dimecres, 30 de novembre de 2016

1000€

Ara diuen que per foragitar l’ús del diner negre, es limitaran els pagaments  en efectiu a miiiiiiiiiiiiil eurooooos, com la loteria de Nadal.
Potser es pensen aquests set ciències que quan la gent compra o fa coses en B farà una factura perquè el pagament quedi registrat.
Així no s’aconsegueix res, la ment humana és molt llesta a l’hora de fer entremaliadures monetàries. Si s'han de blanquejar tres mil euros, es fan tres factures de 999€ i amb els tres euros ens anem a fer un cafè.
No es pot lluitar contra el negre i les caixes B si no és amb un abaratiment dels imposts i una legislació dura per qui en faci ús. Si no val la pena el risc, tothom pagarà els seus imposts, si aquests es destinen i se’n fan un bon ús, encara els pagarem contents.
Apart d’això, els únics que ens hem de menjar l’iva amb patates som nosaltres, els últims consumidors que no podem desgravar mai res i ens tenen controlats a través d’una nòmina de merda. Les grans companyies, amb empreses pantalla van fent facturacions entre elles fins a fer desaparèixer el que els toca pagar.
Feta la llei feta la trampa, aquesta mesura no servirà per res, els que viuen se’ls en fot i els que sobrevivim no ens escapem. 
El problema és que no saben d’on treure els calers per sortir del deute que han generat. 
Marxem ja no? 

diumenge, 27 de novembre de 2016

Padrina no em vigilis

Ja em fa mandra, però avui em toca a mi de portar al ball a la meva fiola que està en edat de sortir a relacionar-se i trobar un bon mosso que la vulgui, i la faci feliç en aquestes èpoques que la vida ens tracta tant durament.
Tanta dedicació a la casa pairal, que no m’ha deixat temps per fer vida social i poder formar una família com totes les meves germanes,  m’he quedat per vestir sants i per tots ja sóc  la tieta.
Part de culpa és meva, sempre he volgut escollir el millor, he provat varis festeigs però la meva exigència,  i haver de portar-ho sempre tot tant d’amagat , ha acabat amb tota relació. Potser per això, tot i la mandra,  quan haig d’acompanyar la Silvia sempre m’arreglo al màxim que dóna el meu rústic armari.
La festa es prou animada, la Silvia veig que es fa molt amb un jove a les últimes festes, es veu que es cauen bé, tinc enveja de la seva joventut i faria el que fos per estar al seu costat, però ara això no toca i el que haig de fer és controlar que el Ramón no es passi, doncs veig que les seves mans cada cop estan molt a prop d’on l’esquena perd el nom.
A la mitja part quan tothom aprofita per anar als serveis, o escapar-se entre els arbres cercant el petó furtiu, jo segueixo al Ramón per intentar parlar amb ell i de quines intencions té.
Seria un altre història  com he acabat dins el vestidor dels músics, però tinc clares les intencions més properes del Ramón quan veig la meva cara desencaixada de plaer,  reflectida  a l’espiell, i  a ell movent-se a  ritme compassat i frenètic darrere meu, agafant-se  a les meves natges. 
Estic convençuda,  si  la Silvia el ferma curt, estarà en bones mans.

En resposta a la 89 crida de vullescriure.cat

dijous, 24 de novembre de 2016

diumenge, 20 de novembre de 2016

Arribar i moldre

Aquestes lleis de que no  pots tenir molí propi i hagis d’anar al del senyor feudal, per deixar-hi uns quants quilos, no m’agrada gens, però bé que hem de fer la farina per poder menjar durant el fred hivern.
Aquest any la collita ha estat pobre, no hi ha adob per les terres, les hem de deixar en guaret un any i això afebleix molt la nostre pobre producció. Ells, els senyors que es fan dir, ens reclamen cada any més de la nostre producció, jo no m’he pogut casar amb la Sisqueta per manca de quartos, no podríem pas sobreviure amb tant poca cosa, i només faltaria que en vinguessin de menuts per acabar d’agreujar la situació.
Viure sol, amb les terres mig parades i aquest mal temps que fa, em deixa prou temps lliure com per anar cada dia a moldre amb la Francisca, la molinera que el senyor feudal té controlant a tots, perquè ningú marxi de la casa sense deixar una bona part, del que sens dubte trobarem a faltar i ens farà passar gana.
El fet d’anar-hi sovint em dóna certes facilitats, algun dia puc marxar sense deixar farina, la romana que fa servir, té maneres d’amagar pes, i el que més m’agrada, és  que sóc dels que puc dir allò d’arribar i moldre.
Però aquest matí el senyor feudal m’ha tornat a agafar per banda i, m’ha dit que n’estava fart de que cada dia fos allà a fer torbar la Francisca, que ja sabia que a ella i jo ens agradava moldre, però això de fer-ho cada dia s’havia d’acabar, literal-ment m’ha dit: O ho portes tot d’una o hauràs de moldre a mà, sempre més.
Acostumat a la molinera, qualsevol torna a moldre a mà, alguna m’hauria d’empescar per continuar amb el tema. 
Almenys ara sé senyor feudal, perquè tanta és l’enemistat que em té.

Participació a la 88 crida de Vullescriure.cat

dimecres, 16 de novembre de 2016

Amb una mà


Dies de fred com avui, són dels que més greu et sap, no poder comptar amb  les dues mans per aguantar el pes del propi cos, ja exhaust, lluitant contra la gravetat.

Aportació del mes de novembre a Relats Conjunts.

dijous, 10 de novembre de 2016

El fantasma sempre apareix

D’esquena a la finestra, reposant el cul a la cadira llogada del bar, en Xicu rendia homenatge a la seva segona cervesa del capvespre. No podia esperar gaire del local, un bar de poble on només es cantaven trumfos i s’escoltava el soroll dels dòminos , tot barrejat amb el tuf de caliquenyos que ja era part del local.
No volia marxar del poble, però volia viure una vida normal, trobar parella, tenir canalla i saber algú al costat seu on plorar les misèries i riure les gràcies. El cor no podia estar sol, en necessitava un que li fes costat, però aquell poble les mosses estaven totes agafades.
Si va ser el destí o la casualitat, no ho sap, però la Conxita va entrar aquella tarda  al bar, necessitava un  fer un mos. Un silenci de cinc segons  a tot el bar delatà que era la primera vegada que trepitjava aquell local. El somriure còmplice d’en Xicu la convidà a seure a la taula del cantó.
 Les taules tant properes varen justificar la conversa, gens forçada i amb una sintonia que a tots dos els hi anava bé, doncs ja quasi portaven dues hores de xarrameca i les rialles anaven en augment.
En aquell moment inevitable, en que l’ambient denota l’inevitable separació i es barreja aquell lleuger dubte de si tornar a quedar,  fer el gran pas de demanar un número de telèfon o acomiadar-se amb un lleuger petó. Li faltaren deu segons. L’amic  den  Xicu entrà al bar com un fantasma que era, provocant la retirada de la Conxita, igual que una volada de perdius esverada pels trets.
Només li quedà esma per aguantar cinc minuts al seu amic, li havia aixafat una oportunitat, s’acomiadà d’ell  passant per la barra a pagar i agafar-ne un altre pel camí.
El cambrer tant sols li cobrà una cervesa, amb el canvi un paper que deia: la segona ronda la pagues tu. Al darrera un número màgic de nou xifres.

Aportació al VullEscriure.cat de la setmana

dimarts, 8 de novembre de 2016

Estats Humits, Ereccions i Despatx Oral

El món mira aquests dies cap al continent  Americà, com si la solució de tot fos allà i sortís de cop una vegada es dipositin les paperetes dins les urnes.
No trobo lògic que tingui un ressò mediàtic tant gran, quan és sabut de tots que millorar no milloraran res, doncs amb tota l’expectativa que va despertar Obama i després de vuit anys no s’ha millorat res. La contaminació està igual, però cada any diuen que s’hi posen. La pobresa existeix més encara, tot i que ho neguin. Guerres que continuen obrint conflictes, i els que s’han tancat tampoc han arreglat res.  Presons que s’havien de tancar, continuen obertes vuit anys després. El famós increment del benestar, està amb malestar.
Podria continuar, hi ha moltes més coses que ni tant sols sé. Tot i així se’l considera que ha estat un bon president.
El món no pot ser influenciat per una sola persona, hi ha molt en joc com per deixar-ho en mans d’una colla de polítics que no els fa res veure morts, tortures i altres misèries i en canvi es tapen els ulls davant de la nuesa o són capaços de trencar un govern per una mamada.
El món ha  de ser governat per la seva gent, no per quatre líders de transparència dubtosa que el que sabem segur és que escombren cap a casa, però és igual, d’aquí a quatre anys tornarem a muntar el show, perquè ho fan amb els diners dels altres i tenen el públic assegurat. 
Si des de que la història està escrita passa el mateix, no podem esperar ara que tot faci un tomb i a sobre que sigui del nostre gust.

dijous, 3 de novembre de 2016

Posar fil a l'agulla

Em Dionís sabia que els treballs al camp no eren per ell, tenia més ganes d’estar entre la noblesa que entre camps pedregosos de feines pagades de plat d’escudella amb més aigua que tall.
Amb bon tarannà, bona planta i poc més de vint anys, començà la seva aventura per pobles i ciutats de la comarca.
Tant sols un cavall i un petit carro amb quatre teles i un parell de vestits provinents de llocs poc ortodoxes, en feia prou per fer-se passar per un sastre al servei de les joves burgeses.
Es presentava  elegant  a les cases poderoses,  amb fastuositat convincent i un preu molt ajustat. La il·lusió de la troballa amagava prejudicis, les joves s’oferien en roba interior a la presa de mesures. Ell amb hàbils mans recorria lentament braços i cames al temps que cantava números amb admiració, fent ruboritzar a  clientes. Sovint,  per no dir sempre, havia de repetir mesures de pit, tensant i afluixant la cinta per assegurar una bona presa, i mai no descuidava de tornar a mesurar des del terra fins on la  cama fa pont.  No era d’estranyar que més d’una vegada la cosa acabés en una trobada prohibida per l’època.
S’acomiadava dels llocs amb un petit avançament, per comprar teles i la promesa, de que en trenta dies tornava amb el vestit.
Va córrer tant la veu que passat un temps i lluny dels seus primers contractes, va ser cridat a Palau. Ja es fregava les mans pensant en repassar  princeses i demanant una bon avançament.
Entrà i fou rebut per tota una colla de jovenetes ansioses, semblava,  de mesures. Però la veritat va ser, que la virreina el  fer  passar a la seva cambra, on l’esperava sense roba i els seus més de seixanta anys.  La seva professionalitat  esdevingué sobtadament i amb un tres i no res tingué enllestida la feina.
Però la senyora , ansiosa de més mesures, li recità tot el que sabia d’ell i la seva farsa, però li oferia dues opcions: Et treus la roba i em prens mesures sempre que necessiti un vestit de pell jove o la meva guàrdia et va passejant per tots els pobles que has anat visitant. 
El pobre Dionís està des de fa dos mesos atrapat a palau, encara no ha arribat a sastre, tot i que l’enfilar l’agulla esdevé una tasca diària. 

Participació al web de vull escriure corresponent a la crida setmanal