servir un altre dia per la reclamació d’alguna possible averia.

Com que sóc malpensat de mena, el primer que m’ha vingut al cap es el fet de que potser molta gent, passat uns mesos, no sabrà trobar el comprovant de compra per poder reclamar, donada la poca semblança de la nomenclatura amb l’objecta comprat. Apart d’això no li he trobat cap altre explicació possible.

Alguna explicació lògica ha de tenir, però en ple segle vint-i-un, no em podran fer creure que les coses no es poden catalogar per el seu nom o model, vinculat als codis de barres que vulguin, sense haver de distreure la possible reclamació del client.

Tant difícil és dir-li impressora model tal......? a veure si al final ens farem els tontos i passarem de llarg alegrament davant de la seva porta.

Relats conjunts

2011-09-18T20:26:00.003+02:00

Acabat d’arribar als Estats Units, amb el meu pèssim anglès i veient com aquell paio que hem senyalava amb el dit, necessitava dels meus serveis, vaig decidir entrar i provar sort, a la fi i al cap estàvem a la terra de les oportunitats.

Tenia por de no passar el tràmit per el fet de ser estranger, però vaig suposar que els havia agradat els meus dos metres d’alçada, masculinitat i perquè no dir-ho una cara guapa.

Vaig sortir content, demà començava i per el que m’havien dit hauria de viatjar. No importava, una mica d’emoció va bé per començar i treu monotonia a les coses.

No em va fer gaire bona espina, veure tanta gent amb el mateix uniforme, em treia protagonisme, però tampoc podia queixar-me el primer dia, esperaria a que els esdeveniments parlessin per si sols.

Reconec que em vaig acollonir, després de les hores de viatge, el terreny tant hostil que veien els meus ulls i la quantitat d’armes que hi havia, vaig entendre que allò no pintava gens bé per ser el rodatge d’una pel·lícula de Hollywood.

Una aportació a relats conjunts.

Setembre s’acabarà, aviso

2011-09-16T22:04:00.003+02:00

No cal que us ho digui, és de calaix, tots tenen els seu principi i la seva fi. Però aquest en especial té quelcom que no hem de deixar sense fer, cosa que només podem fer un cop l’any, sense esforç, sense trencar-se gaire el cap, sense haver de posar el dni, sense patir per qui serà........perquè això tant li fa. El que si fa il·lusió és veure com la llista es va omplint, que la gent hi és perquè els agrada ser-hi i sentir allò de.......ja estic, ja ho he fet i ho he fet bé.....

Però el qui no ho hagi fet encara, sàpiga que el Setembre s’acaba, després d’això no s’hi valen retrets, ni ostres que no ho sabia. Si el problema és que no us motiva, us dono una raó convincent.....tocar molt allò que no sona al pobre que fa el recompte.

Si no sabeu de que parlo es que encara no heu votat a CATS......i jo de vosaltres ho faria.

Trobar-hi el sentit

2011-09-14T09:23:00.002+02:00

Les rancúnies entre països mai han estat ni seran bones per els usuaris de segona fila, de sempre s’ha dit que quan dos juguen, el tercer és qui perd.

No hi he trobat el sentit que dues duanes casades per les exigències del mapa polític, provoquin cues en un sentit i l’altre amb total impunitat i perquè els dóna la gana.

De fet ja havia llegit en alguns blocs que calia armar-se de paciència per creuar les fronteres entre Croàcia i Montenegro, però jo que m’agrada posar els dits a la llaga per comprovar la veracitat de les coses m’hi vaig plantar a veure que passava, apart d’anar a visitar la més que excel·lent badia de Kotor. L’anada va ser un pur tràmit, deu minuts i ja havíem passat les dues fronteres. Però a l’hora de tornar..................un cop varen haver activat el pla: tocarelscollonsperquèensdonalagana, ens varem tirar una hora i mitja per una cua de no més de cent cotxes. Senzillament, amb tota la prepotència del món deixaven passar un parell de cotxes cada cinc minuts, demanant documentació, fent veure que feien comprovacions, abandonant la garita sense cap explicació raonable......mentre tots esperàvem el nostre torn amb impotència i mala llet, amagades sota una màscara de somriure cínic o postís.

Nosaltres varem estar de sort, només dos minuts davant del poli, mirant amb molta atenció els dni, fins a deixar-nos passar, sense mirar ni tant sols si realment a dins el cotxe hi havia quatre persones.

La veritat és que no sé quin sentit té, provocar retencions entre dos països i menys si és fa amb tal descaro a qui aporta diners al país fent turisme.

Parar el carro

2011-09-12T14:20:00.000+02:00

Si comptem que més d’un dels nostres pares encara anaven a l’escola sobre l’esquena d’un ase i que ara estem posant fre als excessos de velocitat. Em dóna per pensar que en un espai de temps que no arriba ni de bon tros als cent anys, hem fet un pas de gegant en la nostre civilització. Un pas tant desmesurat envers la història del planeta, que dóna per posar en dubte si ho estem fent prou bé.

La nostre generació, potser serà la única en la història que hagi pogut circular a més de tres-cents kms per hora per una autopista, sense que passés res. Els nostres fills no s’acaben de creure que podéssim fer caminades d’una hora per mig del bosc per anar a escola, i que amb dotze anys conduíssim vehicles per camins sense asfaltar, que corríem les nits amb ciclomotors sense casc amb nivells d’alcohol immesurables a l’actualitat. Podria seguir amb un munt de coses, que a la meva manera veig que ha estat un vist i no vist, però el que realment em fa pensar és quin serà el proper pas agegantat per la nostre espècie, doncs de seguir aquesta velocitat de creuer, els nostres fills explicaran als nostres nets que els cotxes tenien quatre rodes i que estaven regulats per llumetes de color verd, taronja i vermell, que sovint eren multats per uns homes d’uniforme blau, amb una gran porra, de goma.

Estem a l’era de la tecnologia, la globalització, per molts fer una piulada a la xarxa explicant que estan esperant el bus és una necessitat i que no sabem viure sense un endoll.

Potser i només potser, algun dia algú pot maleir al sr Einstein, Edison i altres en les maleïdes hores en que varen inventar la manera de fer rodar el mon massa ràpid.

Jo sóc el primer en estar endollat.......però dóna per pensar-hi.

L’orgull de ser

2011-09-10T23:16:00.002+02:00

Arriba la diada com cada any, és cíclic ja ho sabem, però cada vegada pren més força, cada vegada estem més convençuts del que volem, i sabem que no podem afluixar ni un instant, perquè l’aprofitaran per guanyar terreny a casa nostre.

Totes les senyeres que es penjaran per un dia, no haurien de acabar en un calaix durant la resta de l’any, sinó que haurien d’onejar perpètuament, donant el color que ens cal per tirar endavant.

He vist i he après en altres països, sobretot nòrdics, que sempre oneja la seva senyera, en molts de llocs públics i en cases particulars. Semblen molt més patriotes que nosaltres. Seguint aquesta costum, fa cinc anys que un onze de setembre vaig penjar la senyera a casa, des de aleshores que ha onejat cada dia sense treva, quan va estar gastada i descolorida, la vaig canviar per la independentista, a la que més tard li vaig posar un símbol més que evident del que volem.

Que no sigui un dia, que sigui cada dia la nostre diada i amb els nostres colors. Recordeu que si ens llevem d’hora..............som........

Semblava el paradís

2011-09-08T07:00:00.000+02:00

Quan de sobte veus sota un penya-segat, una platja solitària de color turquesa just a les hores on el picnic demana ser devorat, l’aparell d’intermitència del cotxe es posa sol.......

De vegades tens sort i tot, el camí sense asfaltar et porta just a pocs metres de la platja, on una ombra majestuosa convida a deixar-hi el cotxe, treus el nas i tant sols dues parelles fan us dels cent metres de platja. Content, descarregues triomfant tots els estris de platja picnic i et poses a l’ombra del generós canyer. Només s’escolta la remor de les quasi inexistents ones.

Abans d’endrapar el multicapa entrepà, tot el conjunt convida a fer una capbussada. De sobte, però, hem sento observat per els pocs assistents, que hem miren encuriosits, convençut que no és per el meu escultural cos, decideixo anar per feina.

Va ser posar els peus a l’aigua i veure somriure a tot el meu públic, per entendre ràpidament que coi miraven...........i és que la única cosa que miraven és si tenia collons, collons de banyar-me en una aigua tant incomprensiblement freda, uns catorze graus.

Tocat el punt més feble del esser humà i sense rumiar-ho, em vaig endinsar a les fredes aigües per sortir-ne ràpidament amb l’orgull intacte, renegant per dintre de que tot pintava massa maco fins a les hores. Va ser després, enmig dels somriures dels assistents quan hem vaig adonar que un riu sortia de la muntanya, amagat darrera un espigó, i anava a parar directament dins la meva paradisíaca troballa.

Platja de Plat Croàcia........en té d’altres, però no són com aquesta, son més warm!!!

De can Croàcia

2011-09-06T07:00:00.000+02:00

No és fàcil fer un apunt curt d’un país llarg....però es pot provar i més tard provar de matisar-ho amb alguns aclariments.

Amb els dos peus al terra i com a impressió ràpida d’un país on les restes de metralla encara són a les parets i alguns camps de làpides adornen els borals de carretera, podem dir que s’ha recuperat a marxes forçades i que cal treure’ns el barret davant de la seva tasca. Podem apuntar també que tenen unes costes i unes illes meravelloses, gairebé paradisíaques, però que han d’anar amb compte de no enganxar-s’hi els dits i fer les coses més ordenadament. Un país on pots menjar i beure molt barat, sempre i quan la ocupació turística no passi de deu persones metre quadrat, per posar alguns preus diré que vuit gelats (si vuit...que passa que no es pot repetir?) i dos cafès a primera línea de mar n’he pagat 50 kunes, que al canvi són uns set euros.

La seva gent, expressivament no gaire amable, et sorprèn de la seva bondat i manera de fer, oferint la seva ajuda sempre que et calgui. Seriositat i eficàcia que sembla ser apliquen a la feina, doncs per el que he vist treballen moltes hores.

En tots aquests dies hem gaudit dels seus paisatges, gent i pobles amb encant, també hem patit les aglomeracions dels llocs més anunciats, una calor digne de les portes de l’infern, calmada per les aigües turquesa de les seves platges.......quinze dies trepitjant Croàcia, Bòsnia i Montenegro, tres països que conserven tot el seu encant, per sobre de les seves diferències encara visibles.

Coses que no haurien de passar mai més

Coses que s'haurien de preservar per sempre més

8/12

2011-09-04T16:34:00.001+02:00

Ja se que és tard i que potser l’agost no caldria fer un balanç del mes....però em sap greu trencar la rutina dels últims mesos tenint només com a excusa que he estat fora de vacances. Feina més que esgotadora per a qualsevol mortal que les vulgui fer bé i sobretot amb il·lusió. Anem-hi?

Estat d’ànim: Recordant les vacances....fantàstic

Economia: Quan de vacances pots menjar pizza per quatre euros, un 10.

Un bloc: Tots els que ham aguantat estoicament l’estiu.

Política: No m’he enterat de res.....estava de vacances.

Il·lusions: Preparar algunes vacances per més endavant.

Feina: Que tingui la necessària per continuar fent vacances.

Em preocupa: Que s’hagin acabat les vacances.

Persones: Un dia faré un apunt sobre la policia duanera Croata .

Amor: Estava de vacances per tot menys per això

Objectiu: Estar optimista al cent per cent, passi el que passi

Pivo i Hvala

2011-09-01T16:57:00.003+02:00

Queda poc.....tant sols dos dies i toca tornar cap a casa per retrobar-nos amb la rutina. Pero mentrestant duri ho acabarem d'espremer al maxim degustant la seva Pivo i donant tant com podem les Hvala per tot el que ens ha ofert el pais Croat durant aquet temps.......Us explico mes coses quant torni, perdoneu els accents, que no els he trobat encara.........potser la Pivo?

Vacances...mode on

2011-08-20T07:00:00.003+02:00

Ha arribat l’hora esperada, necessito perdre’m....amb els meus, el lloc escollit sembla que pot ajudar a aconseguir-ho.......però no canteu victòria, que algun dia puc treure el cap per aquí per veure si em cuideu bé la casa......

Feu bondat, bé, millor no en feu gaire que és molt avorrit i els minuts passen. A les vostres mans està que no siguin envà.

PLAY

Tres de seguits....sense parar

2011-08-18T07:00:00.000+02:00

Amb més de quaranta cinc i amb menys de cinquanta, encara he aconseguit, fotre’n tres de seguits sense parar, amb il·lusió, i amb cert ritme, he arribat al tercer. Cal dir que no hem sento gens cansat, potser el ritme pausat hi ajuda, però em sento amb ganes d’anar per el quart, això sí, agafant una mica d’aire. El secret de poder aguantar-ne tres, no és més que envoltar-te de gènere de qualitat, que just és qui melosament amb les seves constats provocacions et convencen ràpidament de fotre el quart.

No saps mai com i perquè comences les coses, però de vegades obtens resultats que no t’esperaves, com està tres anys enganxat al blog sense cansar-te’n, amb ganes de veure que diu la gent, participant a jocs o propostes que et fan trencar la closca amb alegria i sorprès per estar per segon any nominat a C@ts.

No sóc d’escriure massa, amb tres anys han estat quatre-cents dos apunts, però cada un d’ells fets amb ganes de dir alguna cosa, encara que sigui enredant la troca, parlant amb segones, cosa que ús ben asseguro que és part de la meva manera de ser.

No estic orgullós del blog, ni de mi, estic orgullós de tots vosaltres que amb més o menys intensitat hi sou, i això és l’espurna que fa que se’m torni a posar.......la inspiració a punt, per fotre el quart......i sense parar.

Efecte creuer

2011-08-14T20:41:00.004+02:00

Ara que és època de vacances, que un mateix està a punt de fer les seves, que la xarxa va plena d’experiències i d’ofertes, m’adono una vegada més del problema que representen els creuers per gaudir d’un turisme de qualitat. De tots és sabut que allà on desembarquen, col·lapsen, i que els botiguers i restauradors es deuen fregar les mans esperant que els seus ocupants buidin part de les seves carteres en l’oferta que ells han preparat amb el més maleït dels esquers, la vista.

Però veient la massificació que ultimament s’està donant de les ciutats flotants, fa que el turista, visitant de tota la vida, hagi de planificar el seu viatge pendent dels creuers que hi hagin atracats al port, i que voleu que us digui, això és treure part de l’encant d’una ciutat. Per exemple, no és el mateix visitar Venècia un dia normal que ja de per si hi ha molta gent, a un dia que hi ha dos creuers aparcats.

Potser és que no sóc gaire amic dels creuers, però és força evident el que passa cada vegada que un d’aquests monstres arriba a port. Navegant per la xarxa he vist aquest, per un moment m’he parat a pensar que passarà quan els seus vuit mil passatgers posin els peus a terra, rellotge en mà per visitar tot el que està posat al catàleg de reclam i que s’ha de portar la foto feta com si d’un trofeu es tractés.

Això no és qualitat, ni per els de dins, ni per els de terra ferma, això és a la meva manera de veure, una mala manera d’esprémer un negoci que tenia el seu encant.

6

2011-08-11T23:17:00.002+02:00

Potser serà l’apunt més curt, potser serà imperceptible per molts, potser serà de curta durada, però el que sí serà és important per mi.......Perquè un dia dotze d’agost de fa sis anys em vaig casar.

Ja ús ben juro jo, que si fos ara.........sens dubte ho tornaria a fer.

Agafeu.........agafeu, si no estic gaire per aquí no en feu cas.........estic enfeinat....;)

Carn de conill.....

2011-08-09T22:16:00.002+02:00

De conill d’aquell juganer i de pèl fi, que no cansa de mirar-los quan estan juganers, però que sempre són i seran esquius d’allò més. Ves a saber, si aquí és on radica la seva atracció.

Tenir-ne un és donar peu a tenir problemes, però quan s’ajunten en ramat i coalició es quan t’entra el dubte de que fer....si eliminar-los o continuar gaudint de la seva companyia visual, però fora del teu abast.

Ja fa un temps que s’han instal·lat a casa uns quants conills salvatges que campen i crien per el meu jardí i hort, que de continuar així potser un dia trobaré més d’un conill dins el meu llit. El que feia en el seu moment molta gràcia, s’ha convertit en un problema, dons es mengen els tomàquets de l’hort, les mongetes (amb això els perdono), i tot el que els bé de gust de rosegar, apart de tenir el jardí minat de petits pilonets de conguitos.

El tema del conill sempre és delicat, ja ho sabem, però ara haig de prendre una decisió, com feien a l’antiga Roma aixecant el polze amunt o avall, acceptant en qualsevol dels casos els efectes col·laterals que això pugui comportar. Sembla mentida que jo que havia estat caçador durant molts anys ara em plantegi això. Però aixecar-se al matí i veure vida campant al seu aire.......té la seva gràcia. I és que de sempre la carn de conill m’ha tirat molt, potser per això, no sé que fer.

Tablets, mòbils i altres rampoines

2011-08-07T09:53:00.002+02:00

Ara que ja fa uns dies que m’he fet amic inseparable del ninotet verd i que sóc potser més android que mai, veient el ventall de possibilitats que tenen i el seu esplèndid rendiment. És per això que pràcticament he descartat l’adquisició, tant de temps pensada, de la compra d’un netbook, per la seva portabilitat i eficàcia. Ara m’estic decantant per els cada vegada més nombrosos Tablets, que estan sortint al mercat amb tarifes de navegació a partir de dotze euros, que et permeten estar connectat en qualsevol moment. Guanyant amb portabilitat i prestacions sobradament als netbook, i el més important de tot, és que inclús en alguns casos surt més barat. No és que sigui un malalt d’Internet, però si que m’adono de les avantatges que té, tant per el lleure com per la feina i per estar al dia dels nous sistemes operatius, que malauradament no podem deixar de banba.

El problema real que tinc ara, es el fet de que el model que he triat, per no mossegar la tant apetitosa poma, encara no es comercialitza en aquest país. Diu la xarxa que a partir d’agost estarà disponible, però de moment només es poden comprar a través de la xarxa a uns preus prohibitius i sense el suport de cap companyia de telefonia, tipus vomistar, bocafone o naranjito, que el subvenciona a canvi d’una tarifa plana de dades.

La decisió quasi és presa, ara només falta esperar que surti al mercat, tenir-lo als dits, al mateix moment que amb l’altre mà fem anar la calculadora, per veure si....cau o no cau.

Gin tònic

2011-08-04T07:00:00.000+02:00

Jo que en sóc consumidor eventual de tota la vida, m’ha fet gràcia que ara que he tingut la oportunitat últimament de degustar aquest combinat de la mà d’un professional i campió d’algun dels concursos que anualment es celebren, veure com hi ha una revifada tremenda d’aquest tipus de combinat i que l’estan convertint en un art.

Ara jo no és allò de posar dos glaçons dins un got de tub, amb un tall de llimona, un raig de ginebra i una tònica qualsevol. Ara hi han molts tipus de ginebra, que han de casar amb la seva tònica. Ara de moda el to blau, amb ratlladura de pell de llimona verda, espurnes de polpa de llimona i tot servit amb copa “balón” . Potser és el millor del millor dels gin tònics, però jo he trobat un combinat de gin tònic molt millor, que no coneixia potser per no estar prous hores a les barres de bar.

El millor i de passada per fer país, podem fer ara el gin tònic amb productes autèntics catalans, posant en el nostre combinat la ginebra Marianna, fent honor a Marianna de Copons, que va ser espia clau a la guerra de Successió. També podrem afegir, com no, tònica catalana. Havent salvat aquests dos esculls, trobar llimones catalanes i glaçons no ens serà tasca difícil. Jo la veritat, crec que ho declararia beguda nacional per les properes eleccions del 20N, haurem d’anar molt torrats per aguantar-los. Què menys que fer país mentre duri el mal temps.

Prepareu-se, novembre no és tant lluny, podeu començar a fer aprovisionament ara mateix, cercant la vostra botiga més propera AQUI.

Cul fred en plena nit d’estiu

2011-08-02T07:16:00.000+02:00

Quan el calendari ensenya dates d’un teòric estiu, es molt normal que tothom tingui endreçat el pijama de llana i que el nòrdic descansi en el fons d’algun armari o en el servei de guarderia d’alguna tintoreria.

És per això que quan en ple estiu i per causes que no venen al cas, et despertes amb el cul fred, penses en que està passant i fins a quin punt és normal.

Se que molts estan contents amb l’estiu que ens està fent, però per el que a mi respecta n’estic fart....molt fart!!!! Tinc ganes de veure un dia sencer el sol, sentir l’escalfor de l’època, poder arribar al vespre i sopar tranquil·lament a la terrassa, amb la fresca desitjada durant tot el dia. Sentir l’estiu, veure cels blaus, que de gris ja en portem molt d’acumulat.

Cada cosa al seu temps, ara no toca i no m’agrada tenir dies esplèndids al mes d’Octubre....els vull ara.

Protestar es gratis, a veure si qui remena els núvols d’aquí dalt llegueix això i posa remei al tema, que ja estem a l’agost. Jo ho agrairé i el meu cul també.

7/12

2011-07-31T07:00:00.001+02:00

Ara ja podem dir que tenim a l’abast, el que tant lluny semblava mes d’Agost, on les vacances han de fer acte de presència, abans d’enfilar la reentrada a l’escola que ens portarà com cada any a rascar-nos les butxaques, a canvi d’uns quants quilos de paper. Però ara toca el setè anàlisi:

Estat d’ànim: Diria que fins ara ha estat el pitjor mes de tots

Economia: Esmolant les estisores veient el panorama.

Un bloc: L’ou cost, per la seva proximitat i ganes.

Política:Sembla mentida la merda que amaguen uns vestits de Camp s.

Il·lusions: Els cada cop més propers quinze dies a Croàcia.

Feina: Tot l’optimisme del Juny s’ha convertit en pessimisme.

Em preocupa: El llarg plaç que donen a la sortida de la crisi.

Persones: Clienta que ha passat els límits de la imbecil·litat i haig de callar .

Amor: Reconec no haver-hi estat al cent per cent sempre. Pot millorar

Objectiu: Vacances, desconnectar, viure, amor, sexe, cervesa, sopars........

Ups!!!

2011-07-28T07:00:00.000+02:00

Després d’un intens dia de feina, per no anar directament al llit desconegut del hotel, vaig decidir d’anar a perdre’m per el casc antic de Valderrobles, on el laberint de carrers escalonats, estrets i solitaris et dóna un merescut descans mental acumulat durant el dia. No hi ha caminada que no acabi sovint a la plaça històrica, on és normal, després d’omplir-te del silenci dels carrers només trencat per el suau bufet del Maestrazgo, consumir alguna cosa.

Un bon cafè i el dindar d’uns glaçons que refreden alguna beguda espirituosa, m’acompanyen mentre llegeixo un diari de la comunitat. Sempre és bo saber que passa on reposen els teus peus.

Quant satisfet dono per acabat el ritual, crido a la jove, que trascama entre taules armada amb safata d’inoxidable, per abonar el que ha estat degudament consumit. És a les hores quant....m’adono que no porto res, que l’habitació del hotel és mestressa puntual de tot estri que ens brinda la humanitat per fer transaccions econòmiques, encara que siguin de poca importància.

Passat el primer ensurt i amb un somriure natural, exposo al problema a la jove, tot observant atentament la seva arma.....Però la seva resposta sota un somriure de complicitat em diu que no passa res, que tranquil, que ja li donaré, si no avui demà, però que no em preocupi.

No perdo temps, sense presa però sense pausa, torno a buscar els estris per fer efectiu el meu deute, un deute que no em sabrà gens de greu d’abonar, doncs he vist que hi han llocs on encara la paraula és vàlida. Potser és part de la màgia del poble.

Impossible?, no, verídic

2011-07-26T07:00:00.000+02:00

De vegades et poden explicar coses ben estranyes, que al no saber-ne la procedència les pots posar en dubte i tant panxo. Aquesta, donada la font d’informació (i sense punxar cap telèfon), no es pot posar en dubte.

Jove treballadora, que passa les seves hores de feina atenent clients darrera un taulell d’una agència de viatges, ven un paquet turístic ja fa uns anys, a una parella de mitjana edat a Fez , Marroc. Fins aquí tot bé.

Passat un temps, just al tornar de viatge, els clients molt descontents es presenten a l’oficina en busca de la jove per posar una denúncia. Ella atabalada els diu que cap problema, que poden fer-ho, és el seu dret, i que la companyia farà el que pugui per compensar el problemes que els hagin pogut ocasionar.

Omplint el formulari, la noia els pregunta molt amablement el motiu de la seva denúncia, esperant algun retard de vol o bé un hotel en males condicions........però no, la denuncia és perquè es queixen que el lloc on els han portat de vacances era ple de moros.............De vegades la realitat supera la ficció.

Abduït

2011-07-23T19:55:00.002+02:00

Era qüestió de temps, els homenets de color verd feia dies que rondaven l’entorn com voltors, en busca d’una mort anunciada, que donada l’edat de la víctima, cinc anys en el espai temps, era ja més que evident que li quedava poca vida.

Divendres a última hora del vespre amb el cadàver encara de cos present, l’homenet verd feia acte de presència amb ganes de quedar-se, per el que sembla un temps indeterminat. Dir que estava molt content, dintre aquest context, pot semblar fins i tot estrany, però deixa de ser-ho quan parles de simples objectes electrònics, anomenats mòbils.

No és que estes descontent amb el sistema operatiu windows mobile, però com que aquest sembla ser una bona aposta de futur, ha guanyat la batalla al de la marca del pecat, que ensenya amb impunitat la seva poma mossegada i al mantingut fins ara.

No va ser fàcil, tot i tenir una bona presentació, al cap d’unes hores ja em donava problemes al fer-se el ronso en la sincronització de tots els meus contactes d’Outlook. Però l’homenet verd ha vist que es quedarà a viure a casa d’un tossut i que de vegades no li quedarà altre cosa que callar.

El moment en que l’homenet verd vetlla el difunt htc4350.

Perill

2011-07-21T16:30:00.000+02:00

Ja fa algunes setmanes, masses per el meu gust, que els divendres venen acompanyats sempre de problemes i contrarietats d’última hora i que et fan començar el cap de setmana amb mal regust de boca, doncs saps que el dilluns, només d’encetar la setmana, ja serà de color marró o el tens damunt la taula per arreglar.

Potser portava massa temps acostumat a gaudir dels divendres com a preàmbul del fi de setmana, treballant-ho en els seus dies precedents perquè així fos. Ara per la qüestió que sigui ( ves per on, no sigui la crisi) que se’m ha girat la truita i sempre tinc problemes.

En sóc conscient de que ja me’ls agafo amb recança, cada vegada que sona el mòbil ja mires el número de reüll, esperant alguna mala notícia o algun merder d’última hora. Enyoro aquells divendres en que només la lentitud del pas del temps et podien esborrar el sentiment proper del cap de setmana. He aprés però, que els marrons encara ho seran el dilluns, per més que em preocupi, així que em desconnecto fins passades seixanta hores, que tinc coses més importants que atendre.

Mira.........ja en ve un altre, oju!!!!!

Pinotxos

2011-07-20T15:46:00.001+02:00

Si la raça humana tingués aquesta particularitat, tindríem una societat de nassos, com que no és el cas, tenim un remat de cabrits en edat adulta.

Crec que és de jutjat de guàrdia, que després de més d’un any de declarar-se innocents, ara per interessos polítics i de partit, decideixin declarar-se culpables per no veure els seus llocs de treball i sou compromesos. Amb unes penes d’aquelles de copiar dues mil vegades: no acceptaré més vestits cars amb l’etiqueta Gurtel i una multa econòmica que acabarà pagant el populatxo.

Jo que voleu que us digui, hauria preferit que els fessin servir per carnassa de la pesca esportiva del tauró blanc. Tot i que la fortor a ranci no deu pas ser un bon reclam per cap bèstia, no creieu que valdria la pena fer un estudi a fons? Molt al fons.

De colló de frare

2011-07-18T07:00:00.001+02:00

No em pregunteu el perquè, però així és com les anomenàvem a la zona que va veure’m fer els meus primers passos.

Els frares i jo no hem coincidit prou, com per esbrinar, si hi ha algun motiu aparent que certes parts puguin arribar a tenir prou semblança, com per donar nom a un fruit. Hi rumio, i arribo a pensar en que el seu hàbit pugui amagar un parell de prunes d’aquestes dimensions, cosa que descarto, perquè afectaria la seva manera de caminar. Un altre cosa a tenir en compte seria el color.......però només de pensar-ho ja fa mal. Es per això que potser i només potser, el seu nom ve donat per el color del seu hàbit o la costum que podrien tenir de cultivar-les.

Segur que tenen al tres noms, per mi sempre seran: de colló de frare.

SPAM: http://loucost.blogspot.com/2011/07/escapada-italia-juny-2011.html per si algú vol veure com ens ho fem la meva dona i jo.......;)

L’òrgan més apreciat del cos

2011-07-15T07:02:00.000+02:00

No ens cansem de fer-lo servir, mai en tenim prou, fins i tot a la nit sota l’efecte hivernacle que pateix el cos diàriament, de vegades es desperta. Es perfecte per la seva mobilitat i el plaer que ens dóna de vegades es per recordar-ho molt de temps o fins que una cosa millor ens fa oblidar el que ja va passar.

No hauria de ser així, potser, però és per on moltes vegades es prenen les decisions, equivocades o no, que faran realitat un desig del moment. Millor poder compartir amb profunditat, però és tant perfecte que no necessita a ningú més, pot sense problemes gaudir sòl del moment.

Evidentment que n’hi ha de varies mides, intensitats i colors, però tots volen i fan el mateix: convèncer al nostre cervell per seduir-lo a fer el que desitja. Normalment el cos acaba sucumbint als seus desitjos, és molt difícil portar-li la contraria i sovint acaba guanyant, emocionant-se i deixant anar unes gotetes......

El poder de l’òrgan de la visió ens dóna imatges així, qui es pot resistir a insinuacions com aquestes......?

Esport o....... masoquisme

2011-07-13T07:28:00.000+02:00

Son preguntes que em venen al cap de vegades quan estic damunt de la meva parella, de dues rodes, traient forces de on es pugui per tal de fer el que ens hem proposat.

El cos humà té tendència a emmotllar-se millor a un còmode sofà que a sobre de qualsevol andròmina que ens exigeix esforç físic, però hi han coses, dignes d’un expedient x, que ens fan posar malles i camiseta suadora per ajudar-nos a treure el fetge per la boca, com diria aquell: amb il·lusió.

Quan el cansament s’apodera d’un, les forces flaquegen, et falta l’aire per respirar i et queda aquella mica d’energia per fer funcionar el cervell, just per fer-te a tu mateix la pregunta: que coi hi fots aquí?. La resposta només la trobes contestada quan a sota la dutxa, l’aigua neteja totes les toxines que el teu cos ha estat capaç de transpirar.

Un cop posat el cul on millor s’emmotlla i pensant en la propera, veus i penses que el cos humà està fet per patir, doncs és just després d’un esforç quan millor es sent, fins i tot més que després de jaure un dia sencer fent el gos.

Som realment una mica masoquistes o algú ens ha posat un microxip i es diverteix jugant amb el comandament?

I doncs, que voleu?

2011-07-11T06:47:00.000+02:00

Fins a cert punt em fa gràcia la preocupació del nostre govern per l’economia submergida que tenim en el país, una costum que per el que veig va a l’alça.

No sé si s’han posat a pensar, ni que sigui per un moment, en que són ells mateixos qui s’han posat les pedres damunt la seva teulada, sembrant entre tots els humils pagadors d’impostos, perquè els que no són humils ja no en paguen, les poques ganes de pagar per res. La regle de tres ràpida a fer és molt simple: si tots aquests anys de bonança, en que s’han recaptat imposts a tort i a dret dilapidant-los en infraestructures que només aporten més despesa, ens han portat a endeutar-nos fins a no poder més, podem assegurar que els nostres diners han estat malbarats per no dir robats. Si el que s’ha fet no és rentable i a sobre s’ha fet sota crèdits dignes de la pitjor màfia, qui m’explica a mi on son els diners. Perquè no ens enganyem, la realitat és aquesta no tenim res, apart de deute que altre vegada haurem de pagar nosaltres.

Ara voleu i demaneu que la gent ús tingui confiança, que torni a pagar religiosament els seus imposts, però ho feu sota amenaça d’embargaments, perquè en el fons ja sabeu que la gent no és fia un pèl de vosaltres i que si ús tornen a posar diners als dits, no aniran on haurien d’anar.

M’agradaria, i ho dic seriosament, poder dir que estic encantat i orgullós de pagar el que em pertoca, en compte de fer-ho a la força. Això voldria dir que una gestió de confiança ens avalaria, mentrestant i per el que veig últimament, campi qui pugui.

La realitat del mite

2011-07-07T23:38:00.001+02:00

Ella va ser la primera en entossudir-se a anar fer una escapada, ens els nostres dies de vacances, al temut durant molts anys, triangle de les Bermudes.

Havien passat alguns dies sense passar res d’interessant, apart de prendre el sol de dia i beuratges per la nit que a l’endemà no recordàvem el seu nom.

Ens va anunciar que al capvespre sortiria a navegar una estona, algú l’havia convidada a fer un bon tros en aigües del triangle, li varem recomanar que no hi anés, a la qual cosa no va fer cas, era Taure de cap a peus. Tornaré per sopar espereu-me al bar del port.......va dir mentre s’allunyava de nosaltres.

Nosaltres no varem fallar, a l’hora en punt érem al bar. Unes cerveses....després unes tapes i més cerveses, finalment el sopar amb la sobretaula inclosa. Ella sense aparèixer.

Al matí el seu llit encara era buit, cap trucada, cap senyal....ha desaparegut. Hem de fer saber de la seva desaparició, enfilem cap a la capitania marítima per denunciar-ho....estem preocupades, que els diem a casa seva?

Tant sols el so dels nostres talons sobre la fusta del port, ens acompanyen a l’oficina. Aleshores la veiem, s’acosta cap a nosaltres tota esperrucada, els seus ulls ens diuen que no ha dormit......però un somriure es dibuixa als seus llavis. És quan ens adonem que no està sola, algú l’acompanya un tros darrera seu.

Ens mirem entre nosaltres, ens abracem i comencem a riure com feia molt de temps que no fèiem, perquè ara realment enteníem què havia passat. Havia estat posseïda per la força del triangle de les Bermudes.

Don Limpio

2011-07-05T13:14:00.001+02:00

No he passat massa temps a la virtualitat aquests últims dies, enfeinat intentant trobar respostes a les quantitats desmesurades que s’han aplicat a la neteja de la plaça més famosa dels últims mesos.

Si la segona neteja de Plaça Catalunya, perquè la primera ja la va fer Felip Puig, ha costat dos cents quaranta mil euros, comptant que varen arribar primer els números que les brigades de neteja, em pregunto jo si tot no és una maniobra per avisar-nos que no ho fem gaires vegades o ens hauran de apujar els imposts per pagar les nostres manifestacions. Tot plegat sense posar preu encara a les estàtues.

Com que tot el que toca o factura el govern té preus desorbitats, o a veure si algú m’ensenya el pressupost descompost de la factura, jo des de aquí aprofitant la gratuïtat del espai, ja m’ofereixo per netejar la plaça la propera vegada que se’ls embruti o una d’iguals proporcions.

Jo des de la privadesa submergida, puc fer un pressupost molt més ajustat i amb les mateixes garanties de salubritat que qualsevol altre, amb escombres de bruc homologades i fent servir totes les mesures de seguretat establertes per aquesta tasca (guants).

El pressupost final per cada plaça de vint-i-dos mil cinc cents m2 serà de dos cents trenta nou mil euros. En el pagament es podria parlar, en el cas que el govern volgués estalviar-se un calerons, fent-ho d’aquella manera, amb B, sense sal, amb avió, de color fosc......o com li vulgueu dir, per tal d’estalviar aquell divuit per cent.

6/12

2011-07-02T20:54:00.002+02:00

Un cop passat el que podríem dir l’equinocci, des de que ens varem menjar l’últim gra de raïm al so d’unes campanades, podria semblar que ha estat un bluf, però la veritat es que ho ha estat. Almenys per mi, potser és que les coses no han anat del tot malament dins del que hem viscut.

Estat d’ànim: Molts de moments, però alguns molt bons.

Economia: Un cop aprens a gastar, pots aconseguir que s’aguanti.

Un bloc: El cor del bloc, per engegar una bona iniciativa .

Política: Continuen sense fer res de bo, però ja és normal, no?.

Il·lusions:L’equilibri entre el temps i jo.

Feina: Si les coses acaben de quadrar, podré mirar a tres anys vista.

Em preocupa: Que continuem deixant que malbaratin els nostres diners.

Persones: Les del meu entorn s’han comportat, gràcies.

Amor: L’escapada m’ha donat temps per treballar-lo.

Objectiu:Més hores amb els de casa, s’ho mereixen i ho esperen.

De quan no es pot viure del cuento

2011-06-30T19:40:00.000+02:00

Hi ha gent que la seva prepotència recolzada per les subvencions, se li pot girar contra ell mateix, doncs de tots és sabut que les cordes de tant tensar-les es trenquen.

Si quan t’has fotut els quartos a la butxaca, que de passada són de tots els contribuents, enganyant-los amb tota mena d’estratègies comercials, per acabar facturant el que realment t’interessa i veus que de cop et comencen a tancar l’aixeta i posar-te els punts sobre les i. No se’t acut altre cosa que amenaçar amb fer les maletes i marxar. Molt bé, ho trobo fantàstic si els números et surten així i tens altres novies que t’esperen amb les ~~cames~~ portes obertes. El que no m’agrada és que ens expliquis que si marxes no sabrem que fer amb totes les infraestructures, els aturats que provocaràs i la manca de fluïdesa del nostre espai aeri.

La gent que va tant sobrada, no em cauen bé, tot i fer ús dels teus moltes vegades enganyosos serveis, no et trobaré a faltar, però el que si faré es agrair-te que m’hagis refrescat la memòria en els temes de saber pesar i mesurar maletes, així com aprendre a esquivar totes les trampes que poses abans d’adquirir un bitllet.

Si vols un consell d’un que no hi entén res de res, afluixa la corda, a menys que et vulguis trobar una illa plena d’avions on no et podràs ni moure.

De fet no queda pas malament........semblen les Illes Medes plenes de gavines........

Relats conjunts:Vitruvi

2011-06-29T10:33:00.002+02:00

Ja diuen que l’evolució humana es lenta. Després de més de cinc cents anys seguim tenint els nostres centres en el nostre melic o en els genitals, depenent de la figura geomètrica en la que ens inscrivim. Si partim d’això i comprovant que cap centre indica el punt que ens dóna la nostre intel·ligència, jo em declaro quadrat, que si alguna cosa és per mi el meu centre, no és pas el melic.

Mentrestant segueixo esperant, tal com em varen prometre quan vaig accedir a mostrar-me nu durant tants anys, fessin el mateix estudi amb el sexe oposat, que amb la posició d’estudi donada i la perfecció evident, si no lligo no ho faré mai. Llàstima que les meves esperances comencen a defallir, doncs va ser una dona qui em va convèncer de ser motiu d’estudi i em sembla que els nostres centres no es situen al mateix lloc.

Una nova aportació a: Relats conjunts

De les Italianes

2011-06-27T13:08:00.011+02:00

Parlant evidentment de les seves terres, per no entrar a opinar sobre altre termes més palpables i per retornar al món virtual, farem cinc cèntims del que és pot trobar en elles. Les terres.

Passar quatres dies allà i no caure en la temptació de menjar pizza fins que et surti per les orelles, es tasca difícil per els que en som amants i més difícil és passar pel davant de “pizza al taglio” sense fer aturada, comptant que es troben a cada pas.

Un altre paràmetre a tenir amb compte es la cotització del preu del cafè que sol ser molt variable, per el que s’ha d’anar amb compte a l’hora d’apuntar el cul a una suggestiva cadira, que sembla cridar l’atenció dels teus peus cansats o millor dir baldats. No us refieu del cartell......expresso 1,30€, això és el preu amb consum al “banco” però que si te’l fas portar al “tavolo” són 3,5€. Això mateix passa als restaurants, on veus el preu a la carta d’una pizza a 5,5€ i la “birra” val 6€.

Amb els quatre dies, hem fet un tast i la veritat es que almenys el que fa la part nord, Itàlia aprova amb nota alta. Tant sols tinc queixa de la excessiva afluència de gent als llocs. Venècia era un bullici de gent, igual que Verona o la ciutat turística per excel·lència del Garda, Sirmione. Però buscant bé també es troben llocs molt tranquils per desconnectar de tot. Tinc que reconèixer que Itàlia em feia una mica de pànic per la seva mala reputació, però haig de reconèixer que no serà la última vegada i que tenim molt per aprendre d’ells. Mentre les nostres autopistes van buides de camions, ells les tenen plenes a rebentar. Una demostració que el país funciona.

Unes imatges? Però poques......ho heu de fer per vosaltres mateixos, és un bon consell. Amb poc temps a L’ou cost tindreu la informació per poder-ho fer a la vostra manera, ja ús avisaré.

De quan l'amor acaba en tragèdia: El balcó de Julietta a Verona

De quan els carrers són d'aigua i fantàstics

De quan no et pots saltar un "pizza al taglio"

De quan un "aperitivi spritz" pot donar molt de sí

De quan les platges son verdes

De quan les carreteres desapareixen entre roques

De quan les fortaleses són aquàtiques.

En tindria mil més per posar...........però no. Vull que hi aneu vosaltres mateixos a fer-les.

Cava per tothom

2011-06-23T23:00:00.000+02:00

Com a Joan que sóc i encara que estigui fora, no oblido a la gent que passa per aquí a deixar les seves opinions, això val molt, de fet ho és tot.

Que menys que agrair-ho amb una mica de coca i cava, si ja sé que és virtual, però no em direu ara que la virtualitat no és bona.

No podrà ser, però m’agradaria molt poder alçar les copes amb tots vosaltres, amb un inacabable so de vidre xocant entre si, amb somriures de complicitat i posant cares a moltes lletres i personalitats amagades.

Coca i cava per tots i moltes felicitats a tots els Joan i Joana que estiguin en edat de celebrar-ho....o sigui dels 0 als 150 anys

A la nevera hi ha més cava.................i algun suc per si algú no pot beure. I penseu que tot el que ingeriu no fa mal.......fins l'endemà.

Ha arribat el moment

2011-06-22T13:35:00.001+02:00

Quan el mes de Gener agafes un bitllets d’avió per el més de Juny, esperant fer una escapada romàntica, ho veus molt lluny, però no massa com per posar-hi tota la il·lusió. El temps passa i tot arriba, ara els bitllets ja em cremen als dits, dimecres al vespre arrenquem el vol, només seran quatre dies amb les seves nits, que aprofitarem al màxim ( els dies.....) o això és el que esperem .

No crec que en Berlusconi ens vingui a esperar, tant se val, si el que volem nosaltres es passar inadvertits i cercar recons a Verona, Lago di Garda, Venecia, Mantova......etc.

Vull agrair des d’aquí als avis i als nens que molt amablement ens guardaran la casa mentre estem fora, així com a tots vosaltres que guardareu la casa virtual neta i polida de pols........és que per desintoxicació no m’emportaré ni el portàtil ni cap mena d’estri que funcioni amb grups de vuit bits , apart del tonton que sempre ens porta a lloc sense haver de preguntar.

Porteu-vos bé, aneu amb compte amb la coca i el cava de revetlla, que no és dolent el mateix dia, sinó que ho és més a l’endemà.

Un abans i un després

2011-06-20T13:37:00.005+02:00

Una persona que em coneix suficientment, com per saber que sóc admirador de qualsevol rampoina antiga, em va portar a casa dos cofres que anaven directes a la deixalleria.

Després de reposar un temps al garatge, evidentment per la manca de temps a que estem acostumats. Ahir diumenge em vaig aixecar prou inspirat, amb ganes de posar fil a l’agulla i fer-ne una acurada restauració, sense tocar-ne massa el passat. Un passat, segons he trobat, que explica que va ser fet per una empresa anomenada Miguel Ferrer ubicada al carrer Ciutadans nº 6 de Girona, de la qual no he sabut trobar-ne el rastre, encara.

Un matí entretingut per qui li agradi, ja ho sé, però que voleu que us digui, abans de llençar-ho a les escombraries he trobat més adient donar-los la possibilitat d’un ús, que evidentment encara no sé quin serà.

L’estat en el que es trobaven:

L'estat actual:

més

Detall de l'interior amb l'empresa que ho fabricava

No sé els anys que poden tenir, el que si sé ès que eren les antigues maletes dels viatgers, res a veure amb les actuals cabin.

Tots en voldríem tenir més

2011-06-16T22:36:00.000+02:00

Tenim el que tenim i amb això ens hem de conformar, fent-t’ho servir de la manera més adient per arribar a un estat de satisfacció correcte.

Amb el que tinc jo intento fer de tot, la obligació i la devoció, que sumades les dues veus clarament que no dóna més de si.

El temps, allò tant preuat que al qui li sobre, m’atreviria a dir que no és del tot feliç, doncs son tantes les coses a fer que sempre en falta. Potser és ara en aquesta època de l’any, tot i ser el període en que més n’hi ha, quan més el trobo a faltar. Si començo a comptar en la feina de tots obligada per poder subsistir econòmicament, les tasques de manteniment de jardí i hort perquè hi gaudeixo molt fent-ho, el vici que he agafat d’anar amb bici, compartir estones i sortides amb família, algunes feines que agafes per el teu compte i les hores virtuals que són les més curtes de totes, que m’han permès fer amics i escriure una mica millor. Trobo que me’n falta, com que no vull renunciar a res, faig una crida a tots els qui tinguin coneixements de medicina per veure si és possible d’inventar alguna mena de vacuna per reduir el temps de dormir (no el de llit, ull) per tal de poder tenir unes horetes extres cada dia per no anar tan de cul i poder dir allò de: avui no sé que fer.

Al màxim

2011-06-14T22:09:00.002+02:00

No t’adones de la intensitat de les coses fins que no poses les claus al pany i deixes les maletes al terra, és just després quan fas un repàs del que han donat de si les últimes setanta dues hores.

Una sortida anunciada, dos apunts abans d’aquest, en el que apuntava el nom de La Bambouseraie al poble de Générargues a poc més de tres hores de cotxe, tres cents quaranta kms per posar-hi una distància.

Una sortida que recomano a qualsevol persona amb ganes de viure unes hores de pau envoltat de bambú i altres curiositats.

Nosaltres que som l’ou cost de mena, ens hem allotjat en un bungalow dels molts càmpings que la zona ens ofereix. Des d’aquest punt i a pocs kms hi ha un ampli ventall de possibilitats de lleure sense haver de malmetre gaire la butxaca, cosa més que important en els temps que estem.

Ja de tornada, per rematar el tema ens varem atrevir a fer una baixada en canoa, de uns nou kms per les gorgues de l’Herault, gaudint dels ràpids dintre de les nostres possibilitats, fent saltar més d’un xisclet de la boca dels nens, quedant vermells com gambes, però acabant amb les canoes a port amb uns somriures de complicitat que anuncien que no pot ser la última.

Una vegada més, puc assegurar que amb poc es pot fer molt, només cal posar-hi ganes i d’això ens en sobren.

Com m’agrada posar fotos que no son de google........

No es pot tallar a tort i a dret

2011-06-10T22:25:00.000+02:00

Si la veritat és que som més que un club, com potser que fem retallades, que obliguen a plegar als que no tenen altre manera de poder participar en un esport que porten anys practicant. Com ens hem de menjar que es gastin barbaritats, en els primers equips i no podem donar les engrunes als de més avall. Si ens afalaguem tant amb la nostre cantera i en que formem gent des de baix, com podem ara deixar-los tirats. Només perquè no és rentable, és la resposta, però si considerem el club com una empresa, cosa que mai hauria de ser, totes les empreses tenen apartats que no són tant rentables com es voldria, però de vegades cal tenir-los.

No em va agradar el fet de portar Qatar a la samarreta, però si va acompanyat de retallades, on per mi no toca, encara m’agrada menys. De fet no m’agrada gens.

I el que més em molesta és que ningú en parla, potser per que tenim encara a les nostres retines els grans moments viscuts, però això mai traurà que és una injustícia, sobretot per els que ho pateixen.

Potser és una paranoia, però el color blaugrana s’està enfosquint.

Em pica.........

2011-06-09T07:16:00.000+02:00

Tinc que dir que això no és més que un altre conseqüència de blog, una conseqüència d’estar un dia on s’oferia arròs sec.

Varen arribar a les meves orelles unes paraules, que en arribar a casa vaig posar directament a can google per saber de que anava. Just al teclejar “bambouserie” em varen venir al cap les converses que aconsellaven veure-ho i sobretot escoltar-ho. Tindran raó? em vaig preguntar........Tant sols hi ha una manera de saber-ho i és anant-hi, per això aquest cap de setmana, aprofitant que és llarg, hi farem una expedició exhaustiva per corroborar els rumors que les meves orelles varen escoltar.

Prometo una crítica constructiva del lloc amb tot el que es pot fer dia i nit, però això serà quan tornem....mentrestant això és el que vaig escoltar i em pica..........la curiositat.

A que us comença a picar....;)

Les conseqüències del bloc

2011-06-07T07:05:00.000+02:00

Tenir blog porta conseqüències, de vegades de molt mal explicar, però que tenen el seu punt.

Veieu si no, com explico jo als meus veïns que em varen veure plantar papers a les terres del meu jardí, endevinant en tot moment que pensaven i amb la por al cos de que no truquessin als de la camisa de força. Però jo vaig continuar amb la meva tasca de plantar papers, regant-los posteriorment amb molta cura i marcant el lloc per veure quant creixeran i faran unes esplèndides flors aromàtiques.

El motiu de la tant arriscada tasca, posant en perill el meu estat lúcid amb el veïnat, va ser culpa d’una sargantana, que amb la seva excentricitat, simpatia i disbauxa, des de el seu estant de fira Girona, em va convèncer a plantar uns papers que venen impregnats amb llavors i que més endavant es volen introduir al mercat fent-los servir per etiquetatge de roba, targetes de presentació...etc. tornant a la terra el que ens hem emportat per convertir-ho en paper.

Podeu veure més informació: aquí.......jo mentrestant vaig a parlar amb el veïnat, amb l’alegria al cos d’haver posat cara a un altre bloc.