dimecres, 28 d’octubre de 2009

El ventilador


Quant un país com el nostre entra en la fase d’engegar el ventilador, per tal de que tota la brutícia i pudor acumulats al llarg del temps de les vaques grasses, es vagi escampant per tot el territori buscant que cada partit polític quedi emmascarat, entrant amb una guerra on es perd tot el respecte que havia generat el poder del diner en us fraudulent, es podria dir que entrem en fase de destrucció de confiança.

Un cop perduda la confiança, recuperar-la serà molt difícil, en temps com els d’ara que la gent no te feina ni diners per poder gastar i oblidar fàcilment. Hem arribat a un moment on, jo almenys, ja no sé quina es la poma bona o la podrida i en el cas de saber-ho, tampoc tinc la certesa de que la que esculli com a bona, no se’m podrirà al poc temps de posar-la a lloc.

Veient tots els últims esdeveniments de pillatge, desviació de fons, corrupció o qualsevol altre nom que voleu dir-li, em quedo amb el dubte de si queda algú dels que estan en disposició de remenar l’olla que conservi les mans netes, voldria creure que si, però em costa.

La solució ara no se quina és, donar confiança a un equip que ens faci sortir endavant costarà i crec que el primer pas seria fer neteja, sense compassió, doncs ells tampoc l’han tingut amb nosaltres a l’hora d’embutxacar-se els diners dels nostres impostos. Qui ho hagi fet que ho pagui, no amb anys de presó si no tornant al país tot el que ha robat o estafat, que a nosaltres no ens perdonen ni una multa de mal aparcament, i sense feina ni sou. No si val això de uns anyets de presó a cos de rei per després sortir a rebentar-se el que s’han endut, tot publicant un llibre amb les memòries victimismes que han escrit mentre entre tots, els manteníem a la presó.

Si nosaltres hem de pagar per tot, per que ells haurien de ser diferents?

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Que és això?

Coneixem avui en dia un munt de fruits de tot arreu del món, i potser ens estem oblidant d’alguns que tenim molt a prop de les nostres contrades, son fruits típics de tardor, acabats de collir, i que quasi ningú recull doncs se’n veuen molts que es fan malbé per no ser collits a temps. No sé si és per que no agraden, per mandra o per desconeixement, però no s’utilitzen. Un altre característica de moltes fruites nostres és el fet d’anomenar-les diferent a cada zona o regió, jo se com les anomeno, però i vosaltres ?, les coneixeu, les consumiu.....i com les anomeneu ?.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Berenar reconstituent

Suposo que tothom qui mes qui menys ha gaudit del nostre estimat berenar català, cada cop menys habitual i que ara actualment podria ser delictiu el fet de posar-lo per berenar al nostres fills, doncs la veus enteses en matèria diuen que es una bestiesa que el nostres fills creixin amb certes costums.

Per els que no sabeu de que parlo, espero que pocs, parlo del més que servit, pa amb vi i sucre, que en temps de la nostre infantesa érem fidels usuaris, amb la seva justa freqüència. Ara no pot ser, doncs donar dues gotes d’alcohol a un nen es quasi cadena perpetua , es veu que es molt millor inflar-los a base de edulcorants, aromatitzadors, emulgents, antioxidants, oligofructoses, espessants, almidons, i un llarg etc que es per posar-te malalt.

Analitzant-ho fredament i tocant de peus a terra, penso que en fem un grà massa, sempre i quant algun animal no li foti un got de vi sencer, doncs amb dues cullerades soperes tens la llesca sucada. Molta gent n’havia menjat i no varen acabar alcoholitzats, en canvi ara es comença a trobar colesterol cada cop a una edat més jove.

Es tenia entès com a molt bon reconstituent, tant, que en els pobles de muntanya, els pagesos ho donaven tota la setmana als cavalls i rucs que s’havien d’aparellar, doncs es veu que els hi donava virilitat i qualitat d’esperma. Que potser era una idea equivocada ?, potser si, però no em direu que el ruc català no ha arribat lluny.

Si la anterior costum es certa, juntament amb la de que el nostre esperma va perdent qualitat amb els anys, es per pensar-s’ho i el que vulgui tenir rucs petits per casa que comenci a endrapar pa amb vi i sucre

.

