dimecres, 22 de setembre del 2010

A la Pompeu

Dilluns, una part de mi va començar els seus estudis de comunicació i audiovisuals a la universitat. Malgrat que per coses molt habituals d’aquesta vida, no haguem passat totes les nits sota el mateix sostre, no li treu importància al fet. Sóc home i aquestes coses afecten menys que a les mares, ho sé, però si he de dir, que tot i que la majoria dels sentiments són molt bons i agradables, hi ha una petita part que lluny de fer mal, fa que tingui certa recança a la seva nova manera de viure. Sota un sostre aliè, sola i amb total independència. Sé que se’n sortirà, que dintre del seu desordre ella troba el que necessita, que la seva falta de planificació queda coberta per la seva tessoneria i que la manca de preocupació per les coses és anecdòtica davant la seva responsabilitat. Però el sentiment hi és.

Que aquests propers quatre anys, amb els seus respectius riscos, siguin la principal llavor que alimenti la teva vida d’adulta. Sé el què penses, jo a la teva edat pensava el mateix dels meus respectius; no n’hi ha per tant!!!. Segurament tu, d’aquí uns anys pensaràs el mateix.

Molta sort!!!! Aina

22 comentaris:

Striper ha dit...

Es la vida i malgrat els temors se hha de aceptar i pendre amb filosofia de bon progenitor i amb precupacio de millor papa.

kika ha dit...

molta sort a tots dos!!! :-)

Anònim ha dit...

Segur que se'n sortirà! Sort a la filla i paciència al pare.

Sergi ha dit...

És un camí que molta gent ha fet i és pel seu bé. És ben sabut que a la universitat on menys s'aprèn és a les aules. A part de formar-se aprendrà a viure, i això és més important. El fet de ser independent li posarà més responsabilitat i haurà de traçar el seu propi camí. Ella sap que us tindrà allà pel que calgui, però l'heu de deixar que faci. És llei de vida, no diuen això?

Marta ha dit...

Joan
son mes responsables del que nosaltres volem veure.
Saben el que volen, i si s'equivocan, no passa res es un aprenentatge mes.
I si las mares o vivim d'una altre manera, quand ma filla va dir que marxava a Barna vaig tremolar tota, ara despres de vuit anys, estic orgullosa del que ha fet ella soleta.
Tenim sort dels fills que tenim, i ells encara que mai ho diran en public, estan orgulllosos dels pares que els hia ha tocat, jajajaja
petonets, sempre

Clidice ha dit...

Recordar com érem i què fèiem és essencial en aquest moment, jo ja l'he passat i el meu més gran orgull es veure com, malgrat tots els entrebancs, se'n surten sense nosaltres :) Ja té raó la Marta ja :)

rits ha dit...

Molta sort, Aina!!! i Molta sort per a tu també! és un post preciós.
Segur que li anirà molt bé i segur que la vostra relació s'enfortirà de maneres molt diferents i que sempre podrà comptar amb tu pel què necessiti.

lisebe ha dit...

I tant que s'han sortirá no tinguis dubta, una mica de cosa al cor sempre et fa quan veus que aquesta part de tú ja s'ha fet independet, pero moltes vegades no es solsament necessari sino que treu el millor del dos!!
Bona sort Aina!!! i endavant LES ATXES papá ya ho veurés!!

Petonets maco

joanfer ha dit...

Ai, que es comencen a fer grans... Molta sort per l'Aina! I felicitats també per un pare tan orgullós d'ella... ;)

Jordi ha dit...

Molta sort a l'Aina! I si et trobes sola, la catosfera fa molta companyia!

I fes cas al pares que, malgrat que no t'ho sembli, són molt savis i han passat pel mateix que tu.

Joana ha dit...

És llei de vida, però la inseguretat no ens la lleva ningú, oi?

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Molta sort, Aina! I molta paciència als pares... es fan grans i volen volar...

Anònim ha dit...

També vaig estudiar a la Pompeu Fabra! Molta sort per l'Aina! És normal que patiu, però això forma part del seu procés de maduresa i aprenentatge. Segur que se'n sortirà!

Carme Rosanas ha dit...

Molta sort! és una gran satisfacció que vulguin volar, que prenguin i sàpiguen volar i que finalment puguin volar del tot sols... felicitats pares! Una etapa més.

Rita ha dit...

Un apunt maco, garbi. És més que normal que pateixis, però també ho és que ella se'n surti.

El viure sola et fa responsable i t'ensenya a ser autosuficient, dues coses molt importants a la vida.
Petons, papi! :-)

RaT ha dit...

Què bonic que sentis tot això. I se'n sortirà, i serà feliç i madurarà. Com ha de ser, no?

khalina ha dit...

Tot anirà molt bé. La vida té etapes...Tot i que costa anar fent alguns canvis

lolita lagarto ha dit...

quina sensació més fantàstica deu tenir l'Aina, tot de somnis per realitzar... segur què en tindra molta de sort!

Beth ha dit...

Es simplemente el destino de todos, hacer nuestra propia vida, pero seguro que con tu guìa lo harà mejor, un abrazo a la distancia!

Candela ha dit...

Tot anirà bé! molta sort!!!

Arda ha dit...

Costa deixar-los volar!.
I a la vegada, es magnific veure com s'enlairen sols!.
Segur que porta un bon bagatge i pot arrencar el vol tota sola.
Aina.
Com la meva neta mitjana......quin nom tant bonic!.

_MeiA_ ha dit...

Fer-se gran és aixó... seguir el teu camí encara que a vegades costi per alguns.