Aquest producte no es un medicament, però la seva ingestió pot produir trempera, consulteu amb la vostre parella i preneu-lo conjuntament o abstenir-vos.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Una palla......al ull

De les moltes paranoies que puc arribar a tenir, una de les confessables es la de llegir un parell de pàgines d’algun llibre antic. Avui m’ha donat per agafar un exemplar sortit a la llum allà per l’any 1951 i molt venut en el seu temps, doncs almenys n’hi ha quatre edicions, segons el meu exemplar, que es titula: Vida sexual sana i que per els més malpensats us diré que no te imatges.

Poca estona de lectura m’ha fet adonar que el llibre te algun que altre tema que no es del tot cert, doncs desprès de tots aquests anys puc dir sense posar-me vermell que ho tinc comprovat, doncs no he patit els efectes. El fragment que es llegeix es el següent:

La masturbación en los jóvenes suele ser expresión de una predisposición instintiva psicopática muy fuerte, que es posible descubrir igualmente en los padres, y aunque en muchos casos resulta difícil determinar hasta que punto esta inclinación llega a tener carácter patológico, no se debe olvidar que tales prácticas masturbatorias frecuentes, además de impedir un desarrollo corporal sano, ocasionan también manifestaciones de desequilibrio nervioso, intranquilidad, falta de concentración, carencia de escrúpulos y relajamiento de la voluntad.

Just aquí he tancat el llibre, per fer un repàs mental del que havia llegit, ràpidament m’he adonat que havia d’avisar a la població, doncs potser tothom no ha tingut la sort que he tingut jo, de ser immune, i es per això que tothom que tingui aquests símptomes, ha de deixar aquests hàbits urgentment, tant li fa quin sigui el seu gènere.

Avui podré dormir tranquil, doncs hauré salvat molta gent, que ara tindrà temps per adreçar la seva vida.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Tothom té un passat


Quaranta anys han passat des de aquesta foto, en la que el vulgar fotògraf de torn em va fer la foto amb el llibre al revés, potser ja era un indicador que no seria un gran estudiós, o potser només arribaria al nivell del fotògraf, que no es molt.

No se si he passat el seu nivell o estic per sota, però el que si se es que estic content amb el que he fet, el que estic fent i amb el que tinc ganes de fer. Però del que si m’adono es que la vida passa molt ràpidament, es un tren, que quant ets petit sembla que va a pas de puça, i ara va a una velocitat de vertigen. Això es el que em fa pensar en el que cal fer cada dia per tal de no arribar decebuts d’aquí a uns anys i no haver fet tot el que ens es viable en aquesta vida, per por o per mandra.

Les hores passen, els dies es fonen i nosaltres amb ells, caldria copsar el temps, per aturar-lo el que ens fos precís, però no es possible, hem de córrer a la seva velocitat ens agradi o no. Hem de gaudir del que tenim, sense poder aturar-nos, fer un repòs i gaudir-ho al màxim no es viable, es com menjar-te el vermut amb olives del diumenge, mentre fas footing.

Ens hem de donar i deixar anar als petits plaers de cada dia, donant-los més importància, i veurem que recollint un munt de petits plaers, ens portarà sens dubte a la felicitat.

He arribat a la conclusió de que si el temps ens passa molt rapit, es per que som feliços.

No cal que m’ho digueu, però ......pregunteu-s’ho, va rapit el vostre temps ?

divendres, 16 d’octubre de 2009

Fer-ho..........diferent

Feia molts anys que estaven junts, ells sempre estaven l’un per l’altre, però ja se sap que els anys no perdonen i les rutines fan la mateixa tasca que el paper de vidre sobre la pell.

Era ella la que sempre li demanava fer-ho diferent, canviar una mica, estava farta de sempre el mateix i seguint un ordre i un horari.

Tampoc li demanava tant, però ell era home de costums, ja li anava bé, complia les seves necessitats i era feliç així, perquè canviar-ho?

Ella continuava insistint, en fer-ho diferent, canviem l’ordre, l’hora o potser el lloc, però fem-ho diferent, necessito sentir que encara podem fer coses.

Ell, amb l’afany de fer-la feliç, va decidir acceptar, es va preparar, mentalitzar en que podrien canviar, que podrien fer que no fos el de sempre. Quant l’amor es transforma en enginy es molt poderós i fa que asta el més escèptic li acabi agradant l’idea.

Per fi aquell dia ella va ser feliç de fer-ho diferent, doncs varen sopar a mitja tarda, fora la terrassa i començant per les postres.

De vegades els petits plaers son molt simples, si us ho demanen....feu-ho.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Manquen ous?

Com que en el últim post es va parlar d’ous, avui em dedicaré a tocar-los una mica, amb una cosa que no em sembla gens correcte.

No seré jo qui arregli el país, però si que puc dir com a persona que hi viu, que n’estic fins al capdamunt, de que els diaris i altres medis informatius vagin sempre plens de politics tirant-se pedretes i treien els draps bruts, per tal de desgastar al equip contrari.

Comencem a estar farts de escoltar casos de corrupció a tot l’estat i de que no s’hi posi solució. Després de pagar els nostres impostos i ser malbarats per tothom qui té accés al piló, ens trobem que hem de pagar els seus judicis, el forat econòmic que deixaran, les celes de luxe a la presó si algú arriba a ingressar-hi i el que més em rebenta es el fet que surtin a parlar públicament amb la prepotència que ho fan.

Senyors del “cotarro”, algú s’ha adonat del moment que travessa la nació?, algú s’ha adonat que ens estem quedant a la cua?, algú em pot explicar que fa un president voltant mig món per fer-se una foto?, si aquí la gent es queda sense feina i sense possibilitats.

Em dóna la sensació de que no s’està fent res, sembla com si tothom esperes altre vegada eleccions, per tornar a prometre bestieses que mai es compleixen i recaptar regals de fundacions sense ànim de lucre que s’alimenten dels nostres diners. Més del trenta per cent dels bitllets de cinc cents euros diuen que estan a la península, qui els té ningú ho sap però tothom ho suposa. Crec que hauríem d’engegar un programa anomenat Caçadors de bitllets.

Algú haurà de fer alguna cosa, si no ho farà el poble, i quant el poble surti al carrer, ja serà massa tard, el que no pot ser es que la política nostra sembli cada cop més, una revista del cor.

Si almenys ens deixessin lliures, ho podríem intentar, i si no ho sabem fer, podríem lamentar els nostres propis errors.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Plaers a la boca

Homes i dones que vulgueu sorprendre a la vostre parella, que caigui rendida als vostres peus i sigui totalment vulnerable a tots els vostres capricis.

Tinc la solució, no es broma, podeu llençar a les escombraries tot aparell o preparat que us hagin venut com a altament afrodisíac, res de res, la solució està amb la naturalitat i l’enginy a l’hora de preparar un plat que sense ser res de l’altre mon triomfa a les altes cuines casolanes.

Sap greu de publicar una cosa tan secreta, guardada durant molts anys, però crec fermament que la comunitat blocaire s’ho mereix i potser així passi a la posteritat.

Es tracta d’una truita de pa amb tomàquet, (ara esteu dient, vaja!!!) on lo principal es que el pa amb tomàquet ja es dintre de la truita, i només ens cal anar tallant i veure com la nostre parella es va fonent de plaer.

Modus operandi : Cal sucar primer el pa, millor si es del dia abans, per les dues bandes, sense la crosta si no voleu fallar, amb el seu oli i sal corresponent. Després amb una paella força gran, tireu els dos ous prèviament deixatats i salats. Escampeu com si fos una crep i poseu-hi el pa, llavors amb molt de compte plegueu la truita sobre del pa i gireu amb delicadesa. Retireu la truita, dipositeu-la sobre un plat d’ocasions especials i ratlleu-hi una mica de xocolata per sobre, que se’n anirà fonent al mateix ritme de la vostre parella, decoreu amb lo que més us agradi i servir.

Ara us poso unes imatges perquè ho veieu més clar, només cal dir que això només funciona si deixem sempre la cuina neta tal com ens l’hem trobat, si no cagada pastoret.

video

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Necessita millorar

Quant un mateix veu que no arriba, que no dóna la talla i que altres persones van sobrades, li entra aquella mena de ràbia, que et consumeix per dintre, que fa que hagis de posar en pràctica alguna cosa per poder solucionar-ho. El fet de no estar a l’alçada, et predisposa a quedar-te estancat, fent el mateix de sempre, doncs tot i que els mínims els portes bé, per sortir del pas, no t’atreveixes a llançar-te a coses que et podrien reportar un plaer més que físic, d’amor propi es podria dir.

Decidit a posar-hi solució, des de fa molt de temps, doncs veig que per molt que practiqui, mai no estaré a un nivell acceptable, amb l’agreujant de que l’edat no perdona i m’adono de que cada cop em costa més.

He decidit fer-ho, i que consti que fins ara mai havia pagat per això, però arriba un moment que t’adones que hi ha coses que s’han de deixar en mans de professionals, si vols arribar a tenir cert control sobre la situació, que jo considero molt important.

Ahir va ser la meva primera vegada, just entrar vaig recordar situacions anteriors, on el nerviosisme potser era igual, amb la diferencia que no s’havia de pagar, però potser el més important, i que em va tranquil·litzar, va ser el fet de fer-ho amb un grup reduït, on ràpidament tothom es va anar integrant i participant sense problemes.

Espero que aquesta hora i mitja a la setmana, de pràctica, bàsicament oral, millori tant sols una mica el meu nivell d’anglès.

I vosaltres? Heu pagat mai........ per fer-ho?

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Avui 50

Avui dues persones han celebrat els seus cinquanta anys de casats, que es diu aviat, però fer-ho es un altre història.

Es de suposar que n’hauran passat de tots colors, tant de bones com de dolentes, però el cas es que estan allà a peu del canó com si res no hagués passat, apart dels anys.

Si ho mirem des de la perspectiva actual, en que la gent va més a la seva i que no aguantem res de ningú, podríem dir que estem davant d’una celebració que està en vies d’extinció, sense protegir. Sabem que l’esperança de vida es molt més llarga actualment, però també ho es el fet de canviar de parella, que hi farem l’espècie humana li agrada cada cop més anar de flor en flor.

Calculadora en mà, faig números per tal de començar a preparar les meves núpcies d’or, que les coses perquè surtin bé s’han de fer amb temps. Ja cal que m’espavili doncs d’aquí quatre dies, allà a l’any dos mil quaranta vuit (si que voleu...jo també estic ja per les segones núpcies), quant tindré vuitanta cinc anys celebraré les meves (hi esteu tots convidats) i conto que a ple rendiment (ja m’enteneu). Ara com que diuen que no hi ha res que duri tota la vida, si m’embolico amb unes terceres núpcies, potser no que ja no donarem la talla (ni amb el vi agre) de totes maneres també hi esteu convidats,per si de cas.

Veien que sobradament hi arribaré, tan a les segones com a les terceres, m’hi he fixat molt bé, doncs he tingut el plaer d’estar-hi convidat, tothom té les seves influencies, en aquest cas la meva ha estat .......que sóc un dels fills.

Gràcies per tot i novament felicitats.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Aquest es el tema (*)


Vull parlar de l’asterisc, i al no trobar una imatge adient hi he posat la de l’asterix, que prou que si assembla, no?, almenys amb el nom.

Be el cas es que qualsevol paper que necessiti una firma, normalment que ens compromet a pagar, porta adjunt alguna cosa amb asterisc, que et tele transporta al peu de pàgina, quant no al darrera, per comprovar que et fan falta unes ulleres, doncs som incapaços de llegir aquelles lletres, ( que no se com les fan, el meu ordinador es incapaç de reduir-les tant, potser ells tenen l’opció, encongir lletres imperceptibles a l’ull humà).Un cop augmentades a cop d’ulleres, et trobes que cal llegir-ho dues vegades doncs la manera d’explicar-ho no es massa entenedora, la majoria de les vegades. Crec que no costaria tant de dir: si no pagues ens ho emportem i punt.

Ara, que els que trobo més divertits son els dels anuncis de la tv, lletra petita i a una velocitat de concurs, doncs a veure qui te dallonses de llegir-ho i assimilar-ho, que a alguns ens costa eh, no es tant fàcil.

Conclusions, que em volen cardar, doncs si vaig a comprar un kg de peres, puc comprovar les seves condicions i no tinc perquè mirar-les en miniatura ni mirar-les a la velocitat que les porta el camió abans de comprar-les.

Que si em volen fer una oferta m’ensenyin el preu, sense tants misteris i amb la lletra a la seva mida, que de paper quasi sempre en sobra.

Si a partir d’ara us fixeu amb el maleït asterisc, veureu que es pot trobar a qualsevol lloc, es per això que des de aquí faig la proposta per canviar-lo per l’asterix, que si més no serà divertit veure el simpàtic guerrer aconsellant-nos que no firmem ni comprem, si no ho veiem clar. Gràcies asterix per donar suport, a una batalla tant perillosa